El 9 d’octubre és una data important a Uganda. Se celebra la independència nacional. Però des de fa dos anys, a la Luigi Giussani High School aquesta jornada ha adquirit un significat encara més profund. Commemoren el Memorial Day, recordant els estudiants que els han precedit en l’abraçada del Pare del cel.

Veient els gairebé vuit-cents alumnes, pares, germans i amics reunits a la gran esplanada sota el sol del matí, seria impossible imaginar que es tracti d’un esdeveniment per recordar els difunts. Però és així. Tothom veu el col·legi com una autèntica casa, un lloc on l’alegria i el dolor, la memòria i l’esperança, es barregen. La jornada va començar amb el director, Micheal Kawuki, rebent un per un a tothom a la porta, amb el seu somriure i sentit de l’humor habituals.

Després de l’imprescindible mandasi -dolç fregit típic- matutí, tota la comunitat es va dirigir a l’Aula Magna, on l’escenari ja estava preparat per celebrar la missa, i després hi hagué una breu introducció del director per inaugurar oficialment la jornada. «El nostre pare en la fe, don Giussani, sempre ens reclamava a la memòria com a instrument fonamental en la lluita contra el no-res. Per això ens reunim avui. Estem dramàticament agraïts per la vida dels nostres amics i commoguts per poder celebrar aquest dia, perquè amb la seva vida, i amb la nostàlgia que ens suscita la seva absència, ens recorden les paraules de Jesús: fins i tot els cabells del nostre cap estan comptats. Aquesta és la nostra experiència i la nostra esperança».

Durant la celebració, presidida pel rector del barri, father Paul, el silenci va envair la sala. La coral del col·legi acompanyava la litúrgia amb un cant que tocava els cors. Però tot just acabar la missa, aquest silenci es va transformar en riures, balls, música i aplaudiments. Aquesta és la característica extraordinària d’aquest poble, on alegria i commoció conviuen sense solució de continuïtat.

A l’esplanada, tothom és convocat per participar en la Memorial Marathon. L’entusiasme s’encomana durant l’escalfament, tot i que uns quants no mostrin un do atlètic a l’alçada de la seva bona voluntat... Abans que el banderí anunciï la sortida de mans de Stefano i Valentina -una parella acabada de casa que ha vingut a Uganda a passar la seva lluna de mel, perquè també fos una «ocasió de memòria de la raó última» de la promesa que van pronunciar fa només cinc dies- arriba la sorpresa, amb la primera actuació en públic de la “Luigi Giussani Brass Band”.

Quina emoció veure tocar a aquests joves l’himne escolar i nacional, amb l’orgull de qui sap que pertany a alguna cosa gran. Després, entre aplaudiments i exclamacions, comença la cursa, cinc quilòmetres que es converteixen en un mosaic d’estils i ritmes diferents. Hi ha qui camina tranquil·lament, qui riu, qui corre lleuger com el vent i al cap de pocs minuts ja és a la meta.

En travessar la línia ja gairebé és hora de dinar, el moment de recuperar energies abans del següent repte: un partit de futbol en el qual s’enfronten les Women of Rose, un grup de mares i col·laboradores del col·legi, amb les alumnes.

Durant una batalla divertidíssima, lluitada amb coratge i alegria, les mares van resistir amb dents i ungles, però al final un penal va acabar donant la victòria a les estudiants. Tot i així, la portera de les Women of Rose, protagonista d’una execució heroica, va sortir a coll malgrat la derrota, entre aplaudiments i abraçades.

Per acabar la jornada, unes paraules senzilles però profundes del director: «Estem contents perquè som molt estimats i perquè existeix un lloc que celebra la vida i la mort amb la certesa que res nostre no es perdrà». Així concloïa una jornada estranya i excepcional, on -com diria el poeta polonès Czesław Miłosz– un poble que sap «riure i plorar junts» es converteix en un espectacle meravellós.

Alberto, Kampala (Uganda)