Vaig néixer a Rússia. Quan tenia tres anys i mig em van adoptar juntament amb el meu germà Nikolai i vam venir a Itàlia. He sentit sempre amb força la pregunta i el desig de ser preferit, potser per tota la preferència que no vaig sentir en néixer. Gràcies als meus pares adoptius, Davide i Daniela, vaig conèixer el moviment, que després de tants anys he començat a reconèixer com una casa i com el lloc on fins i tot algú com jo pot sentir-se preferit i estimat.

Però la meva vertadera relació amb el moviment va néixer fa molts anys amb un Memor que es deia Renè amb qui vaig començar aquest camí meravellós. Amb ell la vida era bonica i jo em sentia mirat pel que era, amb tots els meus límits, però estimat malgrat tot. Molts cops em preguntava què podien tenir en comú un adolescent i un home de seixanta anys, i encara que no hi trobava una resposta em resultava impossible allunyar-me d’aquell home, que em coneixia millor que jo mateix.

El 2019 Renè va morir a causa d’un greu problema que va tenir a casa un dia que estàvem junts. Va ser com perdre un pare, ja no tenia a qui mirar. Tornava a sentir aquesta sensació d’abandó, aquesta vegada agreujada per un sentiment d’impotència. I com més sentia aquest abandonament, més s’obria la ferida que cridava el desig de ser estimat i preferit una altra vegada. Amb el temps em vaig abandonar a un món que no m’estimava de veritat, que només es fixava en els meus límits i defectes, i em preguntava com era possible que Déu m’estimés tan poc com per posar un desig tan gran al meu cor i després oblidar-se’n, com un pagès que sembra el camp i després no el rega.

Estava enrabiat. Sentia al meu cor una pregunta enorme que em cremava, una pregunta tan gran que no em deixava tranquil ni un moment, però jo no volia aquesta pregunta. Durant un temps vaig deixar el moviment perquè pensava que si el que m’havia ensenyat aquest camí es podia morir així, d’una manera tan dura, amb ell també hauria mort el sentit d’aquell lloc. Però al cap d’uns mesos em sentia encara més sol i la ferida no feia més que eixamplar-se i sumir-me en una solitud que m’havia construït jo sol.

Conservava molt pocs amics del grup de batxillers i em vaig començar a preguntar si podria tornar a començar amb ells, però em feia molta por la seva reacció. Els havia deixat sense dir-los res, pensava que ja no em mereixia una amistat així. Va ser meravellós descobrir que, tanmateix, uns quants amics continuaven essent allà esperant-me.

Aquesta vida va continuar a la universitat, on el meu desig va ser acollit i custodiat com una petita llavor. Com més creixia, més grans eren les preguntes i més amics trobava pel camí, i més gran era la meva ferida. Continuava cremant, amb més força que abans, però ja no m’impedia continuar caminant i desitjant. Per fi era estimat i com més desitjava aquesta vida, més estimat em sentia, com un lligam amb doble nus que com més premia, més m’atreia i mai no m’abandonava.

Durant la carrera vaig poder reconèixer la presència viva de Crist en diversos rostres que m’acompanyaren. Amb el pas del temps aquesta vida creixia i vaig començar a intuir una cosa molt important. Per fi vaig entendre que la meva vida no era un abandonament sinó una espera. Espera infinita d’algú que tenia set de la meva vida i que després de cada abandó era allà esperant-me per consolar el meu cor cansat, i que jo no podia deixar de buscar-lo.

A més, he descobert que no només soc esperat, sinó també preferit. Ho dic pensant en la mort de Rène en unes circumstàncies tan dures i reals. Durant molt de temps vaig pensar que havia sigut un càstig però amb el temps he entès que he sigut preferit fins i tot en aquesta mort perquè se m’ha fet el do de veure acomplerta la promesa de Crist, és a dir, una amistat que és més gran que tot, fins i tot que la mort. Crist em brindava la seva amistat tant en la vida com en la mort de Renè. Jo esperava uns parres que m’estimessin i van arribar Davide i Daniela. Esperava uns amics i els vaig trobar pel camí. Esperava un company de camí i em vaig trobar Crist.

Cada cop que era esperat, hi havia algú que em preferia infinitament. M’he adonat que jo no soc fill de l’abandonament, sinó fill d’una promesa que em llança a l’infinit.
Yuri, Milà