Escola i mètode. Apunts de dues converses (1993 i 1997)
Apunts de dues converses amb don GiussaniSíntesi d’un encontre dels responsables de Comunió i Alliberament Educadors (CLE) amb don Luigi Giussani (1993)
1. L’Escola de comunitat és el desenvolupament d’una experiència que comença abans de l’Escola de comunitat mateixa, el desenvolupament d’un esdeveniment que es troba sempre abans de l’Escola de comunitat: hi és abans de la primera pàgina i abans de qualsevol pàgina, abans de qualsevol frase de qualsevol text.
Hi ha quelcom previ: si vius el que ve abans, si hi participes, si hi estàs inserit, implicat, llavors l’Escola de comunitat vibra i en parlar comuniques als altres una experiència vivent, comuniques una vida; al contrari, utilitzes simplement certes paraules, transmets als nois només les teves paraules.
2. El problema –que encara no tenim del tot clar– és que fa falta enfonsar les arrels de tot el nostre obrar en la consciència que pertanyem a una realitat totalment nova.
Si intentéssim buscar el fonament i els criteris de la nostra acció fora d’aquesta energia consagrada per la presència de Crist i de la seva Església, en últim terme ens tornaríem fràgils, com fulles mogudes pel vent: la inestabilitat, el ressentiment i una impotència última qualificarien el nostre actuar. Aquesta observació per un cristià és totalitzadora. No es pot parlar d’educació de l’home o de creació de l’eina estable per a l’educació (l’escola) si el fonament del qual extreure els criteris, les perspectives de desenvolupament i el lloc d’on esperem obtenir l’energia per posar-los en pràctica no és l’Església de Déu; l’Església tal com viu –per gràcia de l’Esperit– en nosaltres i al nostre voltant en la companyia a la que Déu ens ha confiat, com va dir amb una frase preciosa el cardenal Ratzinger comentant la Carta de sant Pau als Romans (Rm 6).
“La companyia a la que Déu ens ha confiat”. El fonament, el punt de partida, la font dels criteris, i per tant, de la força necessària per identificar-los i desenvolupar-los, la concreció mateixa de l’educació, ha de ser aquí. El principi formal, la forma que el fonament dona als criteris ha de partir de la nostra consciència de pertànyer a aquesta realitat concreta, a la realitat de Crist tal i com ens toca en la companyia a la que hem sigut confiats. És un principi que cal tenir ben present quan parlem de cultura, construcció de la societat i educació de l’home; és un punt de partida sense retorn ni equívoc possible.
3. La regla per aprofundir en l’esdeveniment que ens ateny de forma tan persuasiva és “seguir”. Seguir vol dir comprometre tota la nostra personalitat amb qui ens ha sortit a l’encontre. Hi ha moltes maneres de viure la vida de Crist; la història de l’Església ho demostra. L’encontre amb una realitat diferent de les altres, que se’ns imposa perquè és més persuasiva, més carregada de promesa, és una ajuda particular que tenim per estimar i testimoniar el que ha succeït al món: Déu s’ha fet home. Com podem viure el que ha succeït? Seguint amb tot el nostre jo el que hem trobat, seguint-ho amb tota la nostra personalitat, amb la intel·ligència, l’afecte i l’energia de la llibertat, que és el factor decisiu. No ens hem de confondre més, debilitar la nostra ja fràgil capacitat de resistència, extraviar-nos ulteriorment anant al darrere de molts mestres. Només seguint el mestre que Déu m’ha donat, l’obediència pot dilatar-se com un fet històric. Al contrari, a l’Església no existiria la riquesa que hi ha, desapareixeria la singularitat del nostre rostre. És essencial no confondre la nostra fragilitat elegint nosaltres els mestres, com diu sant Pau a la Carta als Tessalonicencs: “Elegint els mestres al nostre gust i plaer”. El que ens ha atès és quelcom objectiu.
4. Factors fonamentals de l’experiència
a) El mètode del testimoni.
El mètode del testimoni és la presència en l’ambient de vida i de feina d’un subjecte humà nou: la curiositat en veure dues o vint-i-cinc persones que viuen de manera diferent dels altres suscita la pregunta.
Per ser presència en l’ambient l’ajuda més gran és l’ús que fem de l’Escola de comunitat. Com podríem fer Escola de comunitat sense demanar al Senyor? Sense oració? Com es pot fer Escola de comunitat sense intentar entendre, sense començar a comprendre la correspondència entre el que s’estudia i la nostra experiència personal? Com es pot fer Escola de comunitat sense advertir la lògica interna del text? I com es pot fer Escola de comunitat sense tenir ganes de dir-li al nostre company: vine tu també!?
Per tant, l’oració, la comprensió que arriba a tocar l’afecte del cor i la passió de comunicar són parts integrants d’una Escola de comunitat. No és veritable “escola de comunitat” si hi falten aquests factors.
b) La verificació.
Verificació és una paraula que no s’ha d’utilitzar en va perquè està plena de pes, el mateix “pes” que té la raó; és la mesura amb la qual la raó s’obre pas, camina cap a les seves certeses. La verificació és un treball, és la comparació de la proposta amb les exigències constitutives del cor.
De quina manera té lloc aquesta comparació?
Hi ha d’haver un subjecte que genera una relació, que genera, per tant, un fenomen nou en el qual el noi se sent implicat i interpel·lat. Per això, el primer factor de la resposta és que el que proposis sigui vida per a tu, que tu siguis responsable del que dius, conscient del motiu pel qual ho dius, que tinguis ben clar que la veritat és adequatio rei et intellectus, és a dir, que és veritable el que correspon a les exigències fonamentals del cor i a la consciència de si.
Cal que ho hagis experimentat, has d’intentar experimentar-ho i demanar a l’Esperit la capacitat de comunicar-ho als nois, perquè hi ha una desproporció entre el que sents, el que veus i al que t’adhereixes, i el misteri de la llibertat i l’ànima del noi. Hi ha una desproporció entre tu i aquest misteri que et manté vigilant, que et fa percebre la pròpia incapacitat. Per tant, has de resar. Si ho fas, llavors la resposta a l’experiència que proposes emergeix, brota com Déu vol, segons la disponibilitat de la llibertat de l’alumne i segons la capacitat de la seva ment.
Tu proposes quelcom com a expressió clara del que vius i convides el noi a reflexionar, a pensar i comparar-se bé amb el que dius per veure si correspon amb allò a què el seu cor està destinat. És ell qui ha de percebre aquesta idoneïtat, aquesta correspondència de la proposta amb la vida; l’ha de percebre, és a dir, reconèixer-la ell. Perquè pugui reconèixer-la és molt important suggerir que també la compari amb el contrari; és a dir, com pot solucionar els ímpetus del seu cor al marge d’aquesta proposta? Com pot donar resposta al que li demana la seva naturalesa? Ha de ser ell mateix qui percebi que fora d’aquesta proposta només troba cendres, el no-res. Ha de ser ell qui entengui que fora d’aquí no troba resposta, només l’intent d’explotar-lo, de posseir-lo i usar-lo, tant sentimentalment com política.
La resposta que el noi dona és responsabilitat seva. És molt important mantenir la dialèctica en la relació, una contínua sol·licitació a aclarir el sentit i les raons de la proposta, per ajudar-lo a prendre consciència de la seva responsabilitat.
Aquesta dinàmica de la relació és essencial perquè el noi pugui dir que sí, dir que no, o continuar en el dubte tot i que sense culpa per part seva.
Per tant, no és automàtic que l’escalf o la claredat de la proposta trobin una resposta positiva. Sempre hem anomenat l’educació “risc educatiu” perquè és la comparació amb una llibertat que ha de moure tant la raó com l’afectivitat.
c) Una companyia educativa.
Hi ha moltes companyies; no us dic “elegiu”, sinó “adheriu-vos” a la companyia en la que Crist us ha posat, que Crist us ha fet trobar i que ha sigut la primera en resultar-vos persuasiva.
_______________________________________________
Una veritable presència
Els factors constitutius de l’Escola de comunitat
Síntesi d’una conversa amb don Giussani (1997)
L’experiència sorgeix a partir d’un encontre amb un tipus d’humanitat diferent. Una Escola de comunitat que prescindís d’aquest punt es reduiria a ideologia o abstracció. Durant l’Escola de comunitat certament cal parlar de la vida, però a la llum de l’experiència nova que es va coneixent. En cas contrari, es parla de la vida tal com un la pensa, la sent, en termes de reacció immediata, en qualsevol cas segons un criteri diferent del de la pertinença.
L’Escola de comunitat és el principal instrument de la vida nova, de la manera de generar un jo nou.
El que guia
Tot depèn de qui guia l’Escola de comunitat. Si qui guia és una veritable presència, llavors la intel·ligència i l’afecte es veuen provocats d’una manera diferent. El que és novetat guia. Si, al contrari, fa una classe, no és una presència, no mou a ningú. Com a màxim provoca una dialèctica, una discussió, uns pensaments. I el dia següent, en llevar-se al matí, tots aquests pensaments no tenen res a veure amb l’existència.
El símptoma que l’Escola de comunitat està ben guiada és que un en surt diferent de com hi havia entrat.
L’Escola de comunitat ha de suposar el desenvolupament de l’encontre que hem tingut: s’hi recapitula, i contínuament s’hi impulsa, la vida sencera com a moviment.
Sense existencialitat (sense un nexe entre la paraula i la realitat) no es pot fer Escola de comunitat: només quan té un caràcter existencial expressa una experiència. Si no ens aclareix alguna cosa que ha de canviar i no ens desperta el desig que aquest canvi es produeixi, no arriba a ser Escola de comunitat.
Com es fa l’Escola de comunitat?
Demanant, d’alguna manera resant, ja que l’Escola de comunitat ha de resumir el fenomen mateix del moviment i el seu desenvolupament. Recordem que no hi ha recerca de la veritat sobre el nostre Destí, sobre Déu, sense pregària. Per tant, cal resar a l’inici de l’encontre. Fa falta resar també durant l’encontre, com a forma de l’ànima de qui pregunta i de qui respon, com a postura humil, alegre i segura del que porta.
La pregària ens porta també a descobrir que necessitem el sagrament, en el qual l’esdeveniment inicial torna a fer-se present, es converteix en una Presència.
Com es desenvolupa l’Escola de comunitat?
En primer lloc és una escola: un lloc i un mètode per aprendre.
Aprendre significa incrementar la consciència de la realitat.
Aprendre implica comprendre el text i el seu significat, és a dir, la relació que té amb la realitat i les raons que sostenen aquesta relació.
És inevitable que per comprendre calgui repetir (petere ad = tendir a): augmentar l’atenció.
Repetir amb atenció equival a veure.
Quan es comprèn? Quan s’experimenta la correspondència entre les paraules que es llegeixen i s’escolten i el que es viu.
D’aquesta manera, la realitat, en la mesura en la qual l’abordem, es converteix en epifania de la consciència de pertinença.
Quatre punts de treball
I) Lectura intel·ligent del text, atenta a la relació que estableix amb les coses, als judicis que provoca, a les raons que aporta.
II) Comunicació de l’experiència comparant-se amb el text (tot pot tenir-hi a veure).
III) Una cultura que es desenvolupa. La font de motivacions i criteris s’ha de trobar a l’interior de l’experiència original i no ha de venir de fora. S’és més genial com més es penetra en l’esdeveniment que ens ha atès, com més se segueix.
IV) La síntesi del que guia: es transmet un exemple de l’experiència que el que guia ha tingut durant el desenvolupament de l’Escola de comunitat.
El resultat: el desig de comunicar
D’una Escola de comunitat concebuda i viscuda així neix un desig afectuós de comunicar, segons tres modalitats: el testimoni i la missió; l’atenció a les necessitats, una caritat que arriba fins a la consistència orgànica de les obres; la cultura: l’ímpetu afectiu per comunicar inspira fantasia, descobriments lògics, crea formes d’expressar certs judicis i tots els instruments necessaris per arribar a aquest fi.
[Publicat a Tracce Litterae Communionis, (2007), n. 1, pp. 1-4]