El primer que explica sor Laura Girotto de Tigre no és la guerra. Després de 32 anys a Adua, al nord d’Etiòpia, la seva mirada es continua fixant en les persones, molt més que ens les ruïnes. «Els pobres, la gent senzilla, són or pur. Tenen una humanitat sorprenent, una senzillesa i una immediatesa que sembla que custodiïn una innocència original de la qual aprenc contínuament». Cal partir d’aquí per comprendre una terra que el món només torna a mirar quan reapareix la violència.

Des de fa gairebé mig segle, aquesta religiosa salesiana viu a la que s’ha convertit en una de les missions més significatives de tota la regió. Tot i que Kidane Mehret, “Vel de misericòrdia”, no és només una missió. És una escola que acompanya a centenars de nens des de la guarderia, amb més de mil estudiants als seus diferents nivells acadèmics, un centre de formació professional, un lloc on les dones aprenen un ofici per conquerir certa independència econòmica, un gran oratori, un projecte agrícola que permet alimentar centenars de famílies i, sobretot, un hospital que durant els anys de guerra era l’únic centre sanitari actiu en tota la zona.

Avui, mentre la regió torna a viure dies d’una gran incertesa, aquesta obra continua essent un port segur per a milers de persones. Després dels Acords de Pretòria de novembre de 2022, que oficialment van acabar amb el conflicte entre el govern etíop i el Front d’Alliberament Popular de Tigre (TPLF), molts esperant que per fi aquesta regió pogués encaminar-se cap a la reconstrucció. De fet, sortia d’un dels conflictes més sagnants del món, amb més d’un milió de morts, milions de desplaçats, violacions i reclutament de nens i nenes soldat. Però en realitat, els últims quatre anys, és com si la pau hagués quedat en suspens. Les divisions internes al TPLF, la relació cada cop més tensa amb Addis Abeba, el complicat paper de la veïna Eritrea i el rearmament de diverses faccions continuen alimentant una situació extremadament delicada, mentre que les últimes setmanes han tornat a multiplicar-se les denúncies de reclutament forçós de joves i adolescents. Dins d’aquest escenari és on sor Laura, juntament amb sis religioses més, continua fent senzillament el que ha fet sempre: educar, cuidar, ser-hi.

La guerra no només ha causat ferides en l’ànim de la gent. El sistema sanitari està a punt de col·lapsar. Ara que les armes han callat temporalment, «la primera emergència continua essent la fam»

«Durant la guerra de fa quatre anys es van endur els joves de segon. Tenien tretze anys. Nois i noies. Vam haver de suspendre les classes i continuar fent només el que poguéssim, perquè tot es va tornar massa perillós. Vam perdre 715 alumnes. Quan es va acabar el conflicte, només en van tornar a casa poc més de 300». No fan falta gaire paraules més. Les de després són gairebé un xiuxiueig.

«Van tornar profundament traumatitzats. Va costar mesos que tornessin a parlar. Alguns no ho han tornat a fer. D’altres no podien més i s’han tret la vida». Ara les classes s’han reprès, els passadissos de l’escola tornen a omplir-se una altra vegada de nens i adolescents, però la por no ha marxat. «La situació és extremadament complicada. Aparentment no hi ha combats, no se senten trets, però hi continua havent batudes de joves i ningú no arriba a entendre realment què és el que passa».

De fet, n’hi ha prou amb el rumor d’un possible reclutament perquè molts adolescents decideixin fugir. Intenten arribar a la capital o sortir del país perquè han vist amb els seus propis ulls el que els ha passat als seus germans grans, als seus cosins, als seus amics que no han tornat.

D’altra banda, la guerra no només ha causat ferides en l’ànim de la gent. També hi ha danys físics i mental que s’han de tractar, però és difícil, perquè el sistema sanitari de la regió està a punt de col·lapsar. «De 40 hospitals, 39 han sigut destruïts. El nostre és l’únic que continua funcionant. En 20 mesos hem atès més de mig milió de persones. És difícil d’explicar què suposa això, però ha sigut possible dins d’un treball comunitari on ningú no es queda fora».



Ara que les armes han callat temporalment, «la primera emergència continua essent la fam», afirma sor Laura sense dubtar. «Fam, fam i fam». No és només una qüestió de pobresa. És la manca de tot el que fa impossible una vida normal. «Pot ser que tinguis diners però no trobes el que necessites. Els bancs no tenen liquiditat. El carburant pràcticament no existeix, així que tothom ha d’anar a peu. Us podeu imaginar el que significa això?».

La falta de carburant implica que els pobles es quedin aïllats, que les dones embarassades no puguin arribar a temps a l’hospital, cosa que les obliga a parir a casa en condicions precàries, que un malalt pugui morir simplement perquè ningú l’ha pogut portar al metge. Aconseguir medicines s’ha convertit en tota una proesa. «Al nostre hospital hi fem arribar de tot com podem, però cada cop és més difícil aconseguir coses bàsiques. Si la missió encara pot garantir un mínim suport a la població és gràcies al gran projecte agrícola que portem anys desenvolupant. Tenim animals, horts, arbres fruiters i he de dir que no seria possible sense la feina de Giovanni i els Memores Domini que estan dedicant la seva vida a aquesta gent i a aquest projecte. Això és el que ens permet sobreviure i ajudar moltes famílies que sinó no tindrien res».

La feina de Giovanni i el seu equip proporciona a tothom (pacients i metges de l’hospital, dones i nens, empleats etíops de la missió) una nutrició adequada i de qualitat, a més d’una oportunitat laboral per a molta gent del lloc.

A Kidane Mehret hi treballen gairebé 200 persones, totes etíops. Hi ha set religioses, salesianes i filles del Cottolengo, acompanyades per diversos Memores Domini (Giovanni Marchetti al projecte agrícola, Vittorio Ruggeri a la manutenció i Cecilia Sironi a l’escola d’infermeria) i per personal sanitari local. Tot això es deu a una decisió madurada durant anys. «El nostre objectiu és fer-nos inútils -diu somrient-. Hem construït pensant en els propers cent o dos-cents anys i estem preparant metges, infermers i tècnics locals perquè siguin ells els que tirin endavant tot això quan nosaltres ja no hi siguem».

La decisió de quedar-se, quan molts estrangers deixen el país, també segueix la mateixa lògica. «Fa uns mesos l’ambaixada italiana va organitzar, comprensiblement, l’evacuació dels italians del país perquè la situació estava empitjorant i era cada cop més inestable. Nosaltres els vam respondre que ens fèiem responsables de la nostra decisió de quedar-nos. Si ens n’anéssim, quin sentit tindria la nostra missió? Som aquí per mantenir encesa una espurna d’esperança. Per desgràcia, no podem ajudar a tothom, però cada vida salvada és única i irrepetible en aquest món. No és una qüestió d’heroisme, vull que escrigui això, és per amor que ens quedem».

«La missió no consisteix a fer coses extraordinàries, sinó en habitar el dolor d’un poble sense substreure’s al seu destí»

Aquesta és la convicció que també defineix la seva manera de mirar la gent. En una regió on la tradició ortodoxa representa el cor de la identitat religiosa i on continua havent-hi una nombrosa comunitat musulmana, aquesta missió catòlica s’ha convertit amb el pas dels anys en un lloc de convivència quotidiana.

«Compartim molt amb tots, ortodoxos i musulmans. Quan va morir sant Joan Pau II, ells van ser els primers en venir a donar-nos el condol. Molts pares musulmans continuen matriculant els seus fills a les nostres escoles. Nosaltres sempre diem clarament que aquesta és una escola catòlica i que mai no obligarem a ningú a pregar amb nosaltres, només demanem respecte mutu. Després passa una cosa preciosa. Quan preparem el pessebre vivent, si un nen musulmà no rep un paper, són els mateixos pares els que es queixen i ho dic en el bon sentit, perquè volen que els seus fills també participin del nostre ideal educatiu». És un exemple que explica molt millor que mil discursos el mètode d’aquesta missió.

«No s’evangelitza parlant. S’evangelitza vivint. Si una persona té gana, primer li dones menjar. Si està malalta, la cures. Si necessita rentar-se, la rentes. I, si pots, escoltes la seva història. No ens fixem en si algú és catòlic, ortodox o musulmà. Cada un que acollim és una persona. És Crist». En acabar la conversa, quan li preguntes què ha suposat per a ella haver passat tota la seva vida a l’Àfrica, la resposta és senzilla.

«L’experiència missionera és el do més gran que Déu m’ha donat. M’agradaria tenir unes altres deu vides per continuar vivint amb aquesta gent. Aquí he perdut el dret a queixar-me. Pel mer fet d’haver nascut a Itàlia, sempre tindré una possibilitat. Si volgués, podria tornar al meu país d’origen quan volgués i deixar enrere tanta guerra i tant de patiment. Però un etíop s’ha de quedar obligatòriament. Per això em quedo. Perquè crec que la missió no consisteix a fer coses extraordinàries, sinó en habitar el dolor d’un poble sense substreure’s al seu destí». En una terra on la guerra continua amenaçant el futur, la presència de sor Laura, els Memores i tota la seva comunitat recorda que l’esperança no neix de grans estratègies polítiques sinó d’algú que cada matí decideix compartir la seva vida amb aquells que li han sigut confiats.