El 9 d’octubre de 1308, Duccio di Boninsegna rebé l’encàrrec de realitzar un retaule per l’altar major de la catedral de Siena, el qual es coneix amb el títol de Maestà. Antigament s’utilitzava aquest terme per referir-se a la representació de Crist entronitzat (Maiestas Domini), però al s. XIII l’augment de la devoció mariana va atorgar a la Mare de Déu amb el Nen els honors de tron reial. El contracte de l’obra ho deixava ben clar. S’establia el pagament d’un salari que no depenia del valor de l’obra, els materials els pagaria directament l’empresa i el pintor no acceptaria més encàrrecs fins a l’entrega definitiva del retaule. Eren les condicions habituals dels contractes amb artistes, però deixen ressonar l’eco de certes diferències amb Giovanni Pisano, l’escultor més important d’aquell temps, que només deu anys abans havia deixat inesperadament l’obra de la façana per presumptes endarreriments i incompliments. Era millor tenir-ho ben lligat, a l’hora de preparar-se per configurar el que seria el cor de la catedral i de la ciutat.

Duccio vorejava llavors els seixanta anys. Anys carregats d’experiència i de fama que va viure sota l’estela de la tradició bizantina, però amb la mirada sempre vigilant i receptiva als protagonistes de la seva època. Primer Cimabue, amb qui va mantenir un diàleg més intens i durador, i després amb Giotto. Aquest últim acabava de desmuntar les bastides de la Capella dels Scrovegni, on havia desplegat tot un relat visual que revolucionaria, no només en la pintura, les formes de memòria i identificació de l’esdeveniment cristià. Aquest retaule del Duomo de Siena també incloïa, amb el títol de Maestà, les històries de la Mare de Déu i de Jesús. Duccio les pintaria a l’estil “sienès”, incorporant aquesta tradició que ja havia fet seva, sumant-la a tot el que havia rebut d’altres mestres i contextos. Això era el que esperaven els seus contractistes i els seus veïns: reconèixer la seva pròpia història i vocació al retaule que ocuparia el centre de la catedral.



Després de tres anys de feina, aquestes expectatives es van veure totalment complertes. El 9 de juny de 1311, tota Siena –encapçalada pel bisbe i les principals autoritats del govern, seguides per tots els ciutadans i una munió de nens al darrere– va acompanyar el gran retaule des del taller de l’artista fins a la catedral, evidentment travessant la plaça, i amb totes les botigues amb les persianes abaixades “per devoció”. Una devoció festiva, animada pels «trompetistes, fanfàrries i castanyoles de la ciutat». El valor cívic de la Maestà es declara a la inscripció que pot llegir-se a la base del tron del la Mare de Déu: «Santa Mare de Déu, dona raons de pau a Siena i dona vida al Duccio, que així t’ha pintat».

La Maestà del Duccio, pintada per tots dos costats, té unes dimensions inusitades: poc menys de cinc metres d’ample i d’alçada, inclosa la coronació a les cúspides. El costat orientat al poble presenta en tota la seva superfície a la Mare de Déu entronitzada amb el Nen –la Maestà, pròpiament dita– acompanyada d’una «imponent i dolça recepció d’àngels i sants» (Luciano Bellosi). L’emmarquen, per dalt i per baix, episodis de la vida de la Verge. El costat orientat als eclesiàstics presenta el relat evangèlic, des de les Temptacions fins a Pentecosta, i s’estén per una intensa seqüència d’imatges. Al centre, la més gran, la Crucifixió. Dos segles després del seu ascens triomfal a l’altar major, la Maestà cedí el seu lloc a altres objectes decoratius i es col·locà a la paret del Duomo. Seguidament, una història de trasllats i retallades feu que molts panells es dispersessin. Uns quants van acabar a museus de tot el món, d’altres se’n va perdre el rastre. La taula principal i altres de menors es van quedar a Siena i avui dia s’exposen al Museo dell’Opera. Entre aquestes, l’Aparició de Crist ressuscitat als apòstols amb les portes tancades.

L’Aparició ocupava el primer cimaci a l’esquerra del costat posterior. Una col·locació elevada i d’obertura. Allà comença l’última seqüència narrativa del retaule, la coronació del qual té com a fil conductor la relació entre Crist i els apòstols durant els dies que van de la Resurrecció a Pentecosta. És a dir, la seqüència de fets amb la qual la presència del Ressuscitat a la terra s’uneix inseparablement a l’inici de la vida de l’Església. L’inici d’aquest relat compta en aquesta Aparició amb una especial solemnitat icònica, d’herència bizantina. Però Duccio aconsegueix combinar a la perfecció el registre simbòlic amb el narratiu, de manera que Misteri i realitat es troben en una infinitat de matisos sorprenents. Segons l’evangeli de Joan, en acabar el dia de la Resurrecció, Crist s’aparegué als apòstols en un lloc –tradicionalment identificat com el cenacle– que es mantenia amb les portes tancades «per por als jueus».

El quadre segueix amb precisió el dictat evangèlic. «Jesús es posà enmig d’ells». L’entrada de Crist, la seva aparició sobtada, es percep a la seva cama dreta, lleugerament avançada, que mou el mantell i serveix de suport als seus peus. La figura s’erigeix frontalment, embolcallada amb intensos reflexos daurats traçats amb la punta del pinzell sobre el vermell i el blau de la seva roba, de manera que la llum de la Resurrecció pugui resplendir sobre la sang i l’aigua que manaren del costat de Crist. La relació compositiva entre el Ressuscitat i la porta tancada darrere seu és l’eix central en el qual s’enquadra el desenvolupament simbòlic i narratiu d’aquest episodi. No és la porta d’un edifici qualsevol, ni la del cenacle representat en escenes prèvies. És la porta d’un temple, gairebé un arc triomfal, amb superfícies de marbre i refinats detalls clàssics que s’estenen als costats en dues façanes també amb les portes tancades. A sobre se situen uns sortints d’una coberta de fusta el vèrtex de la qual lamentablement s’ha perdut.

En tot cas, és evident que el lloc de l’Aparició no és una estança tancada on els apòstols s’haguessin amagat per una por que podríem comparar amb aquest «sentiment de derrota» del que parla el papa Francesc. És una construcció nova, que deixa darrere seu unes portes tancades que «pesen com la pedra dels sepulcres on solem confinar la nostra esperança». És el temple nou que s’obre davant dels nostres ulls «perquè Crist ha ressuscitat i ha canviat el rumb de la història». Dos segles abans, Suger, abat de Saint-Denis, havia escrit que la porta de la catedral és símbol de Crist, perquè Crist és la veritable porta: Christus ianua vera. Duccio reitera el mateix concepte transfigurant un lloc tancat amb pany i clau per por en un temple que es projecta sobre el nou curs de la història. Crist «en ressuscitar canvia irresistiblement la història, atraient cap a Ell la gent, la unitat de la qual constitueix el seu Cos, cos misteriós, o poble de Déu» (don Giussani).

És el començament de l’Església. Això és el que ens descriu Duccio en passar del registre simbòlic de l’arquitectura del fons al narratiu de les figures en primer pla. Jesús es posa “enmig” dels seus, que es giren tots cap a ell, atrets irresistiblement per la seva presència inesperada. Una presència que, amb l’esplendor divina de la Resurrecció, continua essent increïblement humana. Jesús no té la mirada fixa a una dimensió transcendent. Busca de seguida els seus deixebles dirigint la mirada al grup situat a la seva esquerra, on es reconeix Joan, el predilecte. El seu cos també sembla girar-se lleugerament en aquesta direcció, alliberant-se de la rígida centralitat de la porta de darrere seu. Amb aquests trets mínims els apòstols reconeixen que és ell, viu, amb el cos marcat encara per les ferides de la creu.

Aquest grup es manté més distant, com en suspens per la intensitat d’aquesta mirada que els interpel·la. Els apòstols de l’esquerra, amb Pere com a reflex de Joan, semblen menys rígids –el mestre està mirant els altres– i més decidits a acostar-se a Crist.
Podem imaginar el caos i la confusió que, fa només uns instants, dominava aquesta colla d’homes subjugats per la por i el desànim. En aparèixer-se davant seu, Crist els ha tornat l’ordre, la claredat i un renovat i sorprenent atractiu. Duccio ho representa animant amb discretes pinzellades de vibrant humanitat la icònica presència del Ressuscitat al centre de la companyia apostòlica i sobre el transfons del nou temple. Figura d’aquesta pau que Crist anuncia als seus i que Siena demana a la seva Majestat.