«Estimat don Giussani...» Un fil de dos mil anys
Al New York Encounter, una exposició sobre el llibre de Luigi Giussani El templo y el tiempo, les cartes dels batxillers i un diàleg amb el pare Mauro Lepori«Estimat don Giussani, no ens hem vist mai però volia dir-li que el considero un pare». «Estimat don Gius, només volia donar-li les gràcies per haver-me introduït dins d’aquesta companyia plena d’amics de veritat». «Estimat pare Giussani, li escric dient-li “estimat”, encara que mai no ens haguem vist».
Desenes de cartes lligades entre elles per un fil i penjades a una paret de l’última sala de l’exposició “Cry Out to Him Who Is Now” (“Crida a algú que és present aquí”), arran del llibre de Luigi Giussani El templo y el tiempo, a l’última edició del New York Encounter. Les van escriure diversos batxillers d’Atchison (Kansas), els mateixos que van participar com a guies de l’exposició, ensenyant-la a tots els visitants i convidant-los a ells també a deixar les seves.
Per sobre de tot hi destacava una frase: «Dos mil anys queden fosos per aquesta carta». La digué el mateix Giussani després de llegir públicament, als exercicis espirituals dels universitaris de 1994 a Rímini, la carta d’Andrea, un noi malalt de sida, que començava així: «Estimat don Giussani, li escric dient-li “estimat” tot i que no el conec, mai no l’he vist ni l’he sentit parlar». Un íncipit que va quedar gravat a molts. Andrea -que va morir dos dies després d’escriure-la- agraïa a Giussani, sense conèixer-lo, que li hagués permès conèixer Crist a través del seu amic Ziba.
Al costat de les cartes, una pantalla reproduïa el vídeo de “Reconèixer Crist”, on Giussani llegeix aquesta carta. Amb els cascos posats, el bullici del New York Encounter s’esvaneix i fa la sensació de ser a Rímini, el 1994, mentre el temps s’atura.
«La idea d’aquesta sala al final de l’exposició surt del treball d’escola de comunitat d’aquest any amb els batxillers sobre “Reconèixer Crist”», explica Aaron Riches, professor de teologia i responsable de GS a Atchison. «Els vam demanar que escriguessin a Giussani i ho van fer explicant quelcom de si mateixos, la majoria un fet senzill. A totes les cartes es veu la consciència d’una història que va començar fa dos mil anys amb Joan i Andreu, passant per tots els que es van trobar amb ells, fins arribar a la mare de Giussani, i d’ell a ells. L’exposició era com una font de la qual brota un torrent que al final es converteix en una cascada immensa. També n’és el cor perquè mostra el mètode que neix de Crist present».
D’aquí que en aquesta sala de Nova York un se sentís com a casa. Era el temple. «El templo y el tiempo és una exposició que suposa l’afirmació radical del cristianisme: que Déu ha plantat casa seva a les entranyes d’una verge i d’allí que tot aquest immens flux -els creients, la companyia de l’Església- sigui casa seva», afirma Sofia, comissària de l’exposició juntament amb Irene, Aaron i Chie. «Crist continua tenint una casa i a més la crea per tal que nosaltres puguem tenir una vida nova».
La paraula “casa” sortia molt a les cartes. A vegades com una absència, a vegades com un redescobriment. «Casa meva és de tot menys normal», comença dient una carta escrita a mà. Parla d’un pare violent, una cosa que qui escriu afirma que mai no ha sigut capaç de compartir amb ningú perquè el «trencava» per dins. Fins que es va trobar amb els batxillers d’una classe, al principi com si fos una assignatura més. Per després descobrir que es tractava d’una altra cosa: una amistat «de la qual ja no puc prescindir», on per primer cop va parlar de la seva mare i on ha vist créixer la seva amistat amb Crist.
«L’any passat em vaig mudar de Houston a Kansas i estava molt trist perquè pensava que la casa coincidia amb un lloc físic que havia deixat enrere», explica Grant, de 16 anys. En arribar a Atchison, va començar a assistir a una espècie de home-schooling ampliat, on diverses famílies s’involucren activament en la vida de l’institut i en l’ensenyament. Allí va ser on Aaron va introduir l’escola de comunitat com una assignatura optativa els dijous a la tarda. S’hi van apuntar 25 nois, una multitud per una ciutat de deu mil habitants. «Gràcies a aquesta amistat vaig descobrir que la meva casa veritable no era Houston, sinó Crist, a qui experimento carnalment en l’Església i en la comunitat», diu Grant.
Aquests mateixos nois són els que, al cap d’uns mesos, van recaptar dotze mil dòlars per viatjar a Nova York i presentar una exposició sobre un llibre de Giussani als visitants d’un esdeveniment del qual feia uns quants mesos no sabien ni que existia. I van pujar a l’escenari per conversar amb el pare Mauro Lepori, abat general de l’orde cistercenc, sobre diversos temes del llibre que els semblaven interessants per viure. «Què faig quan m’oblido de Crist a la vida quotidiana?» «Quina relació hi ha entre la meva vocació i els deures, on em sembla que Déu no hi té res a veure?» «Com puc saber quina és la meva vocació si a vegades m’atreu la vida monàstica i altres vegades la meva companya de classe?» El pare Lepori va anar responent amb una profunditat i una paternitat commovedores.
Aquests nois, per la seva manera d’estar junts, no van passar desapercebuts. Ni tan sols a l’avió. «Qui sou? On aneu?», els va preguntar Carl, l’assistent del seu vol, sorprès perquè mai no havia tingut un viatge tan agradable amb un grup tan nombrós d’adolescents. «Anem al New York Encounter. Vine a veure’ns-hi!», li van respondre. I allà es va presentar! A primera fila, sorprès i somrient, despertant l’entusiasme dels nois i del pavelló sencer, que el va convidar amb els seus aplaudiments a pujar a l’escenari per sortir a la foto amb el pare Lepori i aquells estudiants d’Atchison, com si fos un més de la casa.