UNA VIOLÈNCIA INACCEPTABLE
El que està passant a Terra Santa ens omple el cor de consternació i dolor pel poble palestí, víctima d’una autèntica massacre, d’una «violència inacceptable» (CEI, 24 de setembre de 2025); pels ostatges que encara són a mans dels terroristes de Hamàs i per tots aquells que es veuen afectats pel conflicte. A més, arriben notícies cada cop més alarmants dels països limítrofs amb Rússia, començant per la martiritzada Ucraïna, i de tants altres llocs del món marcats per guerres i persecucions.
Tal com assenyalava el papa Lleó XIV, estem assistint «a la imposició de la llei del més fort, en virtut de la qual es legitimen els propis interessos. És desolador veure que la força del dret internacional i del dret humanitari ja no sembla obligar, substituïda pel suposat dret a obligar la resta amb la força». Això planteja interrogants urgents: «Com es pot creure, després de segles d’història, que les accions bèl·liques porten la pau i no es tornen contra qui les ha portat a terme? [...] Com es pot continuar traint els desitjos de pau dels pobles amb la falsa propaganda del rearmament, en la vana il·lusió que la supremacia resol els problemes en lloc d’alimentar l’odi i la venjança?» (26 de juny de 2025)*.
Ara, més que mai, en un context que sembla reticent a qualsevol crida, cal donar suport a qualsevol iniciativa diplomàtica per reobrir l’espiral del diàleg, la negociació i la confrontació entre les parts. La pau mereix tot esforç possible.

«LES FORCES QUE MOUEN LA HISTÒRIA SÓN LES MATEIXES QUE FAN FELIÇ L’HOME»
La situació de la població de Gaza ha ferit la consciència de molta gent perquè al cor de cadascú hi habita un desig de justícia i de pau. Malauradament, aquest desig positiu sovint es redueix a bones intencions, amb perspectives confuses i per tant fàcilment manipulables. Les tensions i els greus desordres que s’han produït en molts contextos demostren un cop més l’evident contradicció inherent a la pretensió de demanar la pau mitjançant la ideologia i la violència.
Però la pau exigeix ser construïda dia a dia, començant des de baix, és a dir, començant a viure-la allà on cadascú és, fins i tot en contextos de guerra, perquè pugui teixir amb obres l’entramat social i generar cultura, arribant a influir en les relacions entre estats. Deia don Giussani que «les forces que mouen la història són les mateixes que fan feliç l’home». Tal com pot comprovar qualsevol a la seva vida quotidiana, en família o a la feina, només en pau podem viure una experiència completa de llibertat, de veritable fecunditat. Si no, aquests mateixos llocs es tornen sufocants i inhòspits. La recerca de la pau demana el reconeixement d’un horitzó més gran, d’un origen i d’un destí comú del qual depenem. Es tracta d’un reconeixement possible per a tothom, al qual ens hem d’educar de manera incansable.

PREGÀRIA I TESTIMONI D’UNITAT
Fem nostres les preguntes del Papa: «com a cristians, a més d’indignar-nos, alçar la veu i arremangar-nos per ser constructors de pau i afavorir el diàleg, ¿què podem fer?».
La pregària és la primera resposta indicada pel Sant Pare, que ens convida a resar el Rosari per la pau cada dia del mes d’octubre i a «convertir cada notícia tràgica i cada imatge impactant en un crit d’intercessió a Déu», que és Pare de tots i que per tant ens fa germans i germanes. La pregària converteix els cors i obre a l’esperança. Per això Comunió i Alliberament s’ha sumat a la vetlla de pregària del 22 de setembre amb altres moviments i comunitats eclesials i participarà amb ells a la pregària del Rosari que el pontífex guiarà a la plaça de Sant Pere l’11 d’octubre.
«Però hi ha més coses», va afegir el papa Lleó. «Hi ha el testimoni […] Mirem a Jesús, que ens crida a sanar les ferides de la història només amb la mansuetud de la seva creu gloriosa, de la qual broten la força del perdó, l’esperança de tornar a començar». Com a cristians, desitgem identificar-nos amb Crist, que per vèncer l’odi del món va acceptar el sacrifici de la creu que li va demanar el seu Pare.
Un testimoni que en aquest moment commou i consola per la seva radicalitat és el que ofereixen els religiosos que viuen a Gaza. Malgrat l’ordre d’evacuació emesa pel govern israelià, han decidit no abandonar la seva terra. Per al rector de Gaza, les monges i altres religiosos que queden a la Franja, això implica acceptar el risc de morir. Per què quedar-s’hi, llavors? Per continuar cuidant els que pateixen i no estan en condicions de fugir, tal com expressava la Declaració conjunta dels Patriarcats greco-ortodox i llatí de Jerusalem (26 d’agost de 2025). Davant de la creu, s’imposa la unitat de l’Església, signe davant del món de la unitat a la qual estem cridats tots els pobles.
Aquest és el primer testimoni amb el qual també nosaltres, a casa nostra i a les nostres ciutats, podem col·laborar cada dia en el camí cap a la pau: estar al servei de la dignitat de la persona i del bé comú, fins i tot quan això suposi dir paraules incòmodes o contracorrent, vivint abans que res la comunió i la unitat amb tots els cristians generada per Crist, ensenyant que és possible una experiència de concòrdia i d’acollida, amb tota la seva diversitat i els seus límits. Això introdueix una novetat, una esperança que tots necessitem.

3 d’octubre de 2025


COMUNIÓ i ALLIBERAMENT

*Totes les citacions del papa Lleó XIV estan preses del seu discurs del 26 de juny de 2025.