Indicacions de mètode per a l’Escola de comunitat (1992)
Apunts d’un debat de Luigi Giussani al Consell nacional de CLEl treball sobre el text de l’Escola de comunitat és la manera més concreta de mantenir una relació sistemàtica amb el carisma del moviment.
Carisma és el do de l’Esperit, que actua en funció de tota l’Església, utilitzant per això temperament, temps i espai, és a dir, utilitzant el que és humà. Adonar-se que l’Esperit utilitza allò humà vol dir adonar-se del que és el catolicisme.
La fidelitat al carisma és el que genera la presència i la missió; per aquesta fidelitat al carisma neix l’experiència, i es desenvolupa un subjecte humà capaç de presència.
El “geni” característic del carisma del moviment és metodològic, pedagògic. El moviment sorgí per la preocupació que els joves coneguessin a Crist, de manera que la Seva Presència resultés persuasiva per a ells.
El mètode del moviment es recull en la paraula “esdeveniment”: mostrar la presència de Crist com un esdeveniment present. Perquè Crist, en efecte, es manifesta de manera persuasiva en un esdeveniment present. La metodologia del moviment resideix completament en substituir categories repetides o un discurs reiterat per l’encontre amb un esdeveniment.
La moralitat neix com a tensió a conformar la pròpia vida amb l’esdeveniment que ens hem trobat i que ens ha involucrat; una disposició a pertànyer i, per tant, a confrontar-se amb el que és el moviment.
La companyia es converteix en esdeveniment i, en conseqüència, en font de moralitat, en la mesura en què està plantejada de manera que resulti més fàcil a tots i a cadascú comparar tot el que es viu amb la proposta del moviment.
Aquesta és la manera concreta de mantenir la relació amb el carisma: participar en un esdeveniment i anar-hi penetrant progressivament. El principi d’aquest esdeveniment hauria de ser la responsabilitat personal de qui dirigeix: que la seva relació amb el que diu als altres sigui seriosa. Això és el que “encén” la vida de la companyia com a esdeveniment.
Si es redueix l’Escola de comunitat a categories, pròpies d’un “discurs”, no serveix per desenvolupar el moviment. Si consisteix en un treball, si és un punt amb el qual comparar la pròpia experiència, es converteix en un lloc fascinant que fa present l’esdeveniment.
El que s’ha de comunicar és l’entusiasme, la bellesa que suposa comparar [la pròpia experiència amb el carisma]. Aquest comparar comporta un component existencialment dramàtic, perquè si un es “compara amb” ha de corregir-se. És precisament això el que, des del punt de vista educatiu, arrossega i fa seguir l’altre: només mereix ser seguit aquell que, al seu torn, segueix. El que no provoca el desig de canviar és fals, encara que es tracti d’un discurs que es repeteix correctament.
L’Escola de comunitat s’ha de fer mitjançant una seriosa comparació amb el text, i no seguint el fil de les nostres preocupacions.
¿Com es pot convertir convertir l’Escola de comunitat en un punt amb el qual comparar-se? En primer lloc, cal llegir-la aclarint junts el significat de les paraules. No amb una interpretació, sinó seguint literalment. Es tracta d’un rejoveniment del mètode escolàstic de l’Edat Mitjana: una lectura tan textual que els comentaris es feien al marge. És necessari que ens fem deixebles del text.
En segon lloc, fa falta deixar espai a exemples que permetin comparar el que es viu amb el que s’ha llegit. Cal preguntar-se com allò que s’ha llegit i intentat comprendre literalment permet jutjar la vida, com permet jutjar el que ha passat el dia abans, el que està passant al món i la pròpia situació.
D’aquesta manera l’Escola de comunitat es converteix en un gest missioner; no ha de ser, doncs, un “seminari intern”. Com pot resultar vàlida per a mi l’Escola de comunitat si no la percebo plena d’esperança prometedora també per qualsevol que em trobi pel carrer, per qualsevol company d’estudi o de feina? En proposar-la a un altre, brota la unitat que existeix entre la seva humanitat i la meva, la set humana comuna en tots dos, i aquesta “àncora que és la resposta que brilla per a ell i per a mi.
Quien condueix l’Escola de comunitat hauria de ser com la font de la que raja aquest moment com un veritable esdeveniment. I resulta ser aquesta font, aquest brollador, si el que llegeix l’impacta en primer lloc a ell. Així, amb discreció i sense sentimentalisme, seria oportú que digués: “Comprenc que aquest passatge determinat em jutja primer de tot a mi”. En canvi, si el que condueix l’Escola es dirigeix a la gent amb el que ell pensa, acostuma a cadascú a seguir els seus propis pensaments.
La Escola de comunitat ha de ser sentida, viscuda i patida per aquell que la condueix, el qual, precisament per això, deixa de ser un “catedràtic” i es converteix en algú que busca com tota la resta. I per tal que aquesta recerca no sigui intel·lectual ha de coincidir amb una petició. Aquest buscar i demanar generen un afecte real.
El treball de l’Escola de comunitat, més que basar-se en moments excepcionals, és una tasca de cada dia.
No és profitós substituir el treball de l’Escola de comunitat per altres coses que es puguin imaginar; això posaria en evidència, implícitament, la pròpia incapacitat per fer l’Escola de comunitat.
[Publicat en CL - Litterae Communionis, (1992), n. 12, pp. I-IV]