Els Reis d’Orient d’avui, els poderosos que es creuen deus, amb tota la seva caravana de servidors, imitadors i aduladors a cada continent, només es prostren davant de si mateixos i porten com a “regal”, per al seu propi ego i per desgràcia del món sencer, odi, guerra i desànim. No tenen més llei que la de la força, no tenen preguntes, només respostes esquemàtiques -inevitablement inadequades i per tant violentes- davant la complexitat i profunditat del món i del cor humà.

Només qui està disposat, com els Mags de l’evangeli, els pastors i pelegrins del Jubileu que acaba de concloure, a sortir de les seves pretensions i dels seus propis “palaus” per posar-se en camí amb senzillesa, pot redescobrir que la veritable força que canvia el món no és el poder que s’imposa generant sempre espirals de violència, sinó aquesta força oculta que mou el cor de tots els homes a la recerca de pau i de veritat, i que té les dimensions de l’infinit, de Déu.

El papa Lleó, a la seva homilia de l’Epifania d’aquest 2026, utilitzava una imatge estupenda per expressar aquesta set que posa en camí. «Homo viator, deien els antics. Som vides en camí. L’Evangeli porta l’Església a no témer aquest dinamisme, sinó a valorar-lo i orientar-lo cap al Déu que el suscita. És un Déu que ens pot desconcertar, perquè no podem agafar amb les nostres mans com els ídols de plata i or, perquè és viu i vivifica, com aquest Nen que Maria tenia entre els braços i que els Reis van adorar».

El vespre de la vigília de l’Epifania vaig participar en un pessebre vivent amb centenars de persones. En un moment concret tots els presents van cantar una nadala preciosa, composada per dos amics xilens, que diu: « Tanto tiempo, tanto andar: frío, viento, lluvia, tempestad. Mi corazón no descansará hasta tu rostro encontrar» (Paula Giovannetti, Javier Bossart, El pastor, luzenlanoche.es). Mentrestant, en aquell pessebre vivent, el nadó de pocs mesos que representava Jesús va començar a plorar i a moure’s inquiet, i la seva mare intentava calmar-lo. Mirant-ho, pensava que aquell Nen també deuria ser així, inquiet i, com diu el Papa, viu, impossible de reduir a un esquema com els projectes dels poderosos.

La cançó continua dient: «No tengas miedo, hay un lugar donde ha nacido un Rey para la humanidad. Sigue la estrella y lo encontrarás; tu corazón florecerá». En aquell moment, cantant a una sola veu, la comunitat era alhora aquella estrella i aquell lloc, una casa capaç de vèncer la por, on hi ha pau i el cor reneix. I em vaig commoure.

Però als Reis del món i a cadascú de nosaltres, que tan fàcilment ens erigim en reis de les nostres vides (i de les dels altres), se’ns demana humilitat per posar-nos en camí i prostrar-nos davant de Déu fet nen en descobrir aquest lloc on tot reneix. Llavors podrem desarmar les nostres mans, les nostres paraules i el nostre cor. El Papa continua dient a la seva homilia (digna de ser llegida una i altra vegada) que «estimar la pau, buscar la pau, significa protegir el que és sant i que precisament per això està naixent: petit, delicat i fràgil com un nen». No una exhibició de poder sinó una debilitat estimada i protegida és el que construeix la vertadera pau.

El Papa acaba confiant-nos una tasca immensa i fascinant. «És bonic convertir-se en pelegrins d’esperança. I és bonic continuar essent-ho, junts. La fidelitat de Déu sempre ens sorprendrà. Si no reduïm les nostres esglésies a monuments, si les nostres comunitats es converteixen en llars, si rebutgem junts els afalacs dels poderosos, llavors serem la generació de l’aurora. Maria, Estel del matí, caminarà sempre davant nostre. En el seu Fill contemplarem i servirem una humanitat magnífica, transformada no per deliris d’omnipotència, sinó pel Déu que es va fer carn per amor».

Si a algú aquestes paraules li semblen “poesia”, a aquells que han vist i tocat Déu fet nen, als que han experimentat que existeix, aquí i ara, un lloc on s’experimenta la vertadera pau i la unitat, els semblen una promesa segura i una responsabilitat pel bé del món. Hi ha esperança per a cada persona, hi ha esperança per a la pau, si creix aquest poble de “rescatats” pel Senyor, disposats a posar-se al servei de tothom. L’estrella continua brillant.

Article publicat a In Terris