La Recollida d’aliments del dissabte passat ha mobilitzat més de cinc milions de donants i ha reunit 8.300 tones de menjar. Aquest gest ofereix punts de reflexió útils per entendre més bé el paper dels catòlics a la societat i a la política actual.

En un context social tan plural com el d’avui, ser una presència original significa oferir signes visibles d’esperança. En relació amb el món, aquesta esperança s’expressa sobretot -com apunta don Giussani al llibre Un volto nella storia- com una manera de compartir, és a dir, «d’estar veritablement dins» de la situació de necessitat dels nostres germans els homes, i com un judici nou sobre la realitat sencera. D’on neix aquesta presència original? De la fe viscuda a l’Església, a la comunió cristiana. Sinó seria impossible tenir uns criteris de judici lliures de les ideologies, interessos i bàndols que dominen el món, i tenir les raons necessàries per crear iniciatives que fugin del càlcul i les pressions del poder. No n’hi ha prou amb una inspiració o una fe concebuda individualment per ser una presència original en una societat cada cop més atomitzada i polaritzada. Com deia el cardenal Zuppi a la seva introducció prèvia a l’assemblea de la CEI (Conferència Episcopal Italiana), «una comunitat viva sempre és una profecia en aquests temps d’individualisme», i per això «estem cridats a comprometre’ns per construir la comunitat cristiana allà on siguem. Només això donarà carn a la nostra fe i aixopluc als nostres germans».

Per part seva, la política està cridada a fer-se càrrec de les instàncies que rep de la societat i a afavorir totes les iniciatives que concorrin genuïnament i eficaçment per respondre a les necessitats reals de la gent. La seva finalitat no coincideix amb la conquesta del poder (que en tot cas pot ser un instrument necessari) sinó que consisteix a posar-se al servei del bé comú i a la defensa de la llibertat i dignitat de la persona. També a la política, una posició autènticament cristiana només podrà sorgir d’una pertinença viva a l’Església. Al contrari del que es tendeix a creure, aquesta pertinença no suposa un límit a la llibertat, sinó que és precisament el que ens fa lliures per jutjar i per tant per aportar la nostra contribució en tots els àmbits, fins i tot quan no es reconegui o pugui veure’s obstaculitzada. Com deia el papa Lleó XIV a una delegació de polítics francesos, la salvació que Crist porta al món «engloba totes les dimensions de la vida humana, com la cultura, l’economia i la feina, la família i el matrimoni, el respecte a la dignitat humana i a la vida, la salut, passant per la comunicació, l’educació i la política. El cristianisme no pot reduir-se a mera devoció privada».

Per tant, a la pertinença comuna a l’Església es deu que la presència dels cristians al món porti sempre a dins una tensió última cap a la unitat en tots els àmbits, fins i tot en la política, més enllà de les diverses connotacions partidistes. Tot i que cadascú s’adhereixi o prengui partit per diverses organitzacions, resulta profundament desitjable un diàleg autèntic sobre les qüestions fonamentals a la recerca d’un judici comú, identificant plegats el que la fe viscuda a l’Església hagi de dir sobre la vida dels homes. I, allà on hi hagi discòrdies, aquestes no es veuran com un dret a reivindicar sinó com un dolor, un estímul per aprofundir en el diàleg amb caritat, per poder caminar sempre junts tot i les diferències.

Un exemple d’una qüestió fonamental és l’educació. La carta apostòlica Dissenyar nous mapes d’esperança posa a la vista de tothom una urgència que almenys els cristians no podem subestimar, com ho és la relativa a la llibertat d’educació, parlant de manera profunda i actual de l’escola de matriu catòlica. A més, una perspectiva política laica i democràtica, compromesa a reconèixer i donar suport a la llibertat de les persones i la creativitat que neix del cor de la societat en funció del bé comú, no pot obviar entre els seus objectius prioritaris el de garantir una plena llibertat d’educació. No es tracta d’un interès parcial sinó d’un dret aprovat per la Constitució italiana, l’article 30 de la qual reconeix el dret de totes les famílies a decidir lliurement com educar els seus fills. Però és un dret que s’ha quedat en gran part sobre el paper -per moltes raons, històriques i ideològiques- i continua esperant ser plenament implementat, tal com succeeix a gairebé tots els països de la UE.

Per tant, seria desitjable que sobre aquest tema es pugui donar una consciència renovada i un compromís comú dels catòlics, arribant fins a les conseqüències operatives que comporta el reconeixement d’aquest dret.

Article publicat a Avvenire