«L’àngel del Senyor portà l’anunci a Maria». L’àngel del Senyor porta l’anunci de Crist a la nostra vida, sinó no l’hauríem conegut. «Nosaltres, que per l’anunci de l’àngel hem conegut l’encarnació del vostre Fill Jesucrist...». Qui és aquest àngel? Per l’anunci de quin àngel he conegut jo l’encarnació del Senyor? A través de qui he sabut jo que Déu s’ha fet home? L’àngel, el missatger, el que ens porta el missatge, és tota la tradició de la companyia cristiana que s’ha coagulat i s’ha fet perceptible en la brevetat de la nostra companyia.

A Getsemaní
El misteri de la nostra companyia té com a marc de referència l’agonia de Jesús a Getsemaní. Agonia és una paraula que indica un patiment ple de lluita. «Heu sortit -diu Crist als que l’estan detenint- a agafar-me amb espases i garrots, com si fos un bandoler. Cada dia estava assegut al temple ensenyant i no em vau detenir» (Mt 26, 55). Llavors, per què persegueixen a Crist? Ho diu Péguy a El misteri de la caritat de Joana d’Arc: Crist havia sigut tolerat -fins i tot en allò que no era conforme a la mentalitat comuna- fins el dia en el qual es va manifestar obertament el fi per al qual vivia, «fins el dia en què va començar la seva missió». Quina era aquesta missió? Salvar el món. Salvar significa fer digne d’ésser viscut.

La tendresa de Déu
«Maria -deia Joan Pau II- és la resposta de Déu a l’home». Maria, efectivament, és la resposta creada a la història davant del fet que la nostra naturalesa sigui desig de felicitat, que la nostra vida sigui desig de veritat. Maria concep a les seves entranyes el misteri de Déu fet carn, fet home per viure la vida de cada home i acabar la seva vida com acaba cada vida humana: amb la mort. Encarnant-se en Maria, Déu diu: «Jo portaré a terme el teu desig de felicitat; el teu desig de veritat, de justícia i de plenitud es complirà. Jo em faig company teu per tal que això succeeixi».
Fent-se home al si de la Mare de Déu, venint al món per salvar-lo, el Senyor subratlla que la relació original del Misteri amb la seva criatura -sigui quina sigui la condició en la qual s’hagi de desenvolupar la vida- és la tendresa. «Ningú no té un amor més gran que el qui dona la vida pels seus amics» (Jn 15, 13), no hi ha cap sacrifici més gran que donar la vida per l’obra d’un altre; i l’altre, en aquest cas, és cada un de nosaltres com a compliment del propi destí.
La tendresa de Déu comporta l’anunci del caràcter positiu que tenen totes les coses: «Pel que fa a vosaltres, fins i tot els cabells, us té comptats» (Mt 10, 30).

Reverberació
La tendresa és la relació que el Misteri té amb la criatura que origina. Nosaltres hem de ser els missatgers d’aquesta tendresa. I ho serem en la mesura en la qual aquesta tendresa reverberi en nosaltres, en la mesura que ens fem imitadors seus.
Què pot harmonitzar una companyia -com la nostra- que té la pretensió de vehicular el gran missatge que Déu s’ha fet home, sinó la reverberació, la imitació de la tendresa amb què Déu ha creat el món per fer-se company seu?
D’aquesta manera es comprèn que Jesús, en la seva lluita extrema (agonia) de Getsemaní, desitgés com a bé suprem la companyia dels seus. Només va desitjar aquesta companyia; i no la va tenir.



Dramaticitat i llibertat, tristesa i traïció
Aquesta relació de tendresa de Déu cap a l’home és dramàtica, perquè ha de travessar la llibertat humana. És la dramaticitat que va viure Maria quan va dir «fiat», la dramaticitat que va envair Crist mateix amb la tremolor de la seva carn davant de l’evidència de la proximitat de la mort: «Pare meu, si és possible, que aquesta copa s’allunyi de mi. Però que no es faci com jo vull, sinó com tu vols» (Mt 26, 39).
Aquest és el punt: sovint la nostra companyia no diu «fiat», no diu «que es faci la vostra voluntat». Llavors és quan la nostra llibertat es torna malenconia, tristesa i sopor, davant d’un mateix i davant de la nostra tasca al món; un avorriment total que ens adorm, que ens aparta del compromís i la responsabilitat amb les coses, fins arribar a convertir-se -en un determinat moment, inevitablement- en traïció, com els deixebles que van fugir.

El poder del món
Per què passa això? Per què aquest sopor de viure, que té una semblança extrema amb la traïció final, allà on dominen la vanitat, la impressió superficial, la reacció immediata i el parer instintiu en lloc de l’amor a allò veritable? No és de nosaltres d’on neix tot això. Es torna nostre -això és veritat- però no neix de nosaltres. Neix d’una maldat, d’una mesquinesa, d’un desamor a la nostra vida; neix del poder del món. Neix de la voluntat que té el poder mundà d’utilitzar la nostra vida en lloc de fer-li servei, d’utilitzar-nos com a deixebles silenciosos dels seus projectes.
Per al món, Crist és un destorb. A l’home Crist se’l pot fins i tot honrar, però el món vol esborrar la seva influència, impedir que l’home el miri, que se senti persuadit per ell, que quedi impregnat per la seva tendresa incomparable i el segueixi. Mentre siguem com tots els altres -mentre seguim les indicacions del poder i diguem «sí, senyor»- serem enaltits com a cristians «oberts», que no molesten. Però en el moment que mencionem el missatge concret: «Crec en Jesucrist, Déu encarnat, que va morir i va ressuscitar per salvar l’home», el món respon: «A l’home el salva el mateix poder de l’home». No hi ha cap mentida més gran que aquesta!
Just en aquest moment és quan la nostra companyia es trenca i deixa de ser allò a què està cridada: signe present d’una bondat, d’una força veritable i total que actua per portar-nos -a través de totes les aparences, també les «dolentes»- a la vida. «Jo soc el camí, la veritat [la resurrecció] i la vida» (Jn 14, 6). La nostra companyia existeix per cridar al món aquest missatge, aquesta és la nostra tasca suprema.

El primer enemic
Crist, per tant, té un primer enemic que s’erigeix en contra seva: nosaltres. La traïció més propera és la nostra. «Si m’insultava un enemic, això ho podria suportar... Però ets tu, el meu company, el meu amic i confident. Una dolça intimitat ens unia» (Sal 55, 13-15).
La tendresa de Déu tendeix a crear la nostra companyia, un lloc on els estanys s’acceptin, s’estimin, sacrifiquin les seves energies per uns desconeguts. Però aquesta companyia, exemple pel món sencer i profecia del bé que ens espera al final, es desfà: cadascú fuig pel camí de les seves pròpies pors, que revesteix d’una opinió intel·lectual, d’instintiva repugnància, d’un escèptic «impossible».

El vincle de la unitat
La salvació de la nostra dispersió, la seguretat davant l’amenaça de la traïció, la possibilitat que aquesta companyia camini en la història -malgrat totes les adversitats i enemistats que l’envolten- portant l’estendard d’allò positiu i construint fragments d’humanitat on la resurrecció de Crist comenci a definir temps i espais concrets, és la nostra unitat. Escrivia sant Gregori de Nissa: «D’entre totes les paraules que Crist diu i les gràcies que concedeix n’hi ha una que és la més gran de totes i que a totes les sintetitza. És l’amonestació de Crist als seus perquè estiguin sempre units en la solució de les qüestions i en la valoració pel que fa al bé que es pot fer; perquè se sentin un sol cor i una sola ànima i estimin aquesta unió com l’únic i sol bé; perquè estrenyin la unitat de l’esperit amb el vincle de la pau; perquè formin un sol cos i un sol esperit; perquè responguin a una única vocació, animats per una mateixa esperança. El vincle d’aquesta unitat és una autèntica glòria».
Crist, abans d’anar cap a la mort, va resar així: «Pare, ha arribat l’hora. Glorifica el teu Fill, perquè el teu Fill et glorifiqui, ja que li has concedit poder sobre tot home, perquè doni vida eterna a tots els qui li has confiat. I la vida eterna és que et coneguin a tu, l’únic Déu veritable, i aquell que tu has enviat, Jesucrist» (Jn 17, 1-3). Aquesta pregària comença a generar una història nova, una proximitat i un amor entre els homes que d’una altra manera resultaria desconegut.
«El vincle d’aquesta unitat és una autèntica glòria»; la nostra companyia està cridada a donar a Crist aquesta autèntica glòria. La nostra unitat ha de fer dir a qui la miri amb pobresa d’esperit: «Aquí hi ha el miracle». És a dir, aquí hi ha la veritat.

Petició
Demanem a la Mare de Déu que ens faci «un», que salvi la nostra unitat de la dissipació a la qual el món ens convida en nom de les nostres raons, sentiments, reaccions i instints. No existeix raó ni sentiment més grans que la nostra unitat. Demanem a la Mare de Déu que el miracle de la nostra unitat entri al món a través de la nostra curta vida i s’estableixi cada cop més clarament sense tristesa ni por, ni tan sols a la mort, ni tan sols a la persecució més odiosa.
«Maria, demaneu a Crist que es faci una sola cosa amb nosaltres i que nosaltres arribem a ser una sola cosa amb ell. No tenim por de la nostra por; la nostra mesquinesa no és prou com per oblidar el seu amor. Volem que l’amor a Crist es dilati en nosaltres així com es va dilatar al vostre cor».
Amb aquesta voluntat d’entrega total a Crist -malgrat tots els nostres errors, debilitats i traïcions- despunta a la nostra vida el primer brot de la felicitat: una alegria serena capaç del goig.