Allò que ve abans (1993)
PÀGINA Ude Luigi Giussani
Voldria apuntar breument els factors que determinen i constitueixen un “moviment”. El primer factor constitutiu d’un moviment és que la persona es topa amb una presència humana diferent, amb una realitat humana diferent.
El moviment és la dilatació d’un esdeveniment, de l’esdeveniment de Crist. Però, com es dilata aquest esdeveniment? És a dir, quin és el fenomen inicial, original, que fa que la gent quedi impressionada, se senti atreta i s’uneixi? És una catequesi –el que anomenem nosaltres “Escola de comunitat”? No, qualsevol catequesi ve després, és un instrument de desenvolupament de quelcom que ve abans.
El moviment –l’esdeveniment cristià– té una manera peculiar de presentar-se, en topar-se l’home amb una presència humana diferent, amb una realitat humana diferent que sorprèn i atrau perquè correspon, subterrània, confusa o clarament, a una expectativa que constitueix el nostre ésser, a les exigències originals del cor humà.
L’esdeveniment de Crist es presenta “ara” en el fenomen d’una humanitat diferent: un home es topa amb aquest fenomen i hi descobreix un pressentiment nou de vida, quelcom que augmenta la seva possibilitat de tenir certesa, la positivitat, esperança i utilitat de la vida, i que l’empeny a seguir-lo.
Jesucrist, aquell home de fa dos mil anys, s’amaga –o es presenta– amb l’aspecte d’una humanitat diferent. L’encontre, l’impacte inicial, és producte d’una humanitat diferent que ens sorprèn perquè correspon a les exigències estructurals del cor molt més que qualsevol forma del nostre pensament o de la nostra imaginació: no ens ho esperàvem, no podíem ni somniar-ho, era impossible, no podíem trobar-ho en cap altre lloc. La diferència humana amb la qual Crist se’ns fa present consisteix precisament en una correspondència més gran, en la correspondència impensable i no pensada d’aquesta humanitat amb la que ens topem, amb les exigències del cor, amb les exigències de la raó. Aquest topar-se de la persona amb una presència humana diferent és quelcom senzillíssim, absolutament elemental, que ve abans que res, abans de qualsevol catequesi, reflexió o desenvolupament: és una cosa que no requereix cap explicació, només ser vista, interceptada, una cosa que suscita estupor, provoca emoció, constitueix una crida; que ens empeny a seguir-la gràcies al fet que correspon a l’expectativa estructural del cor. «Ja que en realitat –com diu el cardenal Ratzinger– nosaltres només podem reconèixer allò que troba en nosaltres una correspondència (Il Sabato, 30 de gener de 1993). El criteri de la veritat radica en aquesta correspondència.
Topar-se amb una presència humana diferent ve abans, no només al principi, sinó també en tots aquells moments que segueixen aquest principi: un any o vint anys després. El fenomen inicial –l’impacte amb una presència humana diferent i l’estupor que en neix– està destinat a ser el mateix fenomen inicial i original de cada moment del desenvolupament. Perquè no hi ha desenvolupament possible si aquest impacte inicial no es repeteix, és a dir, si l’esdeveniment no continua essent sempre contemporani. O es renova o, si no, no s’avança, i es passa de seguida a teoritzar l’esdeveniment succeït i a caminar a cegues buscant suports que substitueixin el que veritablement hi ha a l’origen de la diferència.
El factor original és, permanentment, l’impacte amb una realitat humana diferent. Per tant, si no torna a succeir i no es renova el que va ocórrer al principi, no es produeix una veritable continuïtat: si un no viu ara l’impacte amb una realitat nova, no entén el que li ha succeït abans. Només si l’esdeveniment torna a succeir ara, s’il·lumina i s’aprofundeix des d’una perspectiva més madura en l’esdeveniment inicial, de manera que s’estableix una continuïtat, un desenvolupament.
Aquest primer factor subratlla el fet que «tot és gràcia». Topar-se amb una realitat humana nova és una gràcia, és sempre una gràcia –si no, es convertiria en fruit del nostre pensament o en una presumptuosa afirmació de la nostra capacitat crítica–. La diferència que es percep, l’origen de la diferència humana amb la que ens topem, és una gratuïtat absoluta.
L’esdeveniment inicial només prossegueix si continuem partint contínuament de l’encontre amb aquesta realitat humana nova: «Busqueu cada dia el rostre dels sants i traieu força de les seves paraules», deia una invitació continguda en un dels documents de la cristiandat primitiva, la Didaché. La continuïtat amb el que succeí al principi només es produeix, per tant, mitjançant la gràcia d’un impacte sempre nou, que produeix la mateixa classe d’estupor que el primer cop. De no ser així, en lloc d’aquest estupor prevalen els pensaments que la nostra evolució cultural ens fa capaços d’articular, les crítiques que la nostra sensibilitat formula a allò que hem viscut o que es veu viure, l’alternativa que pretendríem imposar, etcètera.
L’impacte amb una humanitat diferent és fonamental també èticament. Per percebre aquest impacte es requereix l’actitud original amb la qual ens fa el Creador, és a dir, l’actitud del nen que s’abandona i segueix: «Senyor, el meu cor no és ambiciós ni són altius els meus ulls; no vaig darrere de grandeses ni de coses massa altes per a mi: com un infant a la falda de la mare, com un petit infant se sent la meva ànima» (Salm 130). Per poder acceptar aquest fenomen d’humanitat diferent és necessari tenir la mirada del nen: una humanitat, una disponibilitat, una senzillesa de cor, una pobresa d’esperit que molts adults, malgrat haver viscut el primer impacte, poden haver perdut. I llavors l’esdeveniment original que els va posar en marxa la memòria es converteix en un fet del passat, queda tan sols com un “devot record”. Mentre que, amb aquesta senzillesa i disponibilitat, un pot haver comès errors durant anys, però es recupera més bé que aquell que ha romàs impàvid, sense fer res digne de retreure.
En aquesta «pobresa d’esperit» i «senzillesa de cor» radica el joc de la llibertat humana. Com es diu a Huellas de experiencia cristiana (Ediciones Encuentro, Madrid 1978): «També en l’experiència cristiana, o encara més, especialment en aquesta, apareix amb claredat com en qualsevol autèntica experiència hi estan compromeses l’autoconsciència i la capacitat crítica (la capacitat de verificació!) de l’home, i com qualsevol autèntica experiència està ben lluny d’identificar-se amb una impressió que s’ha tingut o de reduir-se a una repercussió sentimental. En el curs d’aquesta “verificació” és on, en l’experiència cristiana, el misteri de la iniciativa divina revalora existencialment la raó de l’home. I és en aquesta “verificació” on es demostra la “llibertat” humana: perquè la comprovació i el reconeixement de la profunda correspondència que es dona entre el Misteri present i el meu propi dinamisme humà no pot tenir lloc sinó en la mesura en què està present i viva l’acceptació de la meva dependència fonamental, del nostre essencial “ser fets”, en la qual consisteix la senzillesa, la “puresa de cor”, la “pobresa d’esperit”. Tot el drama de la llibertat resideix en aquesta “pobresa d’esperit”: i és un drama tan profund que té lloc freqüentment gairebé sense que l’home se n’adoni».
Aquell home que, provocat per una diferència, s’encamini vers el seu destí intentant «obrar» només amb les seves pròpies forces, ho perdrà tot: ha de seguir. Aquesta presència humana diferent amb la qual s’ha topat és quelcom diferent d’ell, quelcom que ha d’obeir. Per mitjà d’un impacte sempre nou, seguint i obeint, s’estableix la continuïtat amb el primer encontre.
Voldria posar un exemple al respecte. Suposem que avui es reuneixin unes quantes persones que hagin viscut l’experiència de la que hem parlat i, com que conserven el record impressionant d’un esdeveniment que els va afectar al seu moment –que els va fer bé, fins i tot va marcar la seva vida–, volen recuperar-lo, superant així la distància que s’ha anat obrint al llarg dels anys. El que fa que es considerin amics encara és una experiència passada, un fet que succeí, i que, tanmateix –com dèiem–, s’ha convertit en el present en un “devot record”. Doncs bé, com podran restablir la continuïtat amb l’esdeveniment inicial que els impactà? Si diguessin: «Unim les nostres forces per formar un grup de catequesi, desenvolupar una iniciativa política nova, donar suport a una activitat caritativa, crear una obra, etc.», cap d’aquestes respostes seria adequada per superar aquesta distància. Fa falta “una cosa que ve abans”, puix que tota la resta no és més que una eina per al seu desenvolupament. Cal que torni a succeir el que els succeí al principi: no «com» va succeir al principi, sinó «allò que» va succeir al principi: l’impacte amb una diferència humana on es continua renovant el mateix esdeveniment que els va moure de bon principi. Això els unirà entre ells i, en seguir a algú, reprendrà la relació amb el que va ocórrer a l’inici. I tots els factors principals de l’experiència passada tornaran a sorgir més madurs i més clars. En renovar-se el primer impacte –i, per consegüent, la sorpresa de la correspondència que hi ha entre una presència humana diferent i les exigències estructurals del cor– se sentirà el reflex del mateix esdeveniment que va succeir fa deu o vint anys, a l’escola o a la universitat. Si aquesta experiència –l’encontre amb una realitat humana diferent– no es produeix, qualsevol tipus de “vinculació” amb la qual s’intenti recompondre el que havia quedat interromput no restablirà cap continuïtat. La continuïtat amb el “llavors” només es restableix si torna a succeir ara el mateix esdeveniment, el mateix impacte. Deu o vint anys després, continua la mateixa experiència si un parteix de capbussar-se en aquesta realitat nova i, «com un infant a la falda de la mare», s’abandona, segueix i obeeix. Perquè aquesta diferència no neix de la seva imaginació o del seu pensament, de la seva habilitat dialèctica o de la seva obstinació, de tot allò que, en resum, l’ha mantingut allunyat durant anys: és quelcom diferent, una cosa irreductiblement nova a la qual obeir, és un esdeveniment.
Ja estem en condicions de delinear el segon factor. Com pot educar-se, com «fer que ressorgeixin» la sorpresa, l’esperança i el pressentiment que ens mouen a seguir, i que neixen de l’impacte cada instant renovat amb una presència que té una humanitat diferent? L’instrument principal d’aquesta educació és el que nosaltres anomenem Escola de comunitat; és l’instrument principal perquè és sistemàtic i coherent i, per tant, explica i unifica l’experiència. L’Escola de comunitat és l’instrument de desenvolupament –de la consciència i l’afecte, com a instigació que ens mou a utilitzar les nostres relacions– d’això «que ve abans», d’aquesta experiència de l’encontre com una realitat humana diferent. En el treball –que l’Escola de comunitat implica– l’aspecte essencial és, doncs, donar-se «raó» de les paraules que s’utilitzen. I la raó de les paraules és l’experiència de la correspondència entre la realitat amb la qual ens topem i les exigències estructurals del cor.
Per tant, l’aspecte més important en el desenvolupament de l’Escola de comunitat és que algú «ensenyi»: algú –o alguns– en qui l’impacte inicial es renova i dilata, oferint-se com a ocasió perquè es repeteixi entre els altres la mateixa sorpresa que a l’inici. Qui hi ha al davant de l’Escola de comunitat, qui comunica una experiència en la que torna a succeir la sorpresa inicial, realitza aquesta comunicació donant raó de les paraules que s’utilitzen. Donar raó de les paraules que s’utilitzen vol dir, en efecte, comunicar l’experiència de la correspondència que té l’esdeveniment d’una Presència amb allò que el cor originalment espera, amb la llum i l’escalfor que aquestes paraules projecten i ofereixen. D’aquesta manera, donar raó de cada paraula, com diu sant Pau, fa «passar de llum en llum», introdueix el descobriment cada cop més clar de la veritat, perquè cada paraula que s’utilitza aclareix la resposta a una necessitat del cor que està buscant el seu propi destí. Cal, doncs, que qui dirigeixi l’Escola de comunitat comuniqui una experiència on es renovi l’estupor inicial, i no que porti a terme un paper o una «tasca». No hi pot haver comunicació d’una experiència si es parteix de la consciència d’un mateix com d’algú que porta a terme un paper, algú que, enfilat al pedestal de la superioritat i el domini del tema, pretén ensenyar als altres. Perquè qui ensenya és únicament l’Esperit de Déu: és l’Esperit qui produeix el primer impacte, l’atracció primera, i qui el renova.
La pobresa d’esperit que implicava el primer factor torna a sortir ara. Perquè sense pobresa d’esperit no s’escolta, no se sent allò que se’ns comunica: preval l’objecció dels pensaments de sempre, allò a què estem més aferrats o que pretenem nosaltres. Per això li deien al cec de naixement: «Però, què es pot aprendre d’un ignorant que no ha estudiat la llei?» –que no ha estudiat psicologia, filosofia o teologia, diríem avui en dia–. En canvi, qui segueix i obeeix es desenvolupa, i com més segueix més desitja seguir.
Aquest segon factor té un corol·lari. La millor postura per poder entendre el que se’ns diu és, paradoxalment, la passió per comunicar-ho als altres –la passió de comunicar als altres allò que se’ns ha donat experimentar–. Això ho exemplifica de manera senzilla i bonica una carta que ha escrit un amic nostre del Canadà. Ens diu que l’any passat va entrar a la petita comunitat del moviment a Montreal un jove metge, de nom Mark, que era una persona intensa i dramàtica, plena d’interrogants i dubtes. Després d’un any de convivència difícil «semblava que mai s’hagués adherit a nosaltres», escriu en John, l’autor de la carta. A finals d’any la Universitat de Buffalo li va oferir a en Mark la possibilitat de fer pràctiques al seu hospital durant dos anys. «Jo no hi vaig», fou la resposta immediata d’en Mark. «Per què no hi vas?», li va preguntar en John. «Si ho acceptés, us hauria de deixar. I jo no us puc deixar». Però llavors en John li va suggerir: «Accepta! Vés a Buffalo i intenta comunicar als altres el que t’has trobat aquí». En Mark va acceptar, i al cap de pocs mesos tenia al seu voltant més gent que la que havia deixat. Però això no és tot. Dos mesos després d’anar-se’n, una noia del grup de Montreal –infermera– va entrar a l’hospital on havia treballat en Mark. Havent passat uns quants dies, la cap d’infermeria de l’hospital ve cap a ella, l’assenyala amb el dit i li diu «Mark Basik!». I ella li pregunta atònita «Què vol dir? Sí, conec en Mark Basik, és un dels meus amics més estimats...». «M’ho imaginava», respon la cap d’infermeria. «En Mark i tu feu les coses de la mateixa manera». Aquella dona s’havia topat amb un fenomen d’humanitat diferent; o, el que és el mateix, li havia cridat l’atenció un fet.
El que més ens interessa ara de l’episodi és sobretot la primera part, perquè s’hi veu clarament que, amb la tensió missionera, el que se li havia comunicat a aquell jove metge ja no va trobar en ell la resistència de tants «peròs», de tants «si», com els que abans l’havien enredat.
Parlem ara del tercer factor, però només de passada. El tercer factor és, diríem, «tota la resta». És a dir: és impossible que de l’experiència que hem descrit fins aquí no en neixi un subjecte nou, un nou protagonista del món, una companyia compromesa amb la realitat de manera diferent –és a dir, més humana, més corresponent a l’expectativa del cor–; és impossible que no sorgeixin intents de compartir les necessitats que apareixen –amb gestos i iniciatives de caritat–, que no sorgeixi un grup que vulgui renovar veritablement la unitat de catòlics a la política amb tota la paciència necessària, que no es creïn activitats noves per aquells que no tenen feina, etcètera. L’esdeveniment, el nexe profund del qual amb el cor il·lumina «l’escola de comunitat», es tradueix inevitablement en un subjecte que actua al món. D’aquí en neix l’obra –opus Dei–, perquè l’obra no és més que un jo que viu en relació amb l’Ideal, que en la seva relació amb l’Ideal, i en qualsevol situació en la qual es trobi, tracta de plasmar la realitat conforme a aquest Ideal; construint una família o responent a la vocació de la virginitat, treballant o visitant als ancians de la residència del barri.