Flannery O’Connor nasqué el 25 de març de 1925 a Savannah, Georgia, en una família catòlica d’origen irlandès, i va morir amb només 39 anys a causa d’un lupus eritematós, malaltia degenerativa que va heretar del seu pare. Considerada una de les millors escriptores nord-americanes de postguerra, deu la seva fama sobretot a dues novel·les (Wise Blood, The Violent bear it away) i als seus contes.

En la seva persona hi conviuen realitat i misteri. «El tipus d’intel·ligència que pot entendre la bona narrativa no és necessàriament una ment educada, sinó que és en tot moment el tipus de ment que està desitjant aprofundir en el seu sentit del misteri per contacte amb la realitat i aprofundir el seu sentit de la realitat pel contacte amb el misteri», escriu a l’assaig The Nature and Aim of Fiction. El vell Dudley, l’àvia (sense nom), l’inadaptat o el tatuat O.E. Parker són uns quants dels personatges dels seus contes, que posen el lector entre l’espasa i la paret. Amb una escriptura irònica i tràgica alhora, sense ni una ombra de moralisme, O’Connor ens revela el misteri que irromp de manera inesperada i imprevisible dins de la realitat. Et deixa sense alè fins a l’última línia. No només per saber com s’acabarà, sinó perquè el protagonista de la història s’enfronta sempre a l’eterna decisió a la qual està cridat tot home: acceptar o rebutjar l’encontre amb la possibilitat que es reveli el sentit últim de la vida. Que per a O’Connor és l’esdeveniment de l’encarnació. A propòsit d’això, durant una conversa amb una amiga que considerava l’eucaristia com «res més que un símbol, tot i que ben aconseguit», l’autora va respondre: «si és un símbol, se’n pot ben anar a l’infern!».

A finals dels 80 Elisa Buzzi, professora de Filosofia moral a la Universitat de Brescia, va anar a estudiar a Boston i es va topar casualment amb la lectura d’O’Connor. «Em va deixar al·lucinada», recorda. En tornar a Itàlia li ho explicà a don Giussani, i va sorgir la idea de publicar a la col·lecció de “llibres de l’esperit cristià” alguns dels seus textos i contes, entre els quals es va incloure aquesta carta que O’Connor va enviar a una dona desconeguda d’Atlanta que li havia escrit prèviament.

Estimada senyoreta A,
Ha sigut un plaer per a mi rebre la seva carta. És més excepcional que jo trobi algú capaç de reconèixer la intenció de la meva feina que no que vostè trobi una escriptora preocupada per Déu a prop seu. La distància que ens separa físicament (87 milles) segurament és més curta espiritualment.
Escric tal com escric perquè -no encara que- soc catòlica. És un fet i res millor que declarar-ho ras i curt. Tanmateix, soc una catòlica particularment dotada d’una consciència moderna, aquesta que Jung descriu com a ahistòrica, solitària i culpable. Tenir aquesta consciència dins de l’Església suposa suportar una càrrega, una càrrega necessària per a un catòlic conscient. Es tracta de sentir la situació contemporània als seus nivells més profunds. Crec que l’Església és l’única que pot fer suportable el món terrible al qual estem abocats; i que l’única cosa que pot fer suportable l’Església és que és, en certa manera, el Cos de Crist del qual tots ens alimentem. Sembla inevitable que s’hagi de patir tant a causa de l’Església com per ella, però si es creu en la divinitat de Crist cal intentar apreciar el món alhora que es lluita per suportar-lo. Això explica la falta d’amargor als meus contes.
La nota del New Yorker, que a més a més d’estúpida no està firmada, és un cas típic on es fa palès que el sentit moral ha sigut extirpat genèticament de certs grups de població, igual que s’ha fet néixer genèticament a gallines sense ales per obtenir-ne més carn. La nostra és una generació de gallines sense ales que suposo que és al que es referia Nietzsche quan va dir que Déu havia mort.
Estic tipa de llegir ressenyes que defineixen Un home bo costa de trobar com un llibre brutal i sarcàstic. Els contes són durs, però són durs perquè no hi ha res més cruel o menys sentimental que el realisme cristià.
Crec que hi ha moltes bèsties que s’acosten a Betlem a néixer i he informat del progrés d’algunes d’elles. Em sorprèn que aquests contes es qualifiquin com contes de terror, tot perquè l’autor de la ressenya té un sentit del terror equivocat.
Ha sigut molt amable en escriure’m i perquè vegi fins a quin punt valoro el seu gest li demano que em torni a escriure si vol. M’agradaria molt saber qui és aquesta persona que entén els meus contes.
Milledgeville, 20 de juliol de 1955