«La vida és una promesa». Unes paraules impreses en centenars de samarretes, fetes realitat, una experiència sota el sol de juny durant l’encontre del Jubileu de l’Esperança dedicat als moviments, coincidint amb la vetlla de Pentecosta. Una promesa materialment perseguida, desplaçant-se fins a la plaça de Sant Pere per interceptar la frescor de les seves fonts, per saludar a un amic, company o familiar vist de lluny, obrint-se pas entre cadires i motxilles de pelegrins de diverses generacions, entre eixams de nens encantats de poder jugar lliurement, aprofitant l’estranya alegria dels seus adults.

Un gest preparat durant mesos, organitzant l’acollida de tothom que vindria, literalment, des de l’altre cantó del món. Tan familiar i concret com «l’olor d’una persona estimada». És una imatge del papa Lleó, una de les frases més compartides a les xarxes socials i grups de Whatsapp aquests dies. «Així com l’amor ens fa familiar l’olor d’una persona estimada, així reconeixem aquesta nit els uns als altres el perfum de Crist. És un misteri que sorprèn i ens fa pensar».



«Sol abrasador, llarguíssimes cues, el cansament de la peregrinació...», escriu Piero, que estava a Roma amb el seu grup de Fraternitat. «Però la queixa ha durat poc. A la plaça hi havia un munt de gent desconeguda, però els sentia propers, somrients. Grups d’amics, alguns amb dificultats, d’altres en plena forma, uns quants en silenci, altres amb una alegria sorollosa... Érem pelegrins, germans, imperfectes però perfectes per estar en camí plegats cap a la Veritat. Un trosset de món nou en aquest món. I després la invitació del Papa a “no ser depredadors, sinó pelegrins”. Som aquí».

Manuela deia: «Jubileu dels moviments. Surto de casa amb una sobredosi de cansament. No està essent un període fàcil, potser podria no anar-hi, donada la situació. Però hi vaig perquè aquest gest se m’ha proposat dins d’una història que va conquerir la meva vida fa molts anys. Hi vaig perquè estic segura que trobaré alguna cosa bona per a mi, perquè aquesta història mai no m’ha traït. Al cansament se li suma un viatge una mica pesat, un començament de convivència amb els meus amics que no era tal com m’esperava. Em poso en fila per entrar a la plaça de Sant Pere amb el cor a mil. Espero amb els meus amics, però amb el cap ple de tots els meus problemes. Fins que arriba el papa Lleó. Fa una volta amb el papamòbil. El veig a la pantalla perquè estic lluny. Llavors ho entenc: mirant aquest rostre, el rostre de Lleó XIV, cauen totes les barreres, tots els “però”, els “sí”, els “tanmateix”. I amb ells la pesantor d’aquest últim període. Tinc la percepció clara que aquest rostre somrient encarna el rostre de Crist, que per això hi he anat, per tal que se’m torni a fer evident que el significat de la meva vida és seguir aquest rostre dins d’una companyia. Estic emocionada i commoguda. Vull compartir-ho tot amb els meus companys i amics que s’han quedat a casa, enviant-los una foto del Papa. Potser estic menys cansada? S’han resolt els problemes? No, però ara tot té un Significat diferent. Gràcies, papa Lleó. Gràcies, Déu meu, que m’has volgut dins de la companyia de la seva Església».

«Jesús canvia el món perquè canvia els cors», escriu Paolo. «Em quedo sobretot amb la bellesa del gest en si. Estava envoltat de gent d’Amèrica Llatina i Àfrica, a part dels meus amics, alguns dels quals feia temps que no veia. Ha sigut impressionant viure aquesta circumstància amb gest que venia només per això des de l’altra banda del món. Per a mi eren un reclam al valor i a la consciència de ser fills, de pertànyer a l’única Església de Déu. M’han impressionat els testimonis per la riquesa i la bellesa del bé que genera la pertinença quotidiana a Crist. La premsa ens transmet cada dia notícies majoritàriament dramàtiques i tràgiques, sembla que no hi hagi espai per a res més. En canvi, aquí es veu com, de manera silenciosa però capil·lar, l’Església de Déu, dia rere dia, a cada instant, sembra llavors de novetat i d’esperança real. Amb noms i cognoms d’homes i dones que viuen ensenyant a la societat una novetat possible».

«Jo faig noves totes les coses». Les mateixes coses ja no són les mateixes, en realitat, perquè la nostra mirada està cridada a canviar, com escriu Alice: «He tornat a venir a Roma a veure el Papa amb més espera i alegria que altres vegades anteriorment, amb la maduresa cada cop es fan més evidents les raons per les quals un decideix sacrificar-se. M’han impressionat diversos testimonis, com el del nostre amic Hussam Abu Sini, oncòleg de Haifa a Israel, una família “kika” espanyola a Ucraïna o un noi amb una infància complicada a qui un encontre li va donar la força que necessitava per canviar de rumb. Tots els carismes són dons que Déu ens dona per portar-nos cap a Ell, en modalitats que corresponen al temperament de cada un. Tots pertanyen a aquest fil vermell, a aquest camí que porta cap a Ell».

El que ha impactat Marco és «la invitació a caminar juntament amb altres. No com un reclam moralista, sinó com una indicació del camí que ens proposa l’Església, que ens acull amb aquests braços de Bernini on ens consola amb una abraçada forta». Dario exclama: «Quina bellesa aquesta vetlla! Es respirava un aire fresc, nou, ple d’entusiasme pel papa Lleó XIV i una Església unida». Felipe també estava impressionat en veure «tanta gent commoguda fins a plorar, inclinats davant del Misteri que es renova en la presència del Papa».
Una experiència de plenitud per la qual només es pot donar gràcies, com deia Ana. «Ser a Sant Pere amb tothom, amics i desconeguts... amb el Papa. I amb l’Esperit Sant, perquè es notava la seva presència. No puc fer més que donar gràcies i demanar-li que continua bufant sempre, a la meva orella, a la meva ment i al meu cor».