El testimoni dels amics de Cuba a la Jornada d’inici de curs, la radicalitat de la seva fe i de la seva caritat, ens ha impressionat a molts. Però també és fruit d’una història, d’un camí que d’altres han recorregut abans.

Tot comença abans de la caiguda del Mur de Berlin. Corre l’any 1988 i la Unió Soviètica comença a esqueixar a poc a poc, però a Cuba la revolució continua avançant. Fidel Castro no creu els que vaticinen la dissolució del seu principal aliat econòmic i polític i a l’illa tot funciona com el partit vol. Fanny és una jove estudiant de Medicina criada entre les files del Partit Comunista Cubà, sempre entre les primeres de la classe. És la presidenta de la Federació d’Estudiants Universitaris Cubans i l’escullen per ser la millor alumna per anar a una missió mèdica a l’Àfrica. Destí: Guinea Bissau. Allà Fanny es troba amb la misèria i la malaltia, veu morir dones i nens sense poder-hi fer res. Comença a treballar en un consultori on coneix un missioner, el pare Mauro Romanello.

Aquell home la posa nerviosa perquè viu, igual que ella, sumit en la fam i el dolor d’aquella gent, però mai no se’l veu abatut. Sense pensar-s’ho dues vegades, s’hi enfronta amb duresa per demanar-li el motiu de la seva actitud, tan diferent de la seva pròpia. La resposta és breu: Crist li permet mirar-ho tot amb esperança. Li explica la seva vocació, el seu encontre amb Luigi Giussani i amb l’experiència dels batxillers... amb una fe que envaeix la vida sencera i el porta fins a l’Àfrica. Fanny mai no havia sentit a parlar així de Déu. Es fan amics i la jove li confia en secret que es vol preparar per rebre els sagraments, la primera comunió i la confirmació. No serà un temps fàcil. Quan torna a Cuba, tothom s’adona que ja no és la mateixa.

Quan el 1991 el partit inicia una tímida obertura a la religió (cosa que mai no havia passat abans), Fanny fa pública la seva fe i parla amb uns quants dels seus amics sobre Comunió i Alliberament, una experiència cristiana que ha conegut a l’Àfrica i que també s’està estenent per Llatinoamèrica. Comencen a reunir-se periòdicament per llegir El sentit religiós de Luigi Giussani i parlen de tot: la fraternitat, l’amistat, el cristianisme, l’ús de la raó.

En una carta de 1994 (publicada el març d’aquell any a Huellas), Fanny escriu a un amic: «Ja saps que estem treballant molt en la pastoral de presons, no només amb els presoners sinó també amb els familiars, la situació política s’ha fet ostensiblement més dura i el nivell de repressió s’ha anat perfeccionant amb el temps, però totes les barreres són franquejables per aquells que tenen a Déu de part seva. I així CL ha aconseguit penetrar l’immens mur de silenci que envolta les presons i també a tantes famílies que pateixen les conseqüències d’aquesta situació esclafadora. La labor dels nostres amics, en essència, és fer-se família d’aquestes persones, preocupar-se pels malalts, els nens, les necessitats en tots els sentits. Estan realment impressionats perquè les realitats són dures; però jo em sento feliç perquè s’estan trobant amb el Senyor a cada moment; aquestes experiències de Crist són una riquesa que els uneix i conforta malgrat les circumstàncies, és Jesús el centre del grup, és la columna que aguanta l’edifici del moviment a Cuba. Estem treballant igualment amb els pacients de SIDA, que estan internats en una clínica només per a ells, allà es porten a terme activitats catequètiques, d’animació de grups, i sobretot ajuda espiritual perquè són persones que se senten soles i rebutjades per la societat. Ajudem un asil de nens amb discapacitat que estan en condicions terribles, els pacients amb la neuritis òptica i la polineuropatia; en fi, amic, que tenim feina per a una veritable Companyia de Jesús».

Pocs mesos després del viatge històric de Joan Pau II, un sacerdot italià arriba de missió a Cuba, on es quedarà fins el 2004

Anys després aquesta noia va sortir del país, però la història no s’interromp. El gener de 1998, el papa Joan Pau II aterra a l’illa per a un viatge de sis dies per L’Havana, Santiago de Cuba i Santa Clara. Es troba amb els joves, les famílies i tot el poble cubà. Aquests dies ressona en les seves paraules una insistent invitació a no renunciar a la pròpia història i responsabilitat, a deixar que la fe sigui una presència concreta a la vida del país. «Com sabeu, Cuba té una ànima cristiana i això l’ha portat a tenir una vocació universal. Cridada a vèncer l’aïllament, ha d’obrir-se al món i el món s’ha d’acostar a Cuba, al seu poble, als seus fills, que són sens dubte la seva riquesa més gran», diu el papa Wojtyla a l’homilia de la missa celebrada a la plaça de José Martí a L’Havana el 25 de gener.

Uns dies abans havia encomanat una responsabilitat als joves: «Amb joves virtuosos un País es fa gran». Els convida a «tornar a les arrels cubanes i cristianes» i a «construir un futur cada cop més digne i més lliure», assumint una tasca concreta a la família, a les comunitats, a la universitat, a la feina, a la cultura. Els diu que la fe no es pot quedar confinada a una dimensió privada. «No hi pot haver compromís amb la fe sense una presència activa i audaç en tots els ambients de la societat». Paraules que descriuen bé el que alguns joves del moviment ja estaven vivint: ser família per a persones soles, atendre els malalts, els nens, els presoners i les seves famílies. Malgrat això, amb els anys la presència del moviment a l’illa serà discontínua, degut també a la complicada situació del país, que obliga molts cubans a anar-se’n.

Tanmateix, al cap de pocs mesos de la visita històrica del Papa, un sacerdot italià del moviment, Luigi Manenti, arriba de missió a Cuba, a la zona de San Antonio del Sur, on es quedarà fins el 2024. San Antonio del Sur és a mil quilòmetres de L’Havana (gairebé 30 hores d’autobús) i allà comença una petita escola de comunitat que perdura en el temps.

El 2010 la història es reprèn també al nord de l’illa, a Matanzas, “la ciutat dels ponts”, a 90 km de L’Havana. Un jove professor de química, Conrado, obté una beca d’estudi a Florència. Buscant un lloc on allotjar-se, s’assabenta que allà hi viu Alessio, un jove de CL que és nebot de mossèn Silvano, franciscà i rector a Matanzas. Alessio l’acull, es fan amics i Conrado comença a anar a escola de comunitat. Tres anys més tard, torna a Cuba. Amb un exemplar d’El sentit religiós se’n va a veure al bisbe de Matanzas per parlar-li de la companyia cristiana que ha conegut a Itàlia. Al bisbat hi treballa un altre jove anomenat Alejandro Mayo, que en veure el llibre l’obre i el devora en pocs dies.

«Com es pot viure això?», es pregunta. Alejandro i la seva dona, Idelvis, comencen una escola de comunitat amb Conrado. Una experiència que es veurà acompanyada amb els anys per les visites freqüents de molts amics, com Jesús Carrascosa (“Carras”) i Javier Gavilanes, als quals s’anirà sumant més gent, entre els quals molts joves. També el 2010, i responent a una petició del cardenal Jaime Lucas Ortega y Alamino, aterra a Cuba Giampiero Aquila, un Memor Domini italià que vivia a Mèxic des de 1987. Quan arriba a la capital, busca els primers que havien conegut CL amb Fanny i recuperen l’escola de comunitat, la caritativa i la missió. El 2017 arriba a Palma Soriano, a prop de Santiago de Cuba (a 800 km de L’Havana) el pare Adriano Valagussa. És una etapa de represa de la història del moviment a tota l’illa.

Quan Alejandro i la seva dona es troben amb “El sentit religiós”, el devoren en pocs dies. «Com es pot viure això?», es pregunten

Mentrestant, a Matanzas, el bisbe Manuel Hilario de Céspedes García Menocal, gràcies a la seva amistat amb Alejandro, coneix la realitat missionera de la Fraternitat sacerdotal Sant Carles Borromeu i els proposa començar a ser una presència a l’illa. «Avui el moviment és present a Matanzas, L’Havana, Palma Soriano i San Antonio del Sur i, encara que són llocs molt allunyats entre ells i no falten els problemes per la situació de crisi al país, la unitat entre ells no deixa de créixer pel seu seguiment a Crist, a l’Església i al moviment», explica monsenyor Giovanni Paccosi.

La providència, mentrestant, no deixa d’actuar. L’any passat va morir Luigi Manenti, però hi ha nous sacerdots del moviment que han decidit anar-se’n de missió a l’illa.

«Com es pot viure això?». Custodiant aquesta pregunta, la comunió continua a Cuba.