El tema del qual parteix la recent encíclica Dilexit nos del papa Francesc és un tema que cal afrontar sempre, sigui quina sigui la nostra posició, siguem o no creients, millors o pitjors. Les nostres virtuts i defectes no canvien el problema. La paraula que el defineix és sabuda, potser massa i tot: cor.

Qui hagi tingut la sort de créixer a l’escola de don Giussani coneixerà bé el significat bíblic d’aquesta paraula: conjunt d’evidències i exigències inextirpables que tot ésser humà porta a dins: veritat, justícia, bellesa, amor. De manera anàloga ens ho presenta la Dilexit nos: «Diu la Bíblia que “la Paraula de Déu és viva i eficaç […] discerneix les intencions i els pensaments del cor” (Heb 4,12). D’aquesta manera ens parla d’un nucli, el cor, que hi ha darrere de tota aparença, fins i tot darrere de pensaments superficials que ens confonen». És el primer misteri original del «nostre ser».

Però no s’ha de tenir por del cor. Xerrant amb un conegut, ferotgement ateu, li comentava fa temps això i ell em va fer un somriure burleta, dient: «miri, per a mi el cor no és més que un múscul que bombeja la sang i que cal controlar periòdicament amb el cardiòleg. La resta no m’interessa». Recordo el to sorneguer de les seves paraules, les ganes de tancar el tema el més aviat millor. Però aquesta por també és meva, ja no hi ha diferències entre creient i no creient. Ens dediquem a construir les nostres vides, les nostres carreres, les nostres cases, fem el bé als que estimem (com tot bon pagà), fem coses bones, però tot això pot fer-se intentant posar-ho tot alhora al seu lloc, és a dir, tancant o relegant per a moments “religiosos” les paraules del poeta: «Qualsevol cosa que diguis o facis / Porta un crit a dins: / No és per això, no és per això! / I així tot envia / cap a una secreta pregunta: / L’acte és un pretext».

Crec que per això fem l’Escola de comunitat: per intentar no evitar el nostre cor. És la mateixa invitació, el primer que ens demana, la condició fonamental que posa el Papa a la seva encíclica. Però sabem que amb el cor, per si sol, no n’hi ha prou per trobar el camí. És com una ferida oberta a la nostra vida, és un cor fràgil, petit, subjecte a engany, a reduccions i malentesos. Per això no pot fer res més que esperar la seva salvació, la paraula que il·luminarà per fi aquesta contínua sensació de buit insensat. En efecte, existeix un altre Cor, disposat a fer-se càrrec del nostre, un Cor sagnant d’amor, que ens espera abans que nosaltres aprenem a esperar-lo. L’origen de la fe es troba en aquest encontre entre dos cors ferits, un captaire de l’altre, com deia don Giussani. Aquesta mendicitat és, si es pot dir així, el cor del cor.

Tots recordem el pare d’aquells dos joves, un dels quals va voler anar-se’n per viure la seva vida, va demanar la meitat del patrimoni i el va malgastar en prostitutes. Tots recordem aquell pare ancià que cada dia, enmig dels seus mils quefers, en lloc de guardar rancor al seu fill ingrat, sortia al balcó de casa seva escrutant el camí amb l’esperança de veure aparèixer a l’horitzó la figura estimada del fill. La fe és, en primer lloc, l’encontre del nostre petit cor amb el Cor ferit de Crist. «Oh cor inefable, cor del meu Senyor, ferit greument, no per un coltell punxant sinó pel fibló que fabricà l’Amor». Qui podria dir o concebre unes paraules semblants? Ni un teòleg ni un biblista, sinó només un cor ferit i finalment agraït.

Les pàgines de l’encíclica dedicades al Sagrat Cor de Jesús són commovedores i ens retornen -a nosaltres, homes moderns i incrèduls fins i tot mentre resem- la fe senzilla i profunda dels nostres avis i besavis. El text, ple de referències bíbliques i teològiques, és sobretot un himne a aquesta fe humil i obstinada, feta de la mateixa matèria que el cor, que no es conforma amb preceptes i respostes ja donades, ni tampoc amb un encontre relegat a un record del passat. Ho hem dit molts cops, i és així: aquest encontre és vertader si succeeix aquí i ara. Per això la memòria cristiana no és un record, sinó la consciència de la trama de la qual està feta la realitat, el Misteri que fa totes les coses, ara. El Papa ens ho diu en aquestes pàgines, moltes vegades i de moltes maneres.

Hi ha una última insistència fonamental. L’expressa el mateix Jesús quan explica quin és l’amor del qual té set el seu Cor, aquest Cor pel qual tot existeix. No es tracta d’una mera devoció individual sinó de l’acollida de l’altre -especialment dels pobres i dels que pateixen- com a part essencial del seu Cos físic. «Qui acull un d’aquests infants en nom meu, a mi m’acull» (Mc 9,37). Passa el mateix en qualsevol acte missioner, ai de l’home que estigui sol!

Escriu el Papa: «No s’hauria de pensar en aquesta missió de comunicar Crist com si fos només quelcom entre ell i jo. Es viu en comunió amb la pròpia comunitat i amb l’Església. Si ens allunyem de la comunitat, també ens anirem allunyant de Jesús. Si ens n’oblidem i no ens en preocupem, la nostra amistat amb Jesús s’anirà refredant. Mai no s’hauria d’oblidar aquest secret». És preciosa aquesta paraula, secret! La comunitat, la companyia, no és un precepte, un deure ni una norma, no és una qüestió organitzativa o de gestió. És un secret que mai no arribaré a conèixer del tot, que mai no aconseguiré posseir, però que tanmateix ressona en mi com l’eco d’una veu més gran, d’un cor més gran que el meu.

LLEGEIX TAMBÉ - «Que el buf del Ressuscitat ens ajudi a compartir els dons rebuts»

La conclusió és commovedora, quan el Papa diu que tot això «l’Església també ho necessita, per no substituir l’amor de Crist per estructures caduques, obsessions d’altres temps, adoració de la pròpia mentalitat, fanatismes de tot tipus que acaben ocupant el lloc d’aquest amor gratuït de Déu que allibera, vivifica, alegra el cor i alimenta les comunitats. De la ferida del costat de Crist en continua brollant aquest riu que mai no s’esgota, que no passa, que s’ofereix una vegada i una altra per a qui vulgui estimar. Només el seu amor farà possible una humanitat nova». No un adoctrinament, sinó una invitació: a caminar junts amb el cor ben despert, pendent d’Aquell que ens estima.