«La teva vida aquí serà millor que la que tenies a Itàlia». Amb una promesa així comença la vida a Grenoble per a Francesco, un jove romà de 23 anys que des del setembre de 2024 estudia allà un màster en Economia i Direcció d’empreses. La promesa li va fer sor Annie durant la seva primera Escola de comunitat a la ciutat francesa. «Em fa por que cap lloc del món pugui ser tan bonic com Roma», havia confessat ell un moment abans. «Tinc por de no recuperar tot el que hi he deixat, de perdre les experiències que han construït el que soc». Amb el pas del temps, aquestes paraules han pres un altre color.

Allà guien l’Escola de comunitat les monges de la Fraternitat San Carlo, presents a la ciutat des del 2019. Quan Francesc va arribar a França el van avisar que els encontres es van organitzant a mesura que es van formant comunitats d’estudiants d’Erasmus que van a passar un temps a Grenoble. «Aquest any en sereu tres», li van dir. Però això no el va desanimar, desitjava reviure l’experiència que havia viscut amb els seus amics del CLU, que els últims anys li havia obert el cor. Els va conèixer a la universitat de Roma. Tot i que la seva família és del moviment, ell se n’havia allunyat, però «a partir d’aquell moment vaig recuperar la fe», explica ara.

A Grenoble es va instal·lar en un apartament compartit per cinc persones. Al cap de pocs dies, va decidir convidar un dels seus companys de pis a Escola de comunitat i de seguida es va produir una reacció en cadena, d’un en un s’hi van anar sumant fins que hi participaven tots. «Jo vaig invitar Julien, la resta van venir sols», insisteix Francesco. Quan Julien va convidar Stephan, que es declara no catòlic, aquest va preguntar meravellat: «De veritat que també hi puc venir jo?». En qüestió de setmanes també assistia a la pregària de laudes i a la missa. «Fins i tot van decidir anar tots a Roma a l’ordenació dels mossens de la San Carlo, encara que jo no pogués acompanyar-los», hi afegeix Francesco.

La universitat també s’ha convertit en un lloc de trobada. El cap d’uns mesos va conèixer Wenxin, una estudiant cristiana evangèlica de nacionalitat xinesa que portava quatre anys estudiant a França. Els dos van acabar parlant de la fe, sense que faltés certa incomprensió en tots dos, però amb el temps va créixer l’afecte entre ells. Francesco la va convidar a l’Escola de comunitat i Wenxin per part seva el va convidar a participar als grups d’estudi de la bíblia organitzats per la comunitat evangèlica de Grenoble. Les preguntes de la seva amiga eren insistents, no deixava de demanar-li raons de la seva fe, a la qual cosa ell molt sovint no sabia respondre, així que una nit es va posar a estudiar el catecisme i això va reobrir en ell un desig latent: rebre la Confirmació.

No es tractava d’una intuïció nova per a ell. De petit va decidir renunciar al sagrament, però quan va conèixer els universitaris del CLU el va fascinar la història d’una d’ells, que es va confirmar precisament en aquella època. De fet, havia decidit començar la catequesi però el viatge a Grenoble el va frenar. Les preguntes de Wenxin van tornar a despertar-li aquella inquietud, fins al punt que el mes de febrer passat, davant dels seus amics i familiars, Francesco es va confirmar a Roma. «Volia que hi fossin presents els testimonis que el Senyor ha escollit per regalar-me una altra vegada la fe. Aquesta decisió no era més que la resposta a Algú que m’ha sortit a l’encontre».

Una altra relació fonamental aquests mesos ha sigut amb Ghazal, una amiga de Wenxin originària d’Iran i estudiant de Direcció de moda. Precisament quan travessava una crisi de fe, conèixer Francesco li va donar a conèixer l’existència de l’Església catòlica. Al cap d’unes setmanes, inesperadament, Ghazal li va preguntar: «Fas alguna cosa a l’estiu amb els teus amics cristians?». Dos mesos després era a les vacances del moviment a França. Sense conèixer-hi ningú, arreglant-se amb alguna paraula en anglès i la traducció simultània de Francesco. Estava contentíssima, i un desig va començar a obrir-se camí al seu cor: «Jo desitjo el Baptisme, però també em sento atreta per l’Església evangèlica, i a més certs principis del cristianisme em semblen impensables. Com s’ha d’haver encarnat Jesús? Com ha de ressuscitar?», li diu a Francesco entre llàgrimes. Encara continua fent el seu camí. I ell no pot deixar de pensar amb estupor en la promesa de felicitat que li va fer aquell dia sor Annie.