«Ai, si no fos aquesta nit tan clara!
Seriem tros de carn i pensament
que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para,
pell d’home que arrossega la corrent!»

Per tercer any consecutiu, els universitaris del moviment Comunió i Alliberament de Barcelona hem decidit reprendre el Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra, publicat el 1931, i proposar-lo com un gest en l’àmbit universitari. La proposta va néixer a partir d’imitar l’acte que es feia a l’escola d’alguns dels amics del CLU; La Gleva. Per Nadal, es llegia el poema acompanyat de nadales que ajudaven a la comprensió del text. En aquell moment, amb prou feines enteníem la grandesa d’aquest poema, però la seva bellesa ens impactava profundament.

Per què hem escollit aquest text? Què pot aportar aquest poema a la universitat? És una obra antiga, amb expressions avui en desús; tanmateix, com és possible que cada any ens renovi?
Hem vist que és pel seu profund contingut, que ens ajuda a entendre el sentit d’allò que celebrem i ens acompanya durant el Nadal. Aquest poema sembla revitalitzar-se i prendre nova vida cada any en aquestes dates. De fet, la seva lectura s’ha convertit en una tradició recurrent en nombrosos pobles i ciutats de Catalunya.

Sagarra es distingeix per la seva capacitat de trobar sempre l’expressió més genuïna, arribant directament al cor de les persones. No pretenia ser un poeta exclusiu, incomprensible i minoritari, sinó un poeta per a tothom. I ho va aconseguir sempre, amb una notable força i una extraordinària habilitat expressiva. El seu llenguatge, d’una espectacular naturalitat, reflectia la parla quotidiana dels pagesos, els pescadors i les classes menestrals de la seva època. S’inspirava, per tant, en el paisatge de la seva terra i en la manera de parlar de la gent popular, especialment aquella profundament arrelada al món rural.

Aquest poema, d’una extraordinària bellesa, relata el que va succeir la nit de Nadal. Descriu un ambient diferent i misteriós, el motiu del qual molts ignoraven; tal era la seva força que, fins i tot els pirates del mar, aquella nit, no van ser capaços de cometre atrocitats. És admirable com Sagarra ens presenta dues possibles actituds davant del que va passar: viure com a rabadans (paraula que significa ajudant de pastor i que, en la tradició catalana, s’ha interpretat com aquell que decideix no escoltar l’anunci ni anar a adorar Jesús) o com a pastors. Sagarra emfatitza que, moltes vegades, tots som com rabadans que es neguen a reconèixer la veritat que els pastors sí que van percebre. Aquests últims, tot i no saber més que el rabadà, per la seva senzillesa, van saber comprendre el que succeïa aquella nit.

El dijous 19 de desembre, vam fer el recital a la Facultat de Blanquerna de la Universitat Ramon Llull amb el propòsit de compartir allò que ens ha meravellat durant aquests tres anys i recaptar donatius voluntaris dels assistents per a la campanya Manos a la Obra de Cesal. Tots vam acabar profundament agraïts i plens d’una alegria sorprenent.

Aquest esdeveniment va suposar un gran sacrifici, ja que, en aquestes dates, molts de nosaltres teníem exàmens i entregues. A més, no vam aconseguir un lloc per dur-lo a terme fins dos dies abans. Tanmateix, la història, la gran Història que narra el poema i les nadales –que alternàvem amb el text per facilitar-ne la comprensió–, va cobrar vida aquella tarda a Blanquerna.

Ens trobàvem buscant una aula, igual que Maria i Josep buscant una posada, i patint fins a l’últim moment. Però el Senyor no falla. Ens va conduir a un petit “estable”, tan modest que la gent va haver de romandre dreta o asseure’s a terra. Era una aula amb capacitat per a 70 persones, però vam arribar a reunir-ne prop de 90. Com els pastors del poema, nosaltres també vam seguir l’estrella que ens va guiar fins a aquell humil pessebre. Li vam oferir al Messies el poc que teníem, com expressen les cançons El Tamborilero i La Pastora Caterina, uns cants i una lectura.

Durant la preparació, cada petit gest va ser fonamental: les flors, l’aperitiu, l’equip d’ordre, els qui van transportar els instruments, els fotògrafs, la creació del llibret amb els textos, la traducció al castellà del poema per als amics d’Erasmus, les cartolines, les impressions, els cartells i voluntaris de Cesal, els altaveus i els micròfons... I el Senyor, servint-se de cadascun d’aquests detalls, va fer la resta. A les parets de la sala estava penjat el cartell amb la frase de Cesal: «No hay gesto pequeño». I realment, no hi ha gest petit si l’ofereixes, perquè en fer-ho deixa de ser només teu.

L’any passat, l’assistència al recital estava composta principalment per persones del moviment. No obstant això, aquest any, malgrat les presses i la incertesa fins a l’últim moment, va ser sorprenent veure tantes cares desconegudes entre els que van venir. La majoria eren joves convidats per nosaltres, les nostres famílies, persones que s’havien assabentat d’alguna manera o que, simplement, passaven per la universitat i es detenien a escoltar. Tenint en compte que no vam aconseguir un aula fins dos dies abans i que la difusió va ser limitada, això va ser sorprenent!

Quan finalment recollíem, ens va sorprendre l’alegria que despreníem. Alguna cosa havia canviat en nosaltres des que vam arribar aquella tarda, alguns des de les quatre fins a les nou. Estàvem col·locant les cadires cantant Joia en el món a quatre veus i amb gran felicitat! Fins i tot les treballadores de la neteja es mostraven sorpreses i ens gravaven en vídeo! Diverses persones ens van comentar que els va impactar veure la felicitat als nostres rostres en cantar.
Això era perquè sabíem el que dèiem, perquè, encara que no ho entenguem tot, ja hem fet
experiència de les nadales que cantàvem!

En acabar el recital, la mare d’una amiga del CLU ens preguntava si repetiríem l’esdeveniment, perquè volia convidar algunes persones que coneix de la feina. Durant un sopar posterior amb tots els implicats, una altra amiga del CLU deia que els seus amics, pel fet de venir, havien pogut conèixer una mica més qui és ella en comprendre d’on ve, en conèixer l’ambient en què viu. Una altra noia de primer ens explicava la seva dificultat a la universitat i, tot i això, va convidar una amiga seva de¡ classe pensant que diria que no, però va venir!
Al final del sopar, una amiga comentava que valia la pena reprendre el Poema de Nadal per la manera en què mou la nostra llibertat: un s’hi llança, ho prepara tot i s’asseu a esperar, de la mateixa manera que el Senyor fa amb nosaltres.

Arnau i Paula, Barcelona