No ha sigut un reconeixement a un diplomàtic o a un polític, ni un premi a un testimoni genèric de fraternitat. El Premi Limes al Diàleg i la Pau que es va lliurar el passat 29 de juny a Bèrgam al cardenal Pierbattista Pizzaballa, patriarca llatí de Jerusalem, ha volgut reconèixer el valor d’una presència: la d’algú que porta més de trenta anys vivint dins del conflicte sense renunciar mai a allò que busca. I el que busca no és tant un solució sinó persones que no visquin esclaves dels seus prejudicis. Perquè quan parlem d’Israel, Gaza, Cisjordània o el Líban, sempre hi ha massa prejudicis.

Abans de recollir el premi, en una conversa amb el director de Limes, Lucio Caracciolo, Pizzaballa va parlar de Terra Santa sense caure ni en la propaganda ni en la simplificació. I sense prendre part per uns contra els altres, com sol passar massa vegades en aquelles terres. La seva mirada neix de la seva experiència directa, d’una proximitat quotidiana amb ambdues poblacions, i per això aconsegueix mantenir unida la denúncia de la violència amb el rebuig a qualsevol deshumanització. A una banda i a l’altra.

L’origen de la tragèdia actual també es troba en un llenguatge que ha excavat una fossa cada cop més profunda al llarg dels anys. «Des del 7 d’octubre, amb la guerra de Gaza, van caure les últimes objeccions que quedaven», observa. Però aquesta radicalització «venia d’anys amb un llenguatge i un relat molt violent i excloent». Un llenguatge que, a poc a poc, «es va anar fent no dic dominant, però sí molt present». Un llenguatge que va anar eliminant progressivament del discurs aquell eslògan majoritari fa només uns quants anys de «dos pobles, dos estats», que indicava un camí possible i que avui, en canvi, ha quedat ofegat pels que prefereixen que l’altre, senzillament, deixi d’existir. A una banda i a l’altra.

«Ens heu d’ajudar a sortir d’aquest pou on hem caigut i no a continuar-hi a dins»

Quan es refereix a Gaza, el cardenal no parla pel que ha sentit dir. Hi ha anat molts cops des que va començar la guerra. «Cal dir que és un desastre», afirma amb una senzillesa desarmada i desarmant. «Hi ha ciutats senceres que ja no existeixen, literalment anorreades. Rafah n’és una. Ja no hi és». Però encara més que les runes, l’impacta una cosa que les imatges no són capaces de mostrar. «Les olors. És una cosa de la qual es parla molt poc». I una vida quotidiana reduïda a supervivència: famílies en tendes de campanya, nens jugant «a les clavegueres», escoles que és impossible reobrir perquè fins i tot «els pupitres, els quaderns, els llapis» s’han convertit en materials prohibits.

No és el relat d’un observador distant. És el dolor d’algú que continua entrant en aquella terra per donar suport a les poques obres que queden, visitar els hospitals, acompanyar la petita comunitat cristiana. «Honestament, no ho puc comprendre», admet davant d’una devastació que sembla sobrepassar tota lògica.

També per això el patriarca insisteix en la necessitat de custodiar una mirada humana. Cap a totes dues poblacions. Perquè el 7 d’octubre continua essent «un trauma profund» dins de la societat israeliana, perquè a Gaza la necessitat més urgent, segons metges i professors, són persones preparades «per gestionar els traumes dels infants i de les seves mares».

Per a Pizzaballa, el diàleg no és una fórmula abstracta sinó una feina pacient que parteix de reconèixer l’altre. «Cal parlar per entendre el dolor de l’altre, però també cal entendre com pensa l’altra i per què pensa així, per intentar veure si hi es poden trobar altres vies». Comprendre no significa renunciar al que pensa cadascú, sinó posar entre parèntesi la veritat. Significa impedir que el conflicte es converteixi en l’únic llenguatge possible.

Per això, dirigint-se a qui observa la guerra des d’Europa, el patriarca indica una tasca concreta. En primer lloc, continuar parlant, sense deixar-se portar per les modes informatives, ja que diu que aquest territori en un cert sentit també ens pertany, «culturalment i històricament és part de nosaltres». I exercitar aquesta manera tan difícil d’ésser a prop que ell anomena empatia. «També és important expressar quelcom que tothom necessita, sobretot els palestins però també els israelians. No hem d’aïllar. Fa falta empatia, intentar comprendre i escoltar dialogant».

«Cal parlar per entendre el dolor de l’altre, però també cal entendre com pensa l’altre i per què, per intentar veure si hi ha altres vies»

En acabar la trobada, gairebé resumint el sentit del seu testimoni, Pizzaballa va llançar una última crida. «Ens heu d’ajudar a sortir d’aquest pou on hem caigut i no a continuar-hi a dins». Per tot això, el premi atorgat a aquest cardenal reconeix una presència cristiana que continua compartint la vida d’aquests dos pobles ferits, negant-se a escollir amb quina víctima quedar-se per estar amb tothom i insistint, contra tota evidència, que la pau comença reconeixent l’altre com una persona igual que jo.