A Macapá el carrer s’acaba literalment. L’asfalt es dissipa, les cases es dispersen i al final només queda riu i bosc, i 580 quilòmetres després, la frontera amb la Guaiana francesa. És un dels llocs més remots del Brasil, gairebé a la desembocadura del riu Amazones. Als mapes se’l troba fàcilment però després... només hi pots arribar per l’aire o pel riu, perquè carrers no n’hi ha. Els trajectes són llargs i depenen de les condicions meteorològiques. Allà hi viu, des de fa gairebé trenta anys, el pare Mauro Romanello, un missioner de 77 anys marcat pel seu encontre amb Luigi Giussani quan en tenia 14.

L’estiu de 1963, «tot just havia acabat el col·legi quan vaig conèixer un jove missioner que em va dir: “No es pot ser cristià vivint a l’ombra d’un campanar, o tot o res! Quan vagis a l’institut, busca-hi algun grup de cristians, ajunta’t amb ells”. No ho va dir en to de consell... així que quan vaig arribar a l’institut em vaig posar a buscar i a l’octubre vaig conèixer el grup d’amics de Gioventù Studentesca, que seguien a Jesús acompanyats per don Giussani. L’estimàvem molt, però quan acabava la lliçó ell desapareixia i ens quedava Crist. Per alguna cosa el cardenal Ratzinger va dir al seu funeral que don Giussani no guiava la gent cap a ell, sinó cap a Crist. Era exactament així».

El pare Mauro ho explica sense enyorança («l’enyor se sent per una cosa que ja no hi és i aquest no és el cas») sinó amb agraïment per una companyia que el sosté des de llavors. «Quan vaig conèixer el moviment era un noi, després passa el temps i un dia, repassant tots aquests anys, t’adones de què era el que suscitava tant d’estupor i curiositat en els que ens miraven. T’adones amb claredat que el més sorprenent era que no resàvem per devoció. Resem perquè respirem. Llavors ja era una cosa natural. La fe no ocupava un racó de la jornada sinó que era la nostra manera de respirar contínuament».

Aquest “contínuament” també inclou els anys que va estar treballant en una fàbrica de metal·lúrgia a principis dels 70. Es va fer sindicalista. Per a ell la religió no era un parèntesi religiós. «Vivíem la comunitat (érem cinc) a la fàbrica, amb els companys, en els problemes concrets. Resàvem l’Hora intermèdia cada dia, aprofitant els últims deu minuts de la pausa per a dinar. No anava la fe per un cantó i la feina per un altre. Tot estava unit i sobre aquesta unitat construíem la nostra vida».

El 1978, amb la mateixa determinació amb la qual es movia a la feina, va entrar al Pontifici Institut de Missions a l’Estranger. L’horitzó va passar a ser el món sencer, perquè el món necessita Crist. El seu primer destí va ser Guinea Bissau, on va col·laborar en la creació d’una cooperativa sanitària que amb el temps es va convertir en un hospital amb especialitats. Allà va conèixer una jove metgessa cubana, Fanny, que gràcies a l’amistat amb ell va descobrir la fe, donant inici a l’experiència del moviment a l’illa caribenya.

La missió a Guinea Bissau va marcar profundament el jove missioner. «El que em va impressionar de l’Àfrica i de la seva gent és que tot tenia a veure amb el Misteri. Per a ells, la realitat visible és un petit signe de la realitat espiritual, que és la vertadera realitat, la completa. Tot remet a quelcom més gran. Amb els anys, visitant altres països africans, he vist la desproporció amb Occident, que només identifica el desenvolupament amb el benestar material. Però si perds el sentit del misteri, perds també la profunditat de l’home, perds l’horitzó amb el qual et mous a la realitat». Aquesta certesa el continuarà acompanyant quan arribi al Brasil, el 1997, primer a Manaos, després a Parintins i finalment a Macapá. Aquí també es trobarà amb una població profundament religiosa, encara que a vegades una mica desorientada, «com si faltés el pont que uneix la fe amb la vida concreta. No falta la caritat ni el compromís, sinó la comprensió. No és el cor el que falta, sinó el cap, l’estructura mental. Jo no me n’he anat de missió per millorar la vida de la gent ni per organitzar els serveis socials (tot i que sempre he col·laborat amb centres sanitaris) sinó perquè coneguin Crist. Com diu sant Pau, “com en sentiran a parlar sense ningú que l’anunciï?”. És una pregunta que sempre és pertinent».

«En acabar el col·legi vaig conèixer un jove missioner que em va dir: “No es pot ser cristià vivint a l’ombra del campanar, o tot o res! Quan vagis a l’institut, busca-hi algun grup de cristians, ajunta’t amb ells”. Així vaig conèixer el moviment»

El pare Mauro ho té clar: el problema fonamental és el coneixement de la fe. «Si desapareixen paraules com ànima, gràcia, pecat, salvació, deixem d’entendre per què va venir Crist. Per això vaig començar a fer una llarga tasca de catequesi, perquè feia falta tornar a començar pel principi». A part de la catequesi parroquial va posar en funcionament una catequesi d’iniciació cristiana basada en l’experiència personal i en la raó, per recuperar els fonaments de la fe. «Aquella feina junts va donar fruit i un dia diverses catequistes em van dir: “Ens alegrem de fer aquest camí junts que ens està canviant sobretot a nosaltres. Canvia la nostra relació amb els fills, amb el marit, amb la feina. No són lliçons a aprendre sinó una autèntica vida nova”».

«Partint d’aquestes catequesis, vam canviar també la preparació del baptisme i va tenir fruit. El sacerdot que em va substituir a la parròquia va continuar per aquest camí i també va canviar la preparació al matrimoni. Gairebé trenta parelles que ja convivien van decidir casar-se per l’Església. La preparació dels sagraments es converteix així en un camí que fem junts mossens i laics». Els materials, que al principi es feien de manera gairebé artesanal, es van acabar convertint en una obra “seriosa”: 184 trobades enriquides amb referències a les Escriptures, la filosofia, la història, la literatura i la ciència. «Tot per culpa d’una de les principals editorials catòliques de Brasil, que es va trobar per casualitat la nostra catequesi i la va voler publicar per difondre-la a nivell nacional».

«Jo no me n’he anat de missió per millorar la vida de la gent ni per organitzar els serveis socials sinó perquè coneguin Crist»

Mentre explica tot això, el pare Mauro no deixa de parlar dels seus amics dels inicis. «Les relacions vertaderes mai no s’han perdut. La distància i l’edat no són obstacle per dir que sí». En un racó de l’Amazònia on, per arribar, sembla que cal deixar-ho tot enrere, aquesta fidelitat adquireix un significat molt concret, que no és una pertinença per costum, sinó la decisió de continuar deixant-se guiar per una amistat que, fins i tot a milers de quilòmetres de distància, sempre està present. «I després hi ha la gràcia que aquí també hi hagi gent de CL. Dins d’aquesta pertinença, que és pertinença a l’Església, que és el cos de Crist, en els rostres que et trobes i en tot el que succeeix, hi ha el camí de la missió. I pensar que tot va començar per aquell mossèn que em va dir que amb l’ombra del campanar no n’hi havia prou per ser cristians! Gràcies a ell vaig poder descobrir que Crist era una presència capaç de fascinar-me i canviar la meva vida».