Estimades germanes i germans, que el Senyor us doni la pau!

El primer suggeriment per a la nostra reflexió el trobem a la indicació de l’evangelista sobre la fam de la gent. Sabem bé que al final d’un dia calorós, en una zona desèrtica, la necessitat de repòs i de menjar és real. Per tant, hi ha una necessitat real de descans, i alhora també existeix la preocupació per una gran multitud. L’evangelista s’encarrega de dir-nos que hi havia cap a cinc mil homes (Lc 9,14).

D’altra banda, veiem la pobresa dels deixebles, que no tenen res més que cinc pans i dos peixos (Lc 9,13). Les condicions en què tot això està passant també són desfavorables: ja és de nit i som en una zona desèrtica (Lc 9,12).

En resum, la multitud havia estat seguint Jesús tot el dia, enmig de la calor, sense menjar, cansada i afamada, però al vespre, malgrat tot, en lloc de tornar a casa, tothom continuava allà amb Ell.

Aquest detall em sorprèn sempre i em pregunto: si nosaltres estiguéssim en la mateixa situació que aquella gentada, realment, com aquells cinc mil, sabríem aparcar les nostres necessitats materials i buscar la Seva presència, escoltar la Seva veu, menjar-nos el Seu pa, que és Ell mateix? De què tenim fam realment? Quin aliment estem buscant? No hi ha un sol tipus de gana, ja ho sabem. Hi poden haver moltes formes de fam. Quina, doncs, és la fam que ens caracteritza? Què alimenta la nostra vida cristiana? Fins a quin punt l’Eucaristia sosté la nostra vida de fe? Què estem buscant?

La solució proposada pels deixebles davant de la fam de la multitud és que la gent marxi i que cadascú busqui per si mateix el que pugui saciar la seva fam (Lc 9,12). Tanmateix, la resposta de Jesús és exactament el contrari i ens introdueix al cor del misteri eucarístic: que la gent es quedi (Lc 9,13) i que els propis deixebles donin menjar a tothom. No es tracta, per tant, que cadascú s’espavili per si mateix, sinó que els deixebles comparteixin el que tenen amb tota aquesta gent. Una invitació humanament impossible de portar a terme. Tot i així, és precisament el que succeeix. Partint de les poques coses que es posen a disposició, Jesús realitza el miracle de la multiplicació, donant prou pa per a tothom.

Quan parlem de fam, en general, solem pensar en pobles llunyans a nosaltres, en coses teòriques. Mai no ens hauríem imaginat que també avui, aquí entre nosaltres, ens veiéssim obligats a parlar de fam com una cosa real, que afecta la vida de la nostra gent. Penso en Gaza, òbviament, però no només. També en les nombroses situacions de pobresa que el conflicte ha creat i que fan que la vida de massa famílies sigui extremadament dura.

Vivim, per tant, un temps de fam real. I s’hi uneix la fam de justícia, de veritat, de dignitat. Aquestes últimes paraules, fins i tot, sembla que pertanyen a un món llunyà, que no tenen res a veure amb la nostra vida real.

I davant de la tràgica situació que estem vivint, nosaltres potser també tenim la mateixa temptació que els deixebles. Marxar. Renunciar. Llançar la tovallola. Deixar d’esperar i de creure que és possible saciar la nostra fam, que algú pugui consolar el nostre cor assedegat de justícia i de dignitat. Que aquest conflicte mai no podrà canviar la nostra vida. Creure que no existeix la possibilitat de tenir una vida digna aquí.

La resposta de Jesús als deixebles, tanmateix, és clara i indica el que ha de caracteritzar la vida del cristià en tot moment. I per tant també és la resposta per a nosaltres avui, també per a nosaltres a Terra Santa: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos” (Lc 9,13).

Entregar-se com a do, convertir-nos nosaltres mateixos en Eucaristia. Estar amb Crist ens permet habitar la nostra pobresa, ens la fa viure com una oportunitat per a compartir i estar en comunió, per confiar i donar. I això és possible també per a nosaltres, aquí, avui, primer de tot per a nosaltres, pastors. No som instruments neutres del sagrament, canals indiferents a través dels quals distribuïm l’Eucaristia als fidels i prou. Doneu-los menjar vosaltres mateixos és una invitació a convertir-nos primer nosaltres mateixos en “eucarístics”, és a dir, persones que es lliuren com a do i la vida dels quals és una lloança contínua a Déu. No se’ns demana que compartim el nostre coneixement, sinó la nostra vida, en la que resplendeixi l’obra de Déu. Només així podrem donar una forma precisa i recognoscible al nostre ramat, traduir a la vida de les comunitats el que celebren en el misteri.

I en aquest temps de conflictes i guerres, la resposta de Jesús als deixebles és una invitació a la nostra comunitat eclesial de traduir en vida el que celebrem a l’Eucaristia. Significa saber donar-nos, ser solidaris els uns amb els altres, continuar -malgrat tot- construint relacions, obrir horitzons, fer confiança, tenir el valor de ser inclusius, és a dir, acollir l’altre, quan tot parla de fer el contrari. Significa ser capaços de compartir i de viure, de no renunciar mai a l’esperança. Malgrat les nombroses dificultats externes i internes, no abandonar la vida eclesial, no replegar-se sobre si mateix, ans al contrari, malgrat tot, creure sempre que Jesús, i només Ell, pot transformar el poc que tenim, fins i tot la nostra poca fe, en abundància de vida per a tothom.

No podem fer-ho sols. No som capaços de fer tant. Només Jesús ens pot donar aquesta força i obrir-nos a aquesta llibertat. I només en l’Eucaristia, en l’encontre amb Crist mort i ressuscitat que es lliura a nosaltres, podem obtenir aquesta capacitat.

En aquest passatge, Jesús ens dona també una altra indicació. Ens demana que dividim els presents en petits grups: ja no una multitud anònima, sinó petites comunitats, ben definides i recognoscibles, on sigui més fàcil compartir i ser recíproc.
Ens diu que l’Eucaristia és el centre de la comunitat, però també que l’Eucaristia dona forma a la comunitat. Sense Eucaristia no hi ha comunitat. L’Eucaristia crea comunitats solidàries, on ens donem suport mútuament. “Tots els creients vivien units i tot ho tenien al servei de tots ... distribuïen els diners segons les necessitats de cadascú ... i, a casa, partien el pa i prenien junts el seu aliment amb joia i senzillesa de cor. (cfr. Ac 2,44-46)

Un dels problemes de la nostra Església avui en dia és precisament l’anonimat de les nostres comunitats, més semblants a la gentada que als grups de cinquanta establerts per Jesús al nostre passatge. No ens coneixem, i per tant tampoc no podem compartir la vida. L’evangeli ens convida a donar un rostre i una identitat clara a les nostres comunitats, que es construiran amb la nostra familiaritat amb Crist, més que amb les nostres activitats socials o pastorals.

El passatge conclou amb un últim element: es tracta del que sobra, que arriba a omplir dotze cistelles (Lc 9,17). Allà on ens enriquim mútuament amb la poca cosa que tenim, llavors s’experimenta la veritable riquesa, viure en l’abundància, tenir més del que ens atreviríem a desitjar.

Les comunitats formades per l’Eucaristia també seran comunitats riques, on no hi faltarà res i, malgrat la pobresa dels mitjans, sabran fer brillar la presència de Déu, la nostra vertadera riquesa.

Que es compleixi un cop més el miracle. Que el Senyor multipliqui els nostres pocs pans i peixos. Però per tal que el miracle es compleixi cal revifar el desig per Jesús, tenir fam d’Ell, estar disposats a posar la nostra pobresa a disposició, és a dir, acceptar perdre fins i tot el poc que tenim, posant tota la nostra vida, sense reserves, a les mans del Pastor Suprem. Només Ell pot transformar la nostra fràgil humanitat en instrument de salvació.

Que el Pa Celestial alimenti i enforteixi el camí de la nostra Església a Terra Santa, i ens sostingui en les nostres diverses vicissituds, amb la intercessió de la Mare de Déu, Mare de l’Església i Mare nostra. Amén.
+Pierbattista