Jo soc l'amor que Déu posa en mi

Aquests són uns textos significatius per saber qui som i cap a on caminem. No oblidem que el temps de Quaresma és el temps que Déu ens concedeix per preparar-nos per celebrar dignament la Pasqua, per celebrar el sagrament pasqual del Senyor Ressuscitat, i fer-ho amb un cor ben disposat a acollir la gràcia i els dons que el Senyor Jesucrist ens ofereix cada any en aquest misteri pasqual de la seva mort i resurrecció.

Les lectures d’avui ens parlen de la creu de Crist (Sant Pau), del camí de la vida i de la llibertat –en aquests deu manaments que estan expressats al llibre de l’Èxode–, i a l’Evangeli també Jesús mateix ens dona a conèixer qui és Ell i què té a veure amb nosaltres. Els que veiem com Jesús expulsava del Temple als mercaders –“heu convertit en un catau de lladres el Temple de Déu” – li preguntem: “Quin senyal ens dones per fer això?”. I Jesús respon: “Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies”. Els apòstols i els deixebles van entendre, i així és, que aquest santuari que Ell reconstrueix en tres dies és Ell mateix: Aquell que ha mort a la Creu i ha ressuscitat al tercer dia. I és que el veritable Temple de la divinitat, l’espai de relació de tots els homes és Jesucrist. Des de la Creu, a la llum de la Creu, és com es fa Déu conèixer per a tots els pobles. Ja el Temple d’Israel ha passat, el nou culte s’ha iniciat en Jesucrist, i aquest temple és Ell mateix, el seu Cos ressuscitat. Recordem que, com diu l’Evangeli, el vel del temple es va esquinçar de dalt a baix quan Jesús moria a la Creu; així doncs, comença aquest nou culte en el nou temple que és Ell –el lloc del trobament de Déu amb la humanitat és Jesucrist, i ningú més que Jesucrist.

I què ens diu això a nosaltres? Què diu als homes i dones d’avui, als nens i joves, aquest fet que el temple en el que Déu es troba amb la humanitat és Jesucrist? Què ens diu a nosaltres? Quelcom importantíssim: nosaltres ens fem realment cristians si ens trobem amb Jesucrist, si ens trobem Jesús vivent entre nosaltres. Per això, aquest mestre, per qui fem l’Eucaristia d’avui i el recordem, don Luigi Giussani, fundador de la Fraternitat de Comunió i Alliberament, que està lligada al col·legi i a altres realitats; aquí n’hi ha molts que formen part d’aquesta comunitat, aquestes famílies... Ell era un sacerdot, professor en un institut del nord d’Itàlia, i en un viatge, als anys 50, es va trobar uns joves al tren i va començar a parlar-hi. I ells expressaren –anys 50– aquest menyspreu a l’Església, aquesta burla de l’Església, de la religió. I ell s’expressava dient: “Em fan molta pena, em fa mal que estiguin així aquests joves”. Això li va fer entendre, com a professor, que havia de canviar la manera d’ensenyar. Perquè ell tenia clara una intuïció: que ser cristià no era seguir unes normes, unes normes morals o una manera de comportar-se, o unes idees, sinó que és sobretot trobar-se amb Jesucrist, amb Jesucrist viu. Ell parlava d’aquest “Esdeveniment” que és Jesucrist, que és Aquell que ha mort a la creu i ha ressuscitat. No és una idea, és un esdeveniment, és una realitat concreta enmig de la història que podem passar per alt, però que de fer ha succeït. Aquest és Crist vivent.

I penso que el papa Benet XVI a la Deus Caritas est –la primera encíclica que va fer, “Déu és caritat” – expressava a l’inici una idea sobre el que és ser cristià que em sembla que beu d’aquest pensament de Luigi Giussani. Diu Benet XVI: “No es comença a ser cristià per una gran idea, per una opció crítica, sinó pel trobament amb un esdeveniment, una persona en la que un troba un horitzó nou”. Això significa ser cristià: trobar-se amb Jesucrist, amb Jesucrist viu.

Aquest Crist viu, no solament el Crist que és al Temple, no aquell Crist que anava a Palestina i se’l troben els deixebles, els apòstols, les dones i els altres seguidors. Sinó que, en tota la història, en cada moment de la història, Crist està present enmig nostre. Aquest Crist viu, que és el Crist d’aquells que creuen en Ell i es deixen estimar per Ell, comparteixen la vida, l’alegria i la pau que només Ell pot donar. I formen aquest Cos de Crist viu enmig del món. Per tant, Crist està viu a cada moment de la història, Crist Ressuscitat, Crist també en el seu Cos que és l’Església, en aquests creients que es deixen modelar per Crist. En aquest Crist vivent els homes poden trobar-hi Crist, poden trobar-hi el Temple.

També el cardenal Ratzinger, anys abans de ser Papa, anys abans fins i tot de ser Cardenal, als anys 70, va dir: “No sé què passarà amb el cristianisme. Jo intueixo que els cristians serem una minoria”. Una minoria: ho estem experimentant, a les parròquies. Però diu: “Hem de ser una minoria creativa”. Minoria creativa. Diu: “perquè aquells que enmig del món estan cercant un sentit de la vida, estan cercant per què viure, per què lluitar, per què estimar, i les coses del món no sacien el seu cor perquè no hi ha res que pugui saciar el cor de l’home a part de Déu; si aquests cerquen i arriben a nosaltres, a aquesta comunitat, aquesta minoria creativa, però estem allà on pertoca, amb Crist al centre –Crist viu sempre a les nostres comunitats i al cor de cadascú de nosaltres–, aquests germans nostres trobaran l’esperança que no mor mai.

I és que la persona solament en Déu i en Crist pot trobar el sentit de la vida. En ningú més. Aquests mercaders que eren al Temple, eren ells que eren allà tergiversant la realitat. Ells tenien els seus interessos, intentaven reduir el Temple a si mateixos, als seus interessos, al que per a ells era bo: mercadejar, vendre en aquell lloc, els atris, que estaven pensats per al trobament, fins i tot d’aquells que no eren jueus, els gentils, els altres. Ell l’havien convertit en el seu Temple i els seus interessos. Però també ens pot passar això a nosaltres, a tota persona. Si el que cerquem és el nostre jo, els nostres interessos, reduir-nos a nosaltres mateixos en el més profund del nostre ésser, aquell lloc de la persona humana on hi ha un Misteri més gran que nosaltres mateixos, llavors no estem davant de la Veritat. Perquè estem pensant en nosaltres, en estar a l’alçada de la necessitat que tenim del Pare, de Déu. El que realment ens fa a nosaltres persones humanes és Déu Nostre Senyor. La relació amb Ell, l’entendre’l com a Senyor, com a Creador nostre, com a salvador, com a alliberador, com a guaridor, el que estima sempre perquè és misericordiós; aquesta realitat és la que ens fa profundament humans.

De fet, la nostra història personal, descobrir qui som nosaltres, ho descobrim no mirant-nos a nosaltres mateixos, com en aquestes espiritualitats sense rostre, sense Déu, que ens tanquen en nosaltres mateixos; sinó que és veient com Déu ens estima, i com Déu és misericordiós amb nosaltres com descobrim qui som nosaltres. “Jo soc l’amor que Déu posa en mi”, pot dir cadascú de nosaltres. Jo soc la misericòrdia contínua que el Senyor exerceix en mi, que contínuament m’estima, m’aixeca, em guareix. Aquesta és la nostra història.

El cardenal Ratzinger, uns mesos abans de ser proclamat Papa, va presidir l’enterrament de monsenyor Giussani. Va dir aquestes paraules: “Don Giussani, amb la seva fe impertèrrita, indefectible, va saber que en qualsevol situació del món, Crist –el trobament amb Ell– continua essent central. Perquè qui no Déu als altres, dona massa poc. Qui no dona Déu, qui no fa trobar Déu en el rostre de Crist, no construeix, sinó que destrueix. Perquè fa que l’acció humana es perdi en dogmatismes ideològics i falsos”. No donar Crist als nostres fills, als nostres néts, veïns, amics, familiars, és no donar-los res; encara més, els podem perdre, perquè sense Crist podem caure en qualsevol cosa que pot treure’ns la nostra existència.

Crist és central per nosaltres. Crist –com deia Sant Pau– crucificat. L’únic que l’Església ha d’anunciar fins al final dels segles és Crist Crucificat, que és un escàndol per als jueus i una niciesa per als grecs, com deia sant Pau. Però aquest que creu en Jesús, el que s’ha deixat trobar per Crist, és el poder i la saviesa de Déu. No sabem res més que Crist, i Crist ho significa tot. Aquest és el camí de la Quaresma, que seguint a Jesucrist, que va cap a la Creu, ens porta cap a la Resurrecció i cap a la vida eterna.