Presentant el llibre El sentit religiós de Mons. Luigi Giussani, no compleixo amb un compromís protocol·lari ni tampoc amb el que podria ser una curiositat científica davant d'un enfocament de l'exposició de la nostra fe. Ans compleixo amb un deure de gratitud. Des de fa molts anys, els escrits de Mons. Giussani han inspirat la meva reflexió, m’han ajudat a pregar i, per això, avui vinc a oferir aquest testimoni. M’han ensenyat a ser una mica millor cristià.
Mons. Giussani és un d'aquests dons imprevisibles que el Senyor ha regalat a la nostra Església després del Concili, i que ha fet brotar, més enllà de totes les estructures i programacions pastorals, tota una florida de persones i moviments que brinden miracles de vida nova dins de l'Església.
El 30 de maig de 1998 el Papa va voler trobar-se públicament a la plaça de Sant Pere amb les noves comunitats i moviments eclesials. Va ser un esdeveniment objectivament transcendent. En especial, va demanar a quatre fundadors d’entre tots aquests moviments que donessin el seu testimoni. Entre ells hi havia Mons. Giussani, qui cap a l’any 1954, quan va començar a impartir classes de religió en un institut públic de Milà, havia iniciat el moviment de Comunió i Alliberament, present avui en més de seixanta països del món i molt estimat pel Papa. El sentit religiós no és un llibre d'ús exclusiu per als qui s'adhereixen al moviment; tampoc ho és només per als cristians o els creients. És un llibre per a qualsevol home que es prengui seriosament la seva pròpia humanitat. Goso dir que avui dia la qüestió que més ens cal afrontar no és tant el problema de Déu, de l'existència de Déu, del coneixement de Déu, sinó el problema de l'home, del coneixement de l'home i de trobar en l’home mateix les empremtes que hi va deixar Déu per trobar-se amb ell.



Fides et ratio
És una feliç coincidència que aquesta presentació tingui lloc l'endemà de la publicació de la Carta Encíclica Fe i Raó de Joan Pau II. A les primeres pàgines té un paràgraf on diu: «una simple mirada a la història antiga mostra amb claredat com en diversos llocs de la terra, marcats per cultures diferents, brollen al mateix temps les preguntes de fons que caracteritzen el recorregut de l’existència humana: qui soc?, d’on vinc i cap on vaig?, per què existeix el mal?, què hi ha després d'aquesta vida? Aquestes mateixes preguntes les trobem en els escrits sagrats d'Israel, però apareixen també en els Veda i els Avesta. Les trobem en els escrits de Confuci i Lao Tse i en la predicació dels Tirthankara i de Buda. Així mateix, les trobem en els poemes d'Homer i en les tragèdies d’Eurípides i Sòfocles, com també en els tractats filosòfics de Plató i d’Aristòtil. Són preguntes que tenen llur origen en la necessitat de sentit que des de sempre insta el cor de l'home. De la resposta que hom doni a aquestes preguntes, en efecte, en depèn l'orientació que doni a l'existència.» (Fides et Ratio, par. 1). Per això, aquest és un llibre que està en sintonia amb aquesta Carta Encíclica, és per a tot home que es prengui seriosament la seva humanitat, les seves preguntes.
Paradoxalment, en El sentit religiós es parla poc de Déu i molt de l'home. Es parla molt de les seves preguntes, de les exigències últimes. Citant el teòleg protestant Niebuhr, Giussani diu: res és tan incomprensible com la resposta a una pregunta que no ha estat mai formulada. I precisament un dels problemes de la nostra cultura de supermercat, ple d’ofertes a l'abast de tothom, ple d’ofertes que tranquil·litzen el cor, és plantejar les preguntes. Aquest és el repte. Contra l'anestèsia, aquesta tranquil·litat fàcil —summament variada— que entreté, el repte és plantejar-nos les preguntes veritables sobre el sentit de l'home, sobre la seva existència, i respondre-les. Però si pretenem donar respostes a preguntes que no gosem, no sabem o no podem explicitar, caiem en un absurd. Per a un home que hagi oblidat o censurat les preguntes fonamentals i l'anhel del seu cor, parlar-li de Déu resulta abstracte, esotèric o esdevé una devoció sense cap incidència en la vida. Nosaltres no podem venir amb un discurs sobre Déu sense haver escampat abans les cendres que sufoquen el caliu d'aquestes preguntes. La primera feina és crear el sentit d'aquelles preguntes que estan amagades, enterrades, malaltes potser, però que hi són.

La inquietud del cor
El drama del món d'avui no és només l'absència de Déu sinó també i, sobretot, l'absència de l'home, la pèrdua del seu rostre, del seu destí, de la seva identitat, d’una certa incapacitat per explicar aquestes exigències fonamentals que nien al cor. La mentalitat comuna, i lamentablement la de molts cristians, manté que entre raó i fe hi ha una contraposició insanable. En canvi, i aquí tenim una altra paradoxa, El sentit religiós destaca el fet que parlar de debò de Déu significa exaltar i defensar la raó, descobrir el valor i el mètode correcte de la raó. No una raó entesa com a mesura preconcebuda de la realitat, sinó una raó oberta a la realitat en la totalitat dels seus factors i que parteix de l'experiència, parteix d'aquest fonament ontològic que fa possible la inquietud del cor. No es pot plantejar el problema de Déu a cors quiets, sedats, perquè seria una resposta sense pregunta. La raó que reflexiona sobre l'experiència és una raó que té com a criteri de judici comparar-ho tot amb el cor, però cor en el sentit bíblic, és a dir, aquest conjunt d'exigències originals que tot home té: exigències d'amor, de felicitat, de veritat i de justícia. El cor és el moll de la interioritat transcendent, on arrelen la veritat, la bellesa, la bondat, la unitat que dona harmonia a tot l'ésser. És en aquest sentit que ens referim a la raó humana; no segons el racionalisme, aquest racionalisme de laboratori, l'idealisme o el nominalisme (tan de moda), que tot ho poden, que pretenen posseir la realitat posseint-ne el nom, la idea o la racionalització de les coses. O, si anem més lluny encara, que pretenen posseir la realitat en el domini absolut d'una tècnica que ens supera tot just posar-la en pràctica, desembocant així en aquesta civilització que a Guardini li agradava anomenar «la segona forma d'incultura». Parlem d'una raó que no es redueix ni s'esgota en el mètode matemàtic, científic o filosòfic. Cada mètode és adequat en el seu propi àmbit i en relació amb el seu objecte específic.



Certesa existencial
Pel que fa a les relacions personals, l'únic mètode adequat per arribar a un veritable coneixement és una vivència i una convivència, una companyia vivaç que a través de múltiples experiències i indicis permet arribar a allò que Giussani anomena «la certesa moral», o encara més bonic «la certesa existencial». Perquè la certesa no rau aquí, al cap, sinó en l'harmonia de totes les facultats de l'home i compleix totes les condicions per ser una certesa real i alhora racional. Al seu torn, la fe és, precisament, una aplicació particular d'aquest mètode de la certesa moral o existencial, és un cas particular de confiança en un altre, en els signes, els indicis, les convergències, el testimoni dels altres; i, tanmateix, la fe no és contrària a la raó. Com qualsevol acte nítidament humà, la fe és raonable, cosa que no implica que es pugui reduir a un mer raciocini. És raonable —forcem l'expressió— no “raciocinable”. Per què existeix el dolor? Per què existeix la mort, el mal? Per què val la pena viure? Quin és el darrer significat de la realitat, de l'existència? Quin sentit té treballar, estimar, implicar-se al món? Jo qui soc? D'on vinc? Cap on vaig?
Aquestes són les grans i elementals preguntes que es fa un jove i també un home adult que ho sigui de debò, i no tan sols un creient, tot home, per més ateu o agnòstic que sigui. Tard o d'hora, especialment en les situacions límits de l'existència, davant d'un gran dolor o un gran amor, en l'experiència d'educar els fills o en la forma d'una ocupació aparentment sense sentit, aquestes preguntes surten inevitablement a la superfície. Són preguntes que no es poden extirpar. Us deia que són preguntes que es planteja un agnòstic. Doncs bé, vull esmentar aquí, rendint-li homenatge, un gran poeta agnòstic de Buenos Aires, Horacio Armani. Qui en llegeixi els poemes trobarà un savi plantejament de preguntes obertes a una resposta.

Resposta total
L'home no es pot conformar amb respostes a mitges o parcials, forçant-se a censurar o oblidar algun aspecte de la realitat. De fet, ho fem, fugim, fugim de nosaltres mateixos.
L'home necessita una resposta total, que abasti i salvi tot l'horitzó del seu jo i de l'existència. Dins seu porta un anhel d'infinit, una tristesa infinita, una nostàlgia —els nostos algos d'Odisseu— que no s'apaga a no ser que trobi una resposta igualment infinita. El cor de l'home resulta ser un signe d'un misteri, és a dir, d’alguna cosa o d’algú que sigui una resposta infinita. Del misteri cap aquí, les exigències de felicitat, d'amor, de justícia no troben mai una resposta que sadolli el cor de l'home. La vida seria un desig absurd si aquesta resposta no existís. No només el cor de l’home, sinó tota la realitat es presenta com un signe. El signe és una cosa concreta, assenyala una direcció, una cosa que es veu, que revela un significat, que s'experimenta, però que remet a una altra realitat que no es veu. En cas contrari, el signe no tindria sentit.
D'altra banda, per interrogar-nos davant dels signes —i amb això acabo— cal una capacitat molt humana, la primera que tenim com a homes i dones, que és l'estupor, la capacitat d'admirar-se, com en diu Giussani; un cor d’infant al capdavall. Només l'estupor és capaç de conèixer. I fixeu-vos que tota degradació moral, cultural, comença quan aquesta capacitat d'estupor emmalalteix, s'anul·la o mor.
Tota la dimensió d'opi cultural tendeix a anul·lar, emmalaltir o matar aquesta capacitat d'estupor. El principi de tota acció filosòfica és l'admiració. Hi ha una frase del papa Luciani que diu que el drama del cristianisme contemporani consisteix a oferir categories i normes en lloc de l'estupor per un esdeveniment. I l'estupor és previ a qualsevol categoria; és allò que em mena a cercar, a obrir-me, és allò que em permet obtenir una resposta, que no és una resposta verbal ni conceptual. Perquè si l'estupor m'obre com a pregunta, l'única resposta és la trobada: només en la trobada se sacia la set. I enlloc més.