El primer senyal va saltar a principis d’agost. Un milió de joves de tot arreu es van citar a l’esplanada de Tor Vergata, als afores de Roma, per celebrar el Jubileu amb el Papa. La retransmissió televisiva mostrava imatges sorprenents de joves en silenci durant l’Eucaristia, amb els ulls i el cor fixos en aquell punt únic. A les imatges de televisió no se’n veu ni un de distret amb el mòbil a la mà. Qui són aquests joves? Què és el que busquen? Què els ha portat fins allà en plenes vacances?

El segon senyal sonava un més després, el 7 de setembre, en una plaça de Sant Pere plena de gom a gom de joves per proclamar sants a Carlo Acutis i Piergiorgio Frassati. Dos nens -el primer de 15 anys, l’altre de 24- que van viure en una època molt propera a la nostra. Més que la multitud immensa i el silenci imponent, aquest cop el més sorprenent era l’exemple d’aquests dos joves totalment identificats amb Crist malgrat la brevetat de les seves vides i en un context ja sumit en la secularització.

Sembla que viure per a Crist i compartir la fe continua essent possible entre els joves, tot i que els intel·lectuals i observadors habituals insisteixin a retratar les noves generacions com a persones fràgils, indecises i tancades en una perpètua introspecció que les fa incapaces de resistir l’impacte amb la realitat.

Però ben mirat -en el fons, és qüestió de mirar- aquests joves també són així. Estudien, canten, es diverteixen com la gent de la seva edat però quelcom en ells deixa intuir un factor diferent. Potser no és fàcil de definir, però això no impedeix reconèixer-hi un element nou, un principi que posa en marxa una energia que en altres sembla adormida.

No hi fa res si són molts o pocs, ni si aquest ímpetu perdurarà o no en el temps, com tendeixen a sospitar els més cínics per justificar les seves teories. El que importa és que ara són presents i la seva presència és una esperança per a tothom: per a aquells joves que busquen un sentit i per a molts adults que també desitjarien tenir un significat que els omplís d’entusiasme. Com deia el cardenal Pizzaballa, patriarca de Jerusalem, en un dels panells de l’exposició del Meeting de Rímini sobre les “Profecies per la pau”, «dins d’aquesta onada d’odi, guerra, dolor i por, fa falta veure realitats belles, buscar persones que donen la vida per alguna cosa bona. Ells són els ressuscitats d’avui dia, que et diuen que encara hi ha llum, i aquesta és la meva esperança».