Convocats a una jornada de convivència sota el lema “Crist, nou principi de coneixement i d’acció”, els membres de Comunió i Alliberament, juntament amb les seves famílies i amics, es van reunir a La Gleva per donar plegats l’inici al curs 2025-2026. Com l’any passat, la jornada -per a la bona marxa de la qual es van mobilitzar gratuïtament diversos grups d’amics adults i universitaris- oferia als assistents una lliçó i l’escolta de dos testimonis, a més de l’Eucaristia, el dinar comunitari i els cants com a cloenda.

Després que en Ferran, com a responsable a Catalunya, sintetitzés el recorregut de l’any anterior i apuntés la lenta conformació d’una història del moviment a les diòcesis catalanes, va recaure en mn. Jose Miguel la tasca de desglossar el títol de l’encontre en tres punts: Crist, judici i missió. També els tres cants d’obertura de l’acte apuntaven cap al mateix recorregut.

La fascinació per Crist neix en un encontre amb persones diferents la vida de les quals assenyala cap a un Algú. El cristianisme no és un conjunt de normes, sinó «la relació que s’estableix amb una Persona que em convida a seguir-Lo». En aquest seguiment i pertinença -que s’havien manifestat estèticament en el violí del concert (op. 61) de Beethoven-, apuntava el sacerdot, un troba «un respir, una llibertat, la possibilitat de ser un mateix».

La pertinença a una comunió viscuda és l’alternativa a una falsa autonomia que ens deixa, com al jove ric de l’Evangeli, sols i tristos. Per això, seguir implica una obediència, la constatació senzilla que el criteri de la vida no som nosaltres mateixos. És en aquest sentit que l’atractiu de Crist genera un subjecte nou, que «mira, es mou i jutja» d’una manera nova i diferent. Aquest canvi ens acosta a Crist en tant que aprenem a mirar la realitat tal com la mira Ell mateix «només en el si de l’Església», i per tant ens permet revelar-lo: mirar tal com Crist mira ens fa ser presència, ens obre a la missió.

La missió, doncs, no és una tasca a complir, sinó la via a través de la qual creix la pròpia fe: «la fe creix comunicant-la». Tampoc es val, aquesta missió, d’actes pretesament exitosos o minuciosament programats: es pot fer visible en el límit, perquè «el que ens defineix és l’adhesió a Crist, i és Ell qui actua», com feu també, sofrent, davant de Simó de Cirene. I concloïa: «Quina bellesa més gran hi ha que expressar allò que omple el cor de l’home i compleix la vida? El més bell que podem construir és la unitat amb l’Església, una unitat tan visible i certa que es converteixi en una casa per als altres».

Després de la lliçó, el Jesús i la Mónica van testimoniar-nos com el seguiment a l’encontre fet acabava generant un judici nou sobre la realitat, i com la fidelitat a la pròpia història conformava el propi rostre. També, cadascun d’ells per la seva banda, feien avinent que la pertinença a Crist assolia tots els aspectes de la pròpia vida i, per extensió, acabava abraçant la dels altres. Ho constatava la Mónica dient: «No tinc res a donar al món més que Ell mateix».

Després del dinar, la jornada va concloure amb un moment de cants. Aquests cants, expressió viva d’un poble tant característica del moviment iniciat en don Giussani, retornaven els assistents a dues idees aparegudes just a l’inici de la jornada: que el mal no té l’última paraula perquè Crist l’ha vençut i que la nostra vida ha de ser una manifestació d’això, un «dir-ho cantant a tothom».