
El punt on s’origina la novetat
El testimoni proposat a la Jornada d’inici de curs dels adults de CL a la LlombardiaSoc director en una important marca de moda i m’apassiona la meva feina, que té a veure amb la bellesa i planteja un diàleg constant i fascinant entre creativitat i artesania. Gestiono la realització de totes les col·leccions (bosses, calçat, roba...) i tot el que queda darrere de les passarel·les. La meva vida laboral està força ben descrita a la pel·lícula El diablo viste de Prada. El món del luxe és enlluernador, glamour, fama, èxit; així que planteja reptes culturals molt interessants i provocadors, sobretot en l’àmbit dels “nous drets”.
Els últims anys, la meva vida ha sigut realment intensa, plena d’experiències personals, familiars i comunitàries, en un camí de fe dins d’un seguiment cordial de les propostes del moviment, però en el terreny laboral em trobo molt sovint “dividit”, com davant del llindar de les columnes ideals d’Hèrcules. A vegades tenia la impressió que la bellesa que vivia no podia entrar al meu context laboral, on prevalen criteris de judici diferents als quals sembla que cal adequar-se per ser més “pragmàtics”. Tanmateix, per a mi la pregunta recorrent era: «Com puc viure la meva fe amb veritat dins de la feina?». Em preguntava quina podria ser la meva contribució, com a presència cristiana, en un àmbit tan allunyat.
El meu pare repetia molts cops la proposta del mètode de sant Pau: «Examineu-ho tot; quedeu-vos amb el que és bo» (1Tes 5,21). Això va despertar en mi, des de molt jove, una gran fascinació i una obertura a la realitat sencera, sense prejudicis; una tensió per verificar com la vida pot estar unida i ser veritable en qualsevol àmbit. Però aquesta exigència profunda de ser vertader, de ser una presència també a la feina, missionera diria, amb el pas del temps es va convertir en un exercici d’introspecció gairebé psicològica, una mesura de les meves capacitat. Acabava sempre admetent la meva incapacitat davant de l’intent de formular judicis que “documentessin” les raons de la fe. Era gairebé un pes afegit als milers de problemes de la vida i de la feina. Es quedava en un intent d’extreure una inspiració genèrica del moviment per elaborar una posició de compromís que en última instància era estèril.
El que em va desbloquejar va ser el judici sobre el que de veritat significa «ser presència» que Davide Prosperi va proposar l’any passat a l’assemblea amb l’Associació Italiana de Centres Culturals (Cultura: ser per a Crist). En aquesta ocasió, ens recordava que l’única originalitat que portem al món no és el fruit d’una reflexió feta individualment, sinó un judici comunional, que neix dins d’una unitat viva. El punt on s’origina la novetat que jo puc portar al context en el qual visc és una unitat a la qual pertanyo, que es declina, allà on soc, en la companyia amb els que Crist ha cridat amb mi, i que jo no he escollit.
Explico un episodi on vaig veure això en acte per primer cop. Durant una assemblea, una doctora va compartir el problema de consciència que se li plantejava a l’hora de dirigir o no una experimentació amb proves prenatals molt invasives que augmentaven considerablement la predicció de possibles malformacions i que incentivarien indirectament l’avortament. Aquesta doctora havia anat a veure a Davide, esperant que ell li donés la indicació de no acceptar, però en la conversa, abans i tot d’entrar en matèria, el primer que li va preguntar era si n’havia parlat amb la gent del moviment que treballava al seu departament. Això la va sorprendre molt i va objectar-hi que les dues úniques persones del moviment que hi havia eren dues infermeres joves sense experiència en aquest tema en concret, però Davide la va animar a partir precisament de la unitat entre elles tres, malgrat ocupar llocs diferents, com en efecte va acabar succeint.
L’altre punt que realment ha suposat l’inici d’una novetat per a mi ha sigut llegir aquest paràgraf de don Giussani: «Són dos, doncs, els factors de la nostra confrontació amb el món que una actitud -unitària i sintètica- de vigilància determina en la col·laboració seriosa, sincera i lleial de la nostra vida amb els nostres iguals. En primer lloc, romandre en la comunió […]. En segon lloc, estar plenament compromesos amb les necessitats i exigències humanes, les de l’home i les de la humanitat» (L. Giussani, Una revolución de nosotros mismos. La vida como comunión (1968-1970), Encuentro, Madrid 2024, p. 197).
«És com si la proposta de Giussani hagués il·luminat el fet de poder viure íntegrament en aquest context sense renunciar a res del que jo soc i que aquesta realitat pugui estar habitada per Crist»
Explico ara un altre episodi relacionat amb els dos punts que indica Giussani. Com a director, m’avaluen sobre temes com diversitat i inclusió, és a dir, si al meu equip hi ha una certa heterogeneïtat de persones que entren en certes categories, on el focus se sol posar en l’orientació sexual. Davant d’aquest repte, he sorprès en mi una posició inèdita, no de retirada (com sol passar: millor que digui que aquesta circumstància no m’afecta perquè les regles del joc no són les que jo voldria i busco alguna drecera per viure tranquil). És com si la proposta de Giussani hagués il·luminat el fet de poder viure íntegrament en aquest context sense renunciar a res del que jo soc i que aquesta realitat pugui estar habitada per Crist.
A nivell operatiu, vaig parlar amb l’únic amic del moviment que treballa a la meva empresa, un noi molt més jove que jo. Vam veure que no hi havia ningú treballant amb discapacitat, així que vaig anar a recursos humans amb una proposta d’inclusió inèdita, relacionada precisament amb la discapacitat. Ens vam aventurar a explorar territoris desconeguts per a l’empresa, vam començar a col·laborar amb una associació dedicada a joves amb síndrome d’Asperger i en vam contractar en període de prova un, que al principi no parlava amb ningú. Tots els de l’equip vam fer un curs per identificar les maneres més adequades d’interactuar amb ell i, a poc a poc, sense estridències, aquesta història va acabar essent un exemple de bones pràctiques a l’empresa en matèria de diversitat i inclusió real. De fet, aquest noi, uns quants mesos més tard, es va oferir per treballar més hores amb un contracte indefinit i va demanar estar-se al despatx amb els seus companys, que ja són els seus amics, quan ell mateix al principi ens havia dit que era millor que li deixéssim un espai aïllat a part.
Aquest fet em va impactar molt perquè em va fer veure que no estem junts de manera genèrica, de manera que després -per a qüestions concretes- busquem a l’expert de torn, a qui més en sap. És en canvi la nostra “pura” unitat -encara que un sigui el director i l’altre un becari- el que genera una posició i un judici nous. No se’ns demana anar pel món amb la llança al rest (tot i que algun cop pugui passar) canviant les regles que no ens agraden. El que se’ns demana és intentar “habitar” veritablement aquestes regles, amb un judici que neixi de la nostra experiència de comunió. «La intel·ligència de la fe es converteix en intel·ligència de la realitat», deia el papa Benet XVI (Discurs als participants a la XXIV assemblea plenària del Consell Pontifici per als Laics, 21 de maig de 2010). I el cardenal Pizzaballa, a l’exposició realitzada pels batxillers al Meeting, deia que cal assenyalar els «punts de llum» i d’esperança allà on hi hagi guerra. Doncs bé, aquests dos punts tan vertaders i tan clars són els que m’acompanyen quotidianament.
«La nostra única preocupació no és tenir un moment “específic” sobre la nostra feina sinó sostenir-nos mútuament per viure millor la nostra pertinença al moviment»
Aquesta profunda intuïció que només la nostra unitat pot generar una presència nova i original al món va fer brotar en mi el desig de conèixer la gent del moviment que vivia els mateixos desafiaments laborals que jo en el sector del luxe. I d’un sopar a casa meva amb una desena de persones (la meitat de les quals les vaig conèixer aquell vespre) que treballen en diverses marques n’ha sorgit de forma inesperada una trobada mensual en la qual gairebé setanta persones que treballem en aquest món quedem per sopar. L’anomenem el “sopar del luxe”, però no em malinterpreteu: és un sopar “del luxe” però no “de luxe”, amb un menú espartà, res de llagostes, xampany o violins.
En aquests sopars parlem de qüestions que sorgeixen a la feina i a la vida. Ara estem treballant amb el llibret de la convivència de joves de CL a Àvila, on es reprèn la paràbola dels talents. La qüestió central no és quants talents reps, sinó la relació amb Aquell que te’ls dona («Entra al goig del teu senyor»). La nostra única preocupació no és tenir un moment “específic” sobre la nostra feina sinó sostenir-nos mútuament per viure millor la nostra pertinença al moviment i ajudar-nos a jutjar, arribant fins a l’últim detall, els reptes que ens planteja la circumstància comuna del nostre enlluernador sector.
«Estic experimentant que seguir no implica “abdicar” de la meva humanitat, sinó que coincideix amb conèixer-me cada cop millor a mi mateix»
Sens dubte, és un intent embrionari i irònic, però posa de manifest -en primer lloc per a mi mateix- la conveniència humana d’afrontar no només els desafiament laborals sinó la vida sencera partint de la unitat en Crist, que ens precedeix i ens convoca junts, en lloc de partir d’un raonament individualista. Encara em queda molt per aprendre, però em resulta cada cop més evident que el punt decisiu és romandre dins del camí del moviment, submergir la pròpia vida -fins als detalls- dins d’aquesta amistat guiada, disponibles per deixar-nos “pertorbar” i desplaçar. Estic experimentant que seguir no implica “abdicar” de la meva humanitat, sinó que coincideix amb conèixer-me cada cop millor a mi mateix.
Aquesta comunió és molt concreta per a mi, començant per la relació privilegiada amb la meva dona dins de la vocació matrimonial, així com amb els amics de la meva comunitat i el meu grup de Fraternitat, en una vida compartida i en un treball seriós de l’Escola de comunitat. Reconec que aquesta comunió és sempre per a una tasca: la vida cristiana és missió per naturalesa.
Portem Crist al món portant aquesta comunió. La nostra comunió no és un suport per mantenir-nos flotant o aixoplugats quan augmenten les dificultats, sinó la continuïtat de la seva Presència. Mentre que a la feina un es va fent autònom a mesura que creix professionalment, a la vida cristiana passa just al contrari: com més gran ets, com més creixes, més comprens com de decisiu és dependre.
- 1759498369-20250914-testimonianza-gia-cat.pdf 93 KBDescarrega el PDF