Estimats germans i germanes,

Amb el Document Final hem recollit el fruit d’anys, com a mínim tres, en els quals ens hem posat a l’escolta del Poble de Déu per comprendre més bé com ser “Església sinodal” -es tracta d’escoltar l’Esperit Sant- al temps present. Les referències bàsiques que obren cada capítol disposen el missatge confrontant-lo amb els gestos i les paraules del Senyor ressuscitat que ens crida a ser testimonis del seu Evangeli, primer amb la vida que amb les paraules.

El Document sobre el qual hem expressat el nostre vot és un triple regal:

1. Un regal primer per a mi, Bisbe de Roma -que en convocar l’Església de Déu en Sínode era conscient de tenir necessitat de vostès, bisbes i testimonis del camí sinodal. Gràcies-.

Ja que també el Bisbe de Roma -m’ho recordo a mi i a vostès- necessita posar en pràctica l’escolta, és més, vol fer-ho, per poder respondre a la Paraula que cada dia li repeteix: “Confirma els teus germans i germanes... Pastura les meves ovelles”.

La meva tasca, com bé saben, és custodiar i promoure -com ens ensenya sant Basili- l’harmonia que l’Esperit continua difonent a l’Església de Déu, a les relacions entre les Esglésies, malgrat tots els esforços, tensions i divisions que caracteritzen el seu camí cap a la plena manifestació del Regne de Déu, que la visió del profeta Isaïes ens convida a imaginar com un banquet preparat per Déu per a tots els pobles. Tots, amb l’esperança que no en falti cap. Tots, tots. Que ningú en quedi fora, tothom. I la paraula clau és aquesta: l’harmonia. El que fa l’Esperit Sant, la seva primera manifestació forta al matí de Pentecosta, és harmonitzar totes les diferències, la diversitat de llengües. Harmonia. I això és el que ens ensenya el Concili Vaticà II quan diu que l’Església és “com un sagrament”, que és signe i instrument de l’espera de Déu, que ja ha preparat la taula i està esperant. La seva gràcia, a través del seu Esperit, murmura paraules d’amor al cor de cadascú. A nosaltres se’ns concedeix amplificar la veu d’aquest murmuri sense obstaculitzar-lo; per tal que obrim portes sense alçar murs. Quin mal que fan les dones i els homes d’Església quan posen murs, quant de mal! Tothom, tothom. No ens hem de comportar com a “dispensadors de la gràcia” que s’apropien del tresor lligant les mans del Déu misericordiós. Recordin que vam començar aquesta Assemblea sinodal demanant perdó, sentint vergonya, reconeixent que tots hem sigut misericordiats.

Hi ha una poesia de Madeleine Delbrêl, la mística de les perifèries, que exhortava, sobretot, a «no mostrar-se rígid» -la rigidesa és un pecat, és un pecat que a vegades tenen els clergues, els consagrats, les consagrades-. Els llegeixo uns quants versos de Madeleine Debrêl, que són una pregària. Diu així:

Perquè penso que deveu estar cansat
de gent que sempre parli de servir-vos
amb aire de capitans;
de conèixer-vos amb ínfules de professor;
d’abastar-vos a través de les regles de l’esport;
d’estimar-vos com s’estima un vell matrimoni.
[…]
Feu-nos viure la nostra vida,
no com un joc d’escacs en el que tot es calcula,
no com un partit on tot és difícil,
no com un teorema que ens obri el cap,
sinó com una festa sense fi
on es renova l’encontre amb Vós,
com un ball, com una dansa als braços de la Vostra gràcia,
com la música universal de l’amor.

Aquests versos poden convertir-se en la música de fons per acollir el Document Final. I ara, a la llum del que ha sorgit del camí sinodal, hi ha i hi haurà decisions a prendre.

En aquest temps de guerres, hem de ser testimonis de pau, aprenent a donar forma real a la convivència de les diferències.

Per això no pretenc publicar una “exhortació apostòlica”, n’hi ha prou amb el que s’ha aprovat. Al Document ja hi ha indicacions molt concretes que poden ser una guia per a la missió de les Esglésies, als diversos continents, en els diversos contextos, per això el poso ara a disposició de tothom, per això he dit que es publiqui. Vull, així, reconèixer el valor del camí sinodal portat a terme, que amb aquest Document lliuro al sant Poble fidel de Déu.

Sobre alguns aspectes de la vida de l’Església assenyalats al Document, així com sobre els temes confiats als deu “Grups d’Estudi” que han de treballar amb llibertat, per tal que m’ofereixin propostes, es necessita temps, per arribar a opcions que impliquin tota l’Església. Jo, doncs, continuaré a l’escolta dels bisbes i de les Esglésies que els són confiades.

Aquesta no és una manera clàssica de posposar les decisions fins a l’infinit. És el que correspon a l’estil sinodal amb el qual també el ministeri petrí s’exercita: escoltar, convocar, discernir, decidir i avaluar. I en aquests passos són necessàries les pauses, els silencis, la pregària. És un estil que estem aprenent plegats, a poc a poc. L’Esperit Sant ens crida i ens sosté en aquest aprenentatge, que hem d’entendre com a procés de conversió.

La Secretaria General del Sínode i tots els Dicasteris de la Cúria m’ajudaran en aquesta tasca.

2. El Document és un regal per a tot el Poble fidel de Déu, en la varietat de les seves expressions. És obvi que no tothom es posarà a llegir-lo; sobretot seran vostès, juntament amb tants altres, els que facin accessible el seu contingut a les Esglésies locals. El text, sense el testimoni de l’experiència realitzada, perdria molt del seu valor.

3. Estimats germans i germanes, el que hem viscut és un regal que no podem guardar només per a nosaltres. L’impuls que prové d’aquesta experiència, de la qual el Document és reflex, ens dona la valentia de testimoniar que és possible caminar plegats en la diversitat, sense condemnar-nos l’un a l’altre.

Venim de tots els racons del món, marcat per la violència, la pobresa, la indiferència. Junts, amb l’esperança que no decep, units en l’amor de Déu vessat als nostres cors, podem no només somniar amb la pau sinó comprometre’ns amb totes les nostres forces per tal que, potser sense parlar tant de sinodalitat, la pau es realitzi per mitjà de processos d’escolta, diàleg i reconciliació. L’Església sinodal per a la missió ara necessita que les paraules compartides vagin acompanyades per fets. Aquest és el camí.

Tot això és do de l’Esperit Sant: és Ell qui crea l’harmonia, Ell és l’harmonia. Sant Basili té una preciosa teologia respecte a això; si poden, llegeixin el tractat de Sant Basili sobre l’Esperit Sant. Ell és l’harmonia. Germans i germanes, que l’harmonia també continuï sortint d’aquesta aula i que el Buf del Ressuscitat ens ajudi a compartir els dons rebuts.

I recordin -són també paraules de Madeleine Delbrêl- que «hi ha llocs on bufa l’Esperit, però hi ha un Esperit que bufa a tot arreu».

Voldria agrair-los a tots vostès, i donar-nos les gràcies entre nosaltres. Dono les gràcies al cardenal Grech i al cardenal Hollerich per la feina que han portat a terme, als dos secretaris, Nathalie i San Martín -ho han fet molt bé!-, a Don Batocchio i al Pare Costa que ens han ajudat molt. Saludo a tots els que han treballat entre bambolines, sense els quals no hauríem pogut fer tot això. Moltes gràcies! Que el Senyor els beneeixi. Resem els uns pels altres. Gràcies.