Vaig ser a Ucraïna per última vegada entre el desembre i el gener. Hi vaig passar més d’un mes però els meus plans d’anar a Khàrkiv, Kíiv i altres ciutats per abraçar un per un els meus amics de la comunitat i de l’associació Emmaús van saltar pels aires perquè la situació del país va empitjorar aquells dies. Els carrers estaven bloquejats per la neu i a més van començar a bombardejar trens de passatgers, a part d’instal·lacions energètiques, per la qual cosa les grans ciutats es van quedar paralitzades, sense electricitat, aigua ni calefacció. Aquest hivern en terra ucraïnesa era com ser a l’infern.

Deia el papa Lleó que el sofriment del poble ucraïnès és «indicible», i és veritat. Crec que per a nosaltres és impossible entendre el que significa viure així durant mesos, en cases glaçades i a les fosques sota bombardejos continus, a vegades amb nens petits o pares ancians i malalts que cal cuidar. La vida a Ucraïna és tan diferent que cada cop que travesso la frontera tinc la sensació d’entrar en una realitat paral·lela. I sí, el sofriment del poble ucraïnès no es pot explicar. Un no sap quines paraules dir ni com dir-les perquè no sonin exagerades i per tant poc creïbles.

Quan vaig trucar als meus amics per dir-los que, tot i ser a Ucraïna, no podia anar-los a veure, uns quants es van posar fins i tot a plorar. Això em va impressionar molt perquè són persones adultes i madures. A més el meu viatge no era una missió humanitària, no els havia de portar quelcom de vital importància per sobreviure, només hi anava per estar amb ells un parell de dies. Llavors vaig recordar que, per a algú que pateix tant i des de fa tant de temps, la necessitat de no sentir-se abandonat és radical, es converteix en una necessitat bàsica, com l’aigua per beure o l’aire per respirar. Després em vaig adonar, i em va costar força temps, que fins i tot els més “nostres”, els amics més estimats de la comunitat, s’havien tornat com muts, incapaços d’expressar aquesta nova necessitat que tenien arran de l’empitjorament de la situació. És literalment el que diu el Papa. Porten al seu cor un dolor «indicible». En poso només un exemple.

Oksana viu a Khàrkiv. Va conèixer el moviment fa molt de temps, fa anys que som amigues. Els primers dies de la guerra va caure un míssil a casa seva. Ella, el seu marit i el seu fill es van salvar de miracle. Es van quedar sense res. Durant un temps els van acollir en cases d’amics i tots aquests anys han viscut precàriament. Entremig, a Oksana li han diagnosticat un tumor i ha començat el tractament: químio, operacions, ràdio... Això ens resulta més fàcil d’imaginar perquè aquest tipus de sofriment sí que el coneixem de prop. Només que ella el viu entrant i sortint d’un hospital amb bombardeigs continuats i sense poder tornar a casa, però sempre agraïda de tenir un lloc que l’aculli. Ara ha aconseguit llogar un local amb el seu marit no gaire lluny de l’hospital. Un local que aquests dies és gèlid i està a les fosques.

Ella és una de les persones a les quals hauria anat a veure el gener, i quan li vaig dir que no hi podria anar de seguida em va respondre que efectivament era impossible. Així que vam estar una bona estona parlant per telèfon, molt més que de costum. Quan li vaig preguntar per la seva salut em va explicar que estava pitjor, que la radioteràpia li havia causat complicacions a l’intestí i una descompensació cardíaca greu, per la qual cosa li donarien un nou fàrmac que se sumava a tota la resta. Després va dir com de passada que el nou tractament trigaria un més a arribar. Per un instant vaig sentir com una nota lleugerament discordant que em va fer sospitar que alguna cosa rara s’amagava rere les seves paraules. Li vaig preguntar si la decisió d’esperar un mes l’havien pres els metges o ella... perquè no tingués diners per pagar la medicació. La resposta va ser la segona.

Per no poder pagar 200 euros, Oksana estava decidint posposar el tractament. Però ella és dels nostres, no és una coneguda llunyana, l’hem ajudat una colla de vegades i de moltes maneres aquests anys, hem anat a veure-la, és com una germana. I ella també ens ha ajudat: amb la certesa de la seva fe, amb les seves preguntes, amb la seva fidelitat a l’escola de comunitat... amb cabells o sense, amb gairebé cap possibilitat de mantenir la connexió, amb la necessitat de saber per qui podia pregar o oferir concretament el seu patiment, perquè això l’ajudava a recordar que el seu sofriment “servia”. Però malgrat la gràcia d’una amistat tan vertadera, no era capaç de dir-me que necessitava 200 euros. Perquè quan el dolor es fa tan gran i dura tant de temps, es multiplica i fa la sensació que és possible que s’acabi... es torna «indicible».

El 22 de febrer van ingressar Oksana a l’hospital perquè la seva situació va empitjorar de cop. Continua a Khàrkiv, sota les bombes, míssils i drons que ataquen indiscriminadament cases, escoles, residències i hospitals. Estava esgotada, em va escriure demanant-me oracions perquè segons els metges només un miracle la podrà salva. Quan li vaig dir que era el dia de l’aniversari de la mort de don Giussani va respirar. Després li vaig explicar que acabàvem de decidir amb el nostre bisbe de difondre a Ucraïna l’oració per demanar gràcies a Enzo Piccinini i em va dir: «No saps com t’ho agraeixo, sempre us tinc presents, el meu cor no deixa de dialogar amb vosaltres i ara entenc el que em deies: demano a Enzo, que és cirurgià i sabrà aconsellar els metges, i a don Giussani perquè protegeixi el meu cor».

Aquest 24 de febrer he tornat a travessar la frontera ucraïnesa i espera que aquest cop em sigui possible visitar tots els amics que vull abraçar ni que sigui només per dir-los que no estan sols. Perquè, com diu el Papa, «la pau no es pot posposar, és una necessitat urgent». I aquesta urgència ens exigeix moure’ns ja, ara, per impedir que aquest dolor «indicible» arreli als cors i es transformi en odi. Només si ens reconeixem estimats podem fer front al mal que ens aguaita i que vol destruir la nostra humanitat. El poble ucraïnès necessita sentir aquest amor, «és una necessitat urgent» per la qual hem de resar, escoltar i abraçar per alleujar aquest dolor.
Elena Mazzola