Notes d'una xerrada en un aperitiu amb Mn. Giussani, abans de marxar de vacances (de Huellas, juliol-agost de 1997)

Des dels inicis de Gioventù studentesca (moviment juvenil que va ser l’origen de Comunió i Alliberament), sempre hem tingut present un concepte clar i senzill: el temps lliure és el temps en què un no està obligat a fer res; no hi ha obligacions, perquè el temps lliure és temps lliure.

Com que sovint discutíem amb pares i professors sobre el fet que GS (Gioventú Studantesca) ocupava massa temps lliure dels nois, quan l’haurien d’aprofitar per estudiar o donar un cop de mà a la cuina, a casa, jo els deia: «I tant que en tindran de temps lliure!». «Tanmateix, un jove, un adult», em contestaven, «es valora pel treball, per la seriositat amb la qual treballa, per la tenacitat i la fidelitat a la seva feina». «No», responia, «I ara! Un jove se’l valora per com utilitza el seu temps lliure». I tots s’ofenien per les meves paraules... Tanmateix, si és temps lliure, vol dir que un és lliure de fer el que es vulgui. Per tant, allò que un vol es veu per com utilitza el seu temps lliure.



El que realment vol una persona, jove o adulta, no es veu en com treballa o estudia, és a dir, en allò que està obligat a fer, per les conveniències o necessitats socials, sinó per com utilitza el seu temps lliure. Si un noi o una persona madura malgasta el seu temps lliure, no estima la vida, és un neci. De fet, les vacances és el típic temps en què gairebé tothom es torna neci. Ans al contrari: les vacances són l’època més noble de l’any, perquè és el moment en què un es compromet com bé li plau amb aquell valor que preua més en la seva vida o... no es compromet en absolut amb res i, de fet, es comporta com un neci.

La resposta que donàvem als pares i mares i als professors fa més de quaranta anys té una profunditat que ells no copsaven: el valor més gran de l’home, la virtut, el coratge, l’energia de l’home, allò pel qual val la pena viure, rau en la gratuïtat, en la capacitat de gratuïtat. I és precisament en el temps lliure que la gratuïtat emergeix i es posa sobre la taula d’una manera sorprenent. La manera de pregar, la fidelitat a l’oració, la veritat de les relacions, la dedicació a un mateix, el gust per les coses, la modèstia en l’ús de la realitat, l’emoció i la compassió envers les coses... tot això es pot veure molt més clarament en les vacances que durant tot l’any. Durant les vacances, un és lliure i qui és lliure fa el que vol.



Això vol dir que les vacances són quelcom important. En primer lloc, implica una atenció a l’hora d’escollir amb qui estar i a on, però sobretot té a veure amb la manera de viure: si les vacances mai no et fan memòria del que més voldries recordar, si no et fan millor i més bo envers els altres, ans al contrari, et fan més instintiu; si no et fan aprendre a mirar la natura amb un esguard profund; si no et fan fer un sacrifici amb alegria..., aquest temps de descans restarà estèril. Les vacances han de ser com més lliures millor. El criteri per valorar aquest temps és si un respira, preferiblement a ple pulmó.

Des d’aquest punt de vista, el fet d’establir com a principi previ que un grup ha de fer les vacances plegats, d’entrada és contrari al que s’ha dit, perquè els més febles d’entre el grup d’amics, per exemple, potser no s’atreveixen a dir que no. En segon lloc, és contrari al principi missioner: anar de vacances junts ha de complir aquest criteri. Tanmateix, sempre, la llibertat ha de prevaldre per sobre de cap altra cosa. Llibertat per fer el que vulguis... sempre segons l’ideal! Què hi guanyem de viure així? La gratuïtat, la puresa de la relació humana.

En tot això, l’última cosa que se’ns podria retreure és de convidar la gent a una vida trista o d’obligar-los a una vida massa feixuga. Per contra, aquesta acusació seria pròpia d’una persona trista, feixuga i magra. I magra vol dir que ni menja ni beu, no gaudeix de la vida. I val a dir que Jesús va identificar com a vincle suprem entre l’home que camina per la terra i el Déu vivent -és a dir, l’Infinit, el Misteri infinit- el menjar i el beure. L’eucaristia consisteix a menjar i beure, encara que ara, tantes vegades, quedi reduïda a un esquematisme el significat del qual ja no es comprèn. És aliment i beguda: l’àgape és aliment i beguda.

L’expressió més elevada de la relació entre jo i aquesta presència que és Déu fet home en Tu, oh Crist!, consisteix a menjar i beure amb Tu. I així, m’identifico amb allò que menjo i bec, de tal manera que, «vivint en la carn, visc de la fe en el Fill de Déu». (Fe vol dir reconèixer una presència).