«Corrien tots dos junts, però l’altre deixeble s’avançà a Pere i va arribar primer al sepulcre, s’ajupí i veié aplanat el llençol d’amortallar, però no hi va entrar. Després arribà també Simó Pere, que el seguia, va entrar al sepulcre i veié aplanat el llençol d’amortallar». Naturalment, l’altre deixeble és Joan, més jove i atlètic. És ell mateix, un testimoni directe, qui reconstrueix amb precisió de detalls com havien anat les coses aquell dia, al vintè capítol del seu Evangeli. Havien passat ja algunes dècades, ell també havia envellit, però el record del que havia succeït encara estava intacte, també perquè aquell fet s'havia convertit en un «esdeveniment vital, és a dir, en una història»: «que “Crist ha ressuscitat” és la confirmació de la bondat de les coses, és la proclamació amorosa de la realitat (Mn. Giussani).



Roma, any 1640: entre els nombrosos artistes cridats a treballar en una ciutat que, el papa Urbà VIII, Umberto Barberini, havia transformat en una colossal pedrera, hi treballa també Giovanni Francesco Romanelli, natural d’una vila al nord de la capital, Viterbo. És un artista molt fiable, que ha assimilat la gramàtica d’aquell barroc que s’havia convertit en el llenguatge a través del qual Roma, el cor del catolicisme, va mostrar la seva vocació universal.
Era la Roma de Bernini, al qual, precisament Urbà VIII havia fet enrojolar, obligant-lo -era jaun gran i conegut escultor-, a «canviar la seva pròpia identitat de forma profunda i irreversible», tal com va escriure Tomaso Montanari. De fet, Bernini es va reinventar com a arquitecte i urbanista i va prendre les regnes per redissenyar la ciutat. El barroc va esclatar com un llenguatge públic, d’una Roma que parlava al món.

En canvi, Giovanni Francesco Romanelli es trobava a la cort de l'altre protagonista de Roma d'Urbà VIII, Pietro da Cortona. Havia treballat amb aquest mestre a la pedrera del sostre fantasmagòric del Palau Barberini, que es va acabar el 1639. Tanmateix, a aquest Papa no només li importaven només les grans operacions: de fet, en va encarregar una de petita a Romanelli, una obra de caràcter privat: una pintura de poc més de 38 per 46 centímetres, feta a l’oli sobre una placa de coure platejat. El tema sol·licitat, un tema realment rar, està extret d’aquell passatge autobiogràfic de l’Evangeli de Joan: els dos apòstols acaben d’arribar a la tomba, Pere, a qui s’ha donat pas, ha constatat personalment que la tomba està buida.
Després es gira cap al seu amic més jove com per preguntar-li què pot haver passat. És el moment de la reacció, d’un ensurt que es torna sorpresa; un estat d'ànim que l'artista amb senzillesa, gairebé com si dibuixés l’storyboard d'una pel·lícula, resumeix en el gest de les mans de Joan amb les palmes obertes i en la seva mirada oberta. Urbà VIII, com ho demostra l’acta de pagament del 20 d’octubre de 1641, va encarregar a Romanelli dues versions del mateix tema, signe d’afecte personal per aquell fragment de l’Evangeli de Joan. A la segona versió (de la mateixa mida, també sobre coure, conservada al Museu Fitzwilliam de Cambridge), també apareix un àngel una mica apart dels dos apòstols.

Hi ha un darrer detall que val la pena observar: és el paisatge que es pot veure a la part dreta de la pintura. És una panoràmica del camp dels voltants de Roma, probablement propera als llacs. Un senzill tre per subratllar que realment, com testimonia Mn. Giussani, "com a ressuscitat, Crist es present, d’un cap a l’altre de la història».