L’educació és la manera més senzilla i profunda d’acompanyar algú a créixer. Luigi Giussani la definia com a «introducció a la realitat total». Un descobriment, una recerca de significat, una capacitat per endinsar-se en la intimitat de la realitat i per tant d’un mateix. Un procés d’obertura perquè hom pugui orientar-se en la realitat i reconèixer allò que li permet viure i ser cada cop un mateix. És un moviment que neix de relacions vertaderes, d’adults que acompanyen, de llocs que custodien i rellancen.
Precisament per aquest moviment intrínsec a la tasca formativa, l’educació també suposa un compromís social, una manera de construir una convivència diferent en tots els àmbits on es desplega la vida. «El motiu fonamental d’orientar l’educació cap als joves –afirma Giussani a Educar es un riesgo– és que a través d’ells es reconstrueix la societat; per això el gran problema de la societat és primer de tot educar els joves (el contrari del que succeeix ara). La qüestió principal per a nosaltres, en tots els nostres plantejaments, és l’educació: com educar-nos, en què consisteix i com es desenvolupa l’educació, una educació vertadera, és a dir, que correspongui a l’ésser humà».

En conseqüència, ningú educa ni s’educa en solitud. «Les capacitats inherents que tenim no només no existeixen per si mateixes, sinó que tampoc actuen per si soles; són com una màquina que, a més d’haver sigut construïda per uns altres, necessiten que un altre les posi en marxa», continua dient Giussani a El sentido de Dios y el hombre moderno. La nostra humanitat original només s’activa en l’encontre amb els altres, en la immanència a una comunitat. Com diu un proverbi africà que va recuperar el papa Francesc i que nombroses realitats educatives fan seu, «per educar un nen fa falta un poble».
Implica una labor silenciosa i infinita, però aquesta és la primera tasca de qui ha trobat un Esdeveniment capaç de canviar la vida. És crucial per comunicar la fe, i alhora és el problema del present i del futur d’una societat com la nostra: desfeta, nihilista, privada d’un punt de positivitat i atractiu que il·lumini l’existència.
Vivim hiperconnectats però profundament sols, immersos en una dinàmica que provoca ansietat i insatisfacció i que pot acabar degenerant en violència o en un aïllament radical. Ens trobem davant d’una emergència que afecta tant els joves com els adults, a qui els costa assumir una responsabilitat estable i transmetre un sentit a la vida.
Però enmig d’aquesta situació, malgrat tot, existeixen persones, llocs i experiències on hi ha joves -i adults que no els abandonen- en qui floreix la humanitat. Potser no surten a les notícies, però no per això són menys reals. Mirar i ensenyar aquestes històries equival a donar veu a un principi de canvi efectiu. I quan això succeeix, no només floreix el jo, sinó que s’obre una esperança per a tothom.