L’educació rebuda, la inquietud juvenil i una fe posada a prova. Al final, la intuïció de poder “donar la vida sencera”. Són alguns dels elements que tenen en comú les històries de tres joves que s’han ordenat sacerdots missioners de la Fraternitat Sant Carles el passat 21 de juny a Roma, a la basílica papal de Sant Pau Extramurs. Celebrava la missa el cardenal Baldassare Reina, vicari del Sant Pare a la diòcesi, juntament amb el bisbe emèrit de Reggio Emilia-Guastalla, Massimo Camisasca, fundador d’aquesta Fraternitat, que té el seu origen en el carisma de don Giussani, així com el bisbe d’Imola, Giovanni Mosciatti, i Paolo Sottopietra, superior general de la Fraternitat. Les etapes i els passos més significatius del seu camí vocacional els van explicar ells mateixos uns dies abans de l’ordenació a la web de la Fraternitat.

Nascut en una família que pertanyia al moviment de Comunió i Alliberament, Simone Moretti es declara «agraït» als seus pares, que l’han «estimat molt» i li «van transmetre la fe» des de petit. «Però, en créixer, aquesta fe es va anar refredant de mica en mica. Déu semblava cada cop més lluny de les coses que m’agradaven. L’encontre amb GS, el grup juvenil de CL, va fer revifar aquesta relació. Em van convidar a les vacances d’estiu i a altres trobades. Cada cop que hi anava, experimentava una llibertat i plenitud que no vivia a cap altre lloc. Sentia que podia ser jo mateix fins al final, i a poc a poc vaig anar descobrint que el secret de tot allò era la fe. Al centre d’aquesta amistat hi havia el rostre de Jesús i, especialment, als rostres d’aquesta companyia. Tenia 17 anys i aquest encontre em va envair la vida. En aquell moment vaig pensar per primer cop en el sacerdoci».

«Si Jesús m’estima, per què no donar-li la vida?». Aquesta pregunta li va passar pel cap a Tommaso Benzoni quan tot just tenia deu anys. «Mai no m’hauria imaginat que aquest petit sí em portaria vint anys més tard a Nairobi, on soc ara de missió». Ell també va néixer i créixer en una família del moviment, i va rebre la fe «per osmosi. Des del principi vaig acollir amb serenitat aquell primer signe de la vocació, però amb el pas del temps les coses es van anar complicant. Durant els primers cursos de la secundària, per exemple, no va ser fàcil viure amb aquesta crida que sentia per dins, fins al punt que a vegades pensava que era quelcom que no tenia a veure amb la meva felicitat. Em feia por que això fes de mi una persona trista i sola, una cosa que no desitjava».

Però aquesta idea «va saltar pels aires» quan es va trobar al Meeting de Rímini amb l’stand de la Fraternitat Sant Carles. «Vaig estar mirant, sense acostar-m’hi, la cara feliç dels mossens i dels seminaristes i em vaig preguntar si la intuïció que bullia dins meu podia ser un camí cap al meu compliment». En acabar l’institut, va decidir parlar-ne amb un amic mossèn que el va posar en contacte amb Antonio Anastasio, Anas, que era de la Sant Carles i portava un temps a Milà. «Em va aconsellar anar a la universitat, ja que podia ser una ocasió de verificar aquesta intuïció i aprofundir-hi». Llavors es va matricular a Disseny i, al cap de tres anys, acabada la carrera, va demanar entrar al seminari, on va ser acceptat. «Va començar un altre període de la meva vida».

Per a Andrea La Piana també va ser decisiva una conversa amb Anas, seguint la indicació d’un amic. Era a l’últim any de Dret, després de passar per l’acadèmia militar, i tenia moltes preguntes perquè estaven apareixent els primers signes de la crida de Déu, però també tenia altres plans professionals i el desig de formar una família. «Havent-me escoltat durant una llarga estona, em va suggerir un camí senzill: “Continua amb la teva vida d’universitari. Cuida cada dia moments de pregària, és a dir, de relació i diàleg personal amb Déu”. Aquesta indicació simple va canviar la meva vida. “Jo tinc altres projectes, però si de veritat vols prendre tota la meva vida, podria arribar a abandonar-los. Però fes que ho entengui!”», va demanar a Déu.

Allò va suposar un canvi de perspectiva que va fer que el seu últim any d’universitat fos «espectacular. Vaig començar a gaudir més de tot, moltes amistats van tornar a florir i en van néixer d’altres. Vaig començar a experimentar el cent per u. Precisament, a partir d’aquesta experiència de plenitud, vaig decidir deixar-ho tot, amics i projectes, per ser admès al seminari». Per assolir una «certesa definitiva» seria decisiva la seva primera experiència com a missioner a Colòmbia. «Res a veure amb el meu projecte de ser oficial i formar una família. Però era feliç!».

«Davant dels nostres ulls veiem molta necessitat -va dir-los el cardenal Baldassarre Reina durant la seva homilia- i sempre sentim la temptació d’haver de fer alguna cosa». Però és com si Jesús posés fre a aquesta preocupació. «El Senyor ens diu de manera explícita: “No has de fer res, has de ser tu mateix el do que ofereixis a la gent que se’t confiï». I va afegir-hi: «No us faltaran moments de dificultat, però el més important és tenir sempre en ment el Senyor, que ens ha escollit per ser feliços i oferir aquesta felicitat als altres».

El president de la Fraternitat de Comunió i Alliberament, Davide Prosperi, també els va enviar un missatge que deia: «Ens alegrem per la vostra decisió de compartir el do rebut, la bellesa d’una vida renovada per l’encontre amb Jesús». Un gest, va afegir, «de gran coratge i llibertat. Un “sí” que neix d’una pertinença viva a la companyia del moviment, on heu après a reconèixer Crist present a la vostra vida». Però també és un «poderós signe d’esperança, per a l’Església i per al futur del moviment, que necessita urgentment sacerdots formats a l’escola de don Giussani, capaços d’acompanyar el camí educatiu i missioner de tots els àmbits de testimoni i presència que ens han sigut confiats».