Don Giussani (1922-2005)

«Buscava la Bellesa i va trobar Crist»

L’itinerari d’un home que va viure i proposar el cristianisme com a trobada, esdeveniment i història d’amor.

Luigi Giussani va néixer el 15 d’octubre de 1922 a Desio, un petit poble de la Brianza, al nord de Milà (Itàlia). El seu pare, Beniamino, va ser delineant i tallista; la mare, Angelina Gelosa, obrera al sector tèxtil. Ell, socialista, i ella, catòlica, seran fonamentals per a la formació humana i religiosa del jove Giussani.

Leopardi com a amic
Va entrar al seminari de Venegono a l’edat d’onze anys i va ser ordenat sacerdot el 26 de maig de 1945 pel cardenal Ildefonso Schuster. Durant l’etapa de l’educació secundària va apassionar-se per l’estudi de la literatura, en especial per l’obra de Giacomo Leopardi, poeta romàntic italià del s. XIX, perquè la «problemàtica que plantejava em semblava que eclipsava les altres». Se n’apassiona talment tant que n’aprèn totes les poesies i, durant mesos sencers, estudia només l’obra de Leopardi, «després, als setze anys, vaig descobrir una clau de lectura de la seva obra poètica que el va convertir en el company més suggestiu del meu itinerari religiós» (A. Savorana, Luigi Giussani. Su vida, p. 63).

La intuïció va néixer a una classe sobre el pròleg de l’Evangeli de Joan (més tard, el mateix Giussani anomenarà aquell dia «el bell jorn»), en la qual va sentir el professor que deia: «el Verb de Déu, és a dir, allò en el qual tot consisteix, va fer-se carn. Per tant, la bellesa es va fer carn, la bondat va fer-se carn, la justícia va fer-se carn, l’amor, la vida, la veritat van fer-se carn: l’ésser no es troba en un món de les Idees platònic sinó que va fer-se carn, és un entre nosaltres». En aquell moment, Giussani va recordar-se de l’himne A la seva amada del poeta de Recanati, Leopardi: «en aquell instant vaig pensar que Leopardi pidolava amb aquesta poesia, mil vuit-cents anys després, aquell esdeveniment que ja havia succeït i del qual sant Joan en donava l’anunci: «el Verb s’ha fet carn» (cfr. L'avvenimento cristiano. Uomo Chiesa Mondo).
Aquesta passió per la bellesa i l’atenció pels gestos quotidians són dos dels trets de la seva personalitat que més impactaran aquells que tindran l’ocasió de conèixer-lo en persona. De fet, per ell «si la bellesa és la resplendor de la veritat, aleshores el gust, l’estètica, el gust estètic, és el mètode a través del qual l’home percep la veritat». (Seguros de pocas grandes cosas).

«El Verb de Déu, és a dir, allò en el qual tot consisteix, va fer-se carn. Per tant, la bellesa es va fer carn, la bondat va fer-se carn, la justícia va fer-se carn, l’amor, la vida, la veritat van fer-se carn»


La fe i la vida
Aquest ímpetu per la vida, explicarà el cardenal Joseph Ratzinger, futur Benet XVI, era un fruit de la seva relació personal amb Crist: «una història d’amor que comprenia la seva vida sencera, [i que] no queia en un entusiasme superficial, en un romanticisme vague». Després de la seva ordenació sacerdotal, els seus superiors decideixen que el jove Giussani romangui al seminari per continuar amb els seus estudis i començar la docència. El 1954 obté el doctorat en Teologia amb la tesi El sentit cristià de l’home segons Reinhold Niebuhr (cfr. Teología protestante americana).
No obstant això, aquells anys Giussani s’adona que malgrat una aparent bona salut de la vida del catolicisme italià, amb les esglésies plenes i milions de vots pel partit Democràcia Cristiana, ja pot entreveure’s una profunda crisi: el divorci entre la fe i la vida, la tradició en contrast amb la mentalitat present, la moral reduïda a moralisme. Tot i que coneixien la doctrina i els dogmes, els joves ignoraven què era l’Església i, per això, se n’allunyaven. Per aquest motiu obté el vistiplau dels seus superiors per poder impartir classe de Religió a un institut públic. El 1954 entrarà al Liceo classico Berchet de Milà, on s’hi quedarà com a professor fins el 1967.



El contingut de les seves classes són els temes que acompanyaran –en un aprofundiment que no tindrà mai fi- al llarg del seu recorregut humà i d’educador: el sentit religiós i la raonabilitat de la fe, la hipòtesi i la realitat de la Revelació, la pedagogia de Crist en revelar-se, la natura de l’Església com a continuació de la presència de Crist en la història fins el dia d’avui.
La seva presència a l’ensenyament va donar un nou impuls a Gioventù Studentesca (el nom de l’Acció Catòlica italiana en l’educació secundària) i li va proporcionar el caràcter d’un veritable Moviment. És l’inici de la història de Comunió i Alliberament.

El «Curso básico de cristianismo»
Des del curs acadèmic 1964-65, don Giussani ensenya «Introducció a la teologia» a la Universitat Catòlica del Sacro Cuore, a Milà; una càtedra que mantindrà fins el 1990. La síntesi orgànica del seu ensenyament es publicarà entre el 1986 i el 1992, en els tres volums del «Curso básico»: El sentit religiós, Los orígenes de la pretensión cristiana i Por qué la Iglesia. El sentit religiós esdevindrà un longseller, traduït a vint-i-tres llengües i presentat arreu del món.
El 1968, Gioventù Studentesca, arrossegada pel vendaval de la contestació, veu com molts dels seus membres s’adhereixen al Moviment estudiantil i abandonen l’experiència cristiana. En aquest mateix any, don Giussani posa la base, mitjançant una sèrie de trobades al Centre Cultural Charles Péguy de Milà, per a una renovació de l’experiència original del Moviment. El nom «Comunió i Alliberament» neix l’any següent.




El creixement del Moviment
Des del principi dels anys 70 s’implica directament amb un grup d’estudiants de la Università Cattolica. Són anys de gran dinamisme i el Moviment es difon a tots els ambients: l’ensenyament, la universitat, les parròquies, les fàbriques, els llocs de treball, sovint desafiant amb èxit móns culturalment i políticament hostils. Don Giussani no amaga els riscs d’aquesta tumultuosa crescuda i no es cansarà de recordar contínuament la «veritable natura» de CL com una experiència de camí en la fe, indicant insistentment les «derives» en sentit intel·lectualista, organitzatiu i polític. Un exercici de paternitat que es reflecteix als équipes anuals dels estudiants universitaris (cfr. De la utopía a la presencia, i els successius volums de la col·lecció dels équipes).
El 1977 publica Educar es un riesgo, que recull les seves reflexions fruit de vint anys d’experiència com a educador. Serà un dels seus llibres més llegits i traduïts. L’elecció de Joan Pau II, el 1978, marca l’aprofundiment d’una relació amb Karol Wojtyła que havia començat el 1971 a Polònia. Durant un llarg període de temps, don Giussani visitarà el Papa al Vaticà i a Castelgandolfo amb grups de joves.

«Dir que la fe exalta la raó vol dir que la fe correspon a les exigències fonamentals i originals del cor de tot home»

El món com a horitzó
Amb els anys van desenvolupant-se les intuïcions juvenils de Giussani sobre la missió i l’ecumenisme. Alguns joves de GS havien anat a Brasil ja al principi dels anys setanta. Mentrestant, també a través de l’amistat amb el pare Romano Scalfi i l’obra de Rusia Cristiana (l’associació creada per a donar a conèixer les riqueses de la tradició ortodoxa russa), creixen les relacions amb l’Europa de l’est i el món ortodox. En aquests anys, el Moviment es difon arreu d’Europa, Amèrica Llatina i els EEUU, també en virtut de la càlida invitació de Juan Pablo II, en 1984, a «ir al mundo entero».
Un viatge a Japó, el 1987, obre pas a una profundíssima amistat entre don Giussani i el reverend Shodo Habukawa, una de les figures destacades del budisme «Shingon». Creix també una especial relació amb la comunitat d’Espanya, on Giussani viatja periòdicament. En aquesta relació de profund afecte i sintonia identifica el futur del Moviment.



Etapa creativa
Al principi del anys noranta es manifesten els primers signes de la malaltia que, empitjorant progressivament, l’acompanyarà durant més d’una dècada, fins la seva mort. Més d’un ha assenyalat el paral·lelisme entre la vida de Joan Pau II i la de don Giussani i, de tot això, en queda una rúbrica commovedora: la imatge de la seva trobada a la plaça de Sant Pere el 30 de maig de 1998.
Són també els anys de les gran meditacions proposades al Moviment: Reconocer a Cristo, El tiempo y el templo, Está porque actúa, expressions d’una excepcional etapa creativa centrada en els temes de l’esdeveniment cristià i el misteri de Déu (cfr. El templo y el tiempo).
Es consolida l’amistat i la consonància amb el cardenal Ratzinger, Prefecte per a la Doctrina de la fe, com el mateix cardenal no deixa d’indicar.
És un període molt intens, tot i l’avenç de la malaltia. Publica ¿Se puede vivir así? y Crear huellas en la historia del mundo, dos texts fonamentals per comprendre la seva concepció del cristianisme; comença la col·lecció «Los libros del espíritu cristiano» i la col·lecció de música clàssica Spirto gentil, a Madrid dialoga amb Jean Guitton i a Bassano del Grappa se li atorga el premi internacional de la Cultura catòlica. Comença a participar cada vegada amb menys freqüència a les trobades del Moviment com els Exercicis espirituals i les assemblees, sovint hi envia un missatge de vídeo.

«No només no vaig pretendre ‘fundar’ res, sinó que el geni del moviment que he vist néixer consisteix en haver sentit la urgència de proclamar la necessitat de tornar als aspectes elementals del cristianisme, és a dir, la passió pel fet cristià com a tal»

Els últims missatges
A la primavera del 2004 obté de l’Arquebisbe de Madrid, el cardenal Antonio Rouco Varela -al qual havia dirigit la petició- el permís pel qual Julián Carrón va poder traslladar-se a Milà per compartir amb ell el guiatge del moviment de Comunió i Alliberament. És del nou mil·lenni l’extraordinari intercanvi epistolar amb el papa Wojtyła, entre 2002 i 2004, que culminarà amb una carta en la qual don Giussani escriu: «No només no vaig pretendre ‘fundar’ res, sinó que el geni del moviment que he vist néixer consisteix en haver sentit la urgència de proclamar la necessitat de tornar als aspectes elementals del cristianisme, és a dir, la passió pel fet cristià com a tal, en els seus elements originals i prou».

L’últim missatge al Moviment és del 16 d’octubre de 2004, en el pelegrinatge a Loreto pels cinquanta anys de l’aniversari de CL. Les seves paraules inicials són: «Mare de Déu, vós sou la seguretat de la nostra esperança! Aquesta és la frase més important per a tota la història de l’Església; en ella es concentra tot el cristianisme».

El 22 de febrer de 2005 mor a la seva habitació, a Milà.
Celebra el funeral a la Catedral de Milà l’aleshores cardenal i Prefecte de la Congregació per la Doctrina de la Fe, Joseph Ratzinger, enviat personal de Joan Pau II. Giussani descansa al cementiri Monumental de Milà; la seva tomba és destí de pelegrinatge continu des d’Itàlia i el món sencer.




En acabar la missa celebrada a la Catedral de Milà, en el setè aniversari de la mort de Giussani, el 22 de febrer de 2012, Julián Carrón comunica que ha presentat la petició d’obertura de la causa de beatificació i canonització del sacerdot de Desio. La instància ha sigut acceptada per l’Arquebisbe de Milà, el cardenal Angelo Scola.