“Una oportunitat de despertar-me”
Els darrers mesos he estat participant en un curs que m’ensenya a gestionar l'estrès proveint-me d’eines i recursos (com meditacions i coses per l’estil). Mai no havia participat en res semblant, i em vaig deixar interpel·lar per les coses i sobretot per les persones. A l’última xerrada, tots els participants estaven tristos perquè ja no tindrien un lloc on poder ser acollits, escoltats i entesos en les seves “preguntes”. A mi em va agafar una gran tristor de percebre la soledat d'aquesta gent.
Precisament aquell mateix vespre hi havia la presentació del Sentit religiós amb Javier Prades. Hi vaig acudir i em vaig sentir realment preferida i molt afortunada d'haver rebut un regal: el moviment, és a dir, concretament, els amics que m'acompanyen en la vida.
Vaig començar a donar-li voltes a com podria compartir també aquest regal amb els meus amics del curs. En el xat del grup vaig enviar la invitació de la presentació afegint que, encara que ja hagués passat, jo hi havia anat i havia decidit llegir el llibre perquè m’havia impactat i els vaig exposar els motius: «El sentit religiós no és un llibre d'ús exclusiu per a gent d’Església; tampoc ho és només per als cristians. És un llibre per a qualsevol home que es prengui seriosament la seva pròpia humanitat. La necessitat de veritat, de bellesa, de felicitat són les energies bàsiques amb les quals afrontem la realitat. Aquesta experiència elemental és la mateixa en tothom, encara que després es tradueixi de maneres diferents, de vegades oposades. I ens permet partir tothom des del mateix punt: n’hem tingut experiència quan ens ha impactat un poema, una cançó...». I, finalment, els vaig proposar de llegir el llibre junts.
No sé si el que he fet els ajudarà o donarà fruit, el Senyor s'encarregarà d'això. Sé que per a mi ha estat una oportunitat per despertar-me, per deixar-me sorprendre de nou per això que he trobat.
Manuela, Ravenna


Un mètode per compartir
L’avinentesa de la presentació d'El sentit religiós en streaming ens va semblar una ocasió ideal perquè els dos sacerdots i amics de la parròquia entenguessin millor l'experiència del moviment i de Mn. Giussani, de qui tant els hem parlat. Així doncs, els vam convidar a sopar, per després connectar-nos a la presentació. Tant la meva dona, Susanna, com jo mateix, teníem una gran expectació: aquell llibre l’havíem descobert a l'institut, a l'època que participàvem en els batxillers de CL. Durant la presentació pensava que el contingut era massa difícil per als meus convidats. A més, la traducció simultània em va semblar que perdia parts del discurs. Després de la reunió, vaig preguntar al meu amic Daniel si necessitava un conyac per recuperar-se i, en canvi, amb gran sorpresa per part meva, va començar una meravellosa conversa sobre les preguntes i el sentit de la vida, per després acabar parlant de la fe i la raó. La Susanna en aquest moment va llançar la idea de llegir el llibre junts. Ja veurem què succeirà. En tot cas, un gest com aquell calia viure’l amb un ímpetu missioner, en el sentit de proposar als amics un mètode a compartir per afrontar els grans interrogants de la vida.
Joan Pau, Chalon-sur-Saône, França


L’estupor per una Presència
En la presentació d'El sentit religiós, Davide Prosperi i Javier Prades em van entusiasmar perquè em van fer entendre allò que el Mn. Giussani i Mn. Carrón han intentat fer-nos entendre al llarg dels anys: la trobada, l'esdeveniment, no és quelcom que de primer calgui comprendre, sinó que cal viure’l, que ens capgiri.
Estava tan entusiasmat que quan una amiga va dir que Prades havia estat «bé, però un pèl difícil» li vaig respondre que podia resumir-ho tot amb la frase del retòric Victorí «Des que em vaig fer cristià, m’he descobert més humà».
Això és el que li va passar a Giussani i també a nosaltres: gràcies al moviment hem descobert la nostra humanitat, hem descobert les nostres necessitats fonamentals, i per això hem entès que anant al fons d'aquestes necessitats, la nostra fe esdevé raonable, correspon al nostre cor. Sempre m'ha fascinat que la fe sigui la resposta al sentit religiós en tant que pregunta. Com més hom coneix Crist, més creix en humanitat i, aleshores, millor viu la fe. I això és així sempre, fins i tot en els moments més durs, tal com va testimoniar la fisioterapeuta Jone Echarri sobre com vivia Mn. Giussani la seva malaltia.
No ho vaig entendre tot, però em va encisar que Prades deixés oberta la pregunta. La resposta és Crist, és a dir, la sorpresa d'una Presència que t'acompanya sempre, també per mitjà de la nostra companyia.
Victorí

“Estic aquí per un fet”
El vespre de la presentació tot semblava que hagués d’acabar malament: el cansament del dia, el pes de les meves contradiccions, una amiga que s’havia enfadat amb mi per la manera com havia organitzat l’estand de llibres, el disgust pel fet que la gent que havia convidat al final no hagués vingut... Aleshores va començar la presentació. La son, la remor de fons d'uns amics, i les dificultats no ajudaven massa a entendre-ho tot, però, tanmateix, s’estava parlant precisament de mi: jo era com aquell noi aparentment indiferent assegut al final la classe a qui es referia Prades en la seva anècdota, era jo, l’home sense criteri.
I de cop i volta, vaig mirar-ho tot a la llum d'aquells criteris (justícia, veritat, felicitat). Estava atent perquè amb aquesta intensitat vivia les meves exigències fonamentals, la meva amiga s’havia enfadat perquè en ella també vibraven els criteris del cor, i els meus amics que jo havia convidat també havien fet servir aquells criteris potser per decidir-se per una altra cosa... I em va venir el pensament que un home ha ressuscitat, i per això jo era allí, juntament amb d'altres als quals encara els abrusa el cor. I la meva única manera d’oferir-ho a en Ciro, el tècnic de la sala, era parlar-li de la commovedora interpretació que fa Giussani de la Favorita de Donizetti, i d'un llibre gràcies al qual començo a entendre què vol dir «viure intensament la realitat». I sobre l'Escola de Comunitat, on es parla de la vida-vida.
Joan, Nàpols