«Hi ha molta més teologia a les novel·les que als tractats de teologia», somriu Mariapia Veladiano amb dolça fermesa, «per a mi això és molt evident». La conversa amb l’autora de La vita accanto, novel·la que l’any passat es va portar a la gran pantalla i amb la qual va guanyar el premi Strega (el més important de la literatura italiana), parteix d’una frase senzilla, com un eslògan inspirat en els llibres de Marilynne Robinson: «El secret és quan Déu habita en les històries però no s’hi parla de Déu». Ho diu una escriptora (i professora, ja que ha treballat durant més de trenta anys a les aules, primer com a docent i després com a directora) que ha estudiat a fons la teologia. «Llegir t’obre nous espais interiors, t’ajuda a afrontar la vida i a entendre els altres, és un entrenament del discerniment i l’empatia»; aquest cop la cita és del papa Francesc, a la seva carta del passat 4 d’agost a candidats al sacerdoci, però també a empleats pastorals i a tots els cristians, convidant-los a no infravalorar la lectura de novel·la i poesia en el seu camí de maduració personal. «Penso en Dostoievski -continua Veladiano-, Bernanos, Camus, la mateixa Robinson, immensa. Perquè la teologia té sempre la pretensió de tancar el signe d’interrogació. D’on ve el mal? Jo us ho explico, amb prudència, amb tots els matisos, però al final us ho dic. Ningú que escrigui novel·les té la pretensió de tancar el cercle. La novel·la sempre ofereix un final, però no la fi de la resposta. Les novel·les més insuportables són les que intenten ser edificants. Si ho preguntes als nens, t’ho diran». El diàleg continua explorant entre paraules que ens pensem que ja coneixem i justament per això en molts casos han deixat de dir-nos res.

La paraula família sol contraposar-se a la paraula llibertat. Però hi ha lligams que afloren. Paradoxalment, es viu més lliure, més complet i més feliç quan es pertany a algú o a alguna cosa. O quan es té un lloc al qual val la pena tornar.
Llibertat és una paraula preciosa, és la paraula de l’evangeli, la bona nova que hem sigut alliberats de la por. De la mort, en últim terme. És un dret de la persona tan important que és el fonament de la creació. Déu ens ha creat tan lliures que podem allunyar-nos-en, viure com si no existís. Etsi Deus non daretur. Si traiem la llibertat de l’Anunciació no queda res, només una representació sagrada per a homes-nens. Maria va dir que sí podent dir que no, aquesta és la seva grandesa.

Els religiosos també necessiten una “família” per deixar-se prendre per l’amor de Déu. M’ha cridat molt l’atenció el lema del bisbe noruec Erik Varden, monjo i escriptor, Coram fratribus intellexi, on resumeix la seva experiència que cap home no és una illa i ningú no se salva sol, ni tan sols si té una vocació monàstica.
Certament la solitud és intolerable per a les persones. Es veu en gairebé totes les meves novel·les. Al capdavall un es pot salvar, en el sentit de tenir una vida acceptable, però només si s’exerceix una responsabilitat àmplia, si som conscients de la responsabilitat que tenim els uns dels altres. Això és el que en la fe anomenem ser germans.

Diu al seu últim llibre que hi ha «mirades que ens donen la vida». Aquest és també un dels temes preferits de la poetessa russa Olga Sedakova. «A què em refereixo quan parlo d’impressió de santedat? Intento explicar-ho des de la meva experiència -escriu Sedakova-. Per començar, quan et trobes amb aquesta mirada és com si estiguessin veient el més profund de tu, i això no fa cap por, en contra del que es podria esperar. No en va l’home s’amaga de la mirada omniscient de Déu, com va fer Adam al seu moment. En canvi, aquesta mirada ens omple infinitament d’alegria i de vigor. Allà, al més profund del nostre ser, apareix quelcom que es pot estimar, que és “una cosa bona”, encara que nosaltres mateixos no poguéssim ni imaginar-ho. Aquesta mirada veu en nosaltres una criatura divina i ens diu: “No tinguis por! No tinguis por de res!”»
És així. Ser vistos ens dona una nova vida, sempre. Per a mi, l’experiència fonamental va ser el col·legi. Allà em miraven com una persona que tenia un valor propi. Jo era d’una família normal i em reconeixia dins d’aquesta normalitat. A classe, he vist milers de vegades com aquest “reconeixement del valor” que cadascú té canvia la vida dels joves. D’altra banda tenim l’evangeli. Jesús veu Pere, Simó, Mateu, Zaqueu... i els reconeix com a persones plenes de valor. I aquí comença la història. En canvi, si mirem les persones com a categories (migrants, no creients, musulmans, ateus) no hi ha res a fer.

Només sobreviu el que és vist. Però “ser vist, descobrir-se mirat” no sempre és una epifania de l’amor, també es pot percebre i veure com una condemna. Sobretot penso en la protagonista de la seva novel·la, que es veu “obligada” a ser bona perquè no és estimada.
A Rebeca no se la veu perquè hi ha sobre ella unes expectatives prèvies. Segons les expectatives dels seus pares, ella hauria de posar fi a una història de dolor i de culpa, però per això feia falta ser molt bonica. Guardant les distàncies, això és quelcom que passa molt. El judici-prejudici que es té de nosaltres mateix ens passa a davant. Un immigrant primer és un immigrant i després persona, segons el nostre prejudici. Ha de mostrar-se com un “immigrant diferent” per ser acceptat. Amb la dona passa el mateix. Cada cop que trepitja terreny tradicionalment masculí, ha de demostrar que malgrat ser una dona sap moure-s’hi. Això passa. A la trobada amb l’altre li posem davant la barrera del prejudici i això és tremend, per a nosaltres i per als altres.

Pensant en el tema de la responsabilitat, o la disponibilitat per deixar-se tocar per la realitat, penso en una de les etimologies creatives del pare Alessando Dehò, que transforma la paraula doveri (deures) en una pregunta: “Dov’eri?” (on eres?). Això és el que Déu diu a l’home després del pecat original.
A l’època en què vaig treballar al col·legi, primer com a professora i després com a directora, m’encantava la paraula cura. Quan em dedico a les plantes del jardí, la paraula justa és cura. Tot neix i floreix si se’n pren cura. La cura inclou mirar. Cal veure cada dia si la planta necessita res, captar immediatament si les fulles de l’spathiphyllum es marceixen (és una planta “dramàtica” i de seguida mostra el seu patiment, però si no el veus es mor ràpid), o la lleugera inclinació de les fulles del llimoner (que resisteix molt més, però cal no relaxar-se). Hi ha qui no veu aquestes coses i no pot cultivar flors. Doncs bé, jo tenia la sensació que amb els joves passava exactament igual. Veure, intuir, actuar ràpid, sense gestos clamorosos. Ara que la paraula cura s’ha inflat força i ha passat sobretot al patrimoni d’una dimensió més íntima de fer el bé, prefereixo la paraula responsabilitat. L’etimologia (del llatí responsus, resposta) remet a una pregunta. La responsabilitat és la resposta que m’esforça a donar a una pregunta, però abans cal escoltar la pregunta de l’altre. L’altre hi és abans. D’això és tracta. El primer no soc jo. A més, aquesta responsabilitat té una dimensió immediatament política i social. No és una qüestió d’intimisme.

Una altra etimologia: feliç inclou l’arrel de fecund. Un arbre és felix quan la seva naturalesa li permet donar fruit i nosaltres som feliços quan som fecunds, en els nostres projectes i relacions, en la nostra vida. Realment és impossible ser feliç estant sol? De veritat només “florim” si estem en relació?
Crec que sí. Molts abismes d’infelicitat venen de solituds que a vegades no veiem. Penso en el fet que avui molts, en fer-se grans, viuen sols. Es tanquen, l’horitzó del pensament es limita, les paraules ja no serveixen, es parla poc i es pensa poc. És clar que qui té recursos intel·lectuals tira endavant, però normalment és una tragèdia. Que es pot evitar. El més normal és residir en barris, veïnats, i a cops cal forçar aquestes solituds per crear relacions que no estaven previstes.

El terme saber indica quelcom que tothom percep com a positiu. Però també és un verb sobrevalorat a la vida familiar i en els afectes, aquesta pretensió de voler saber-ho tot de l’altra persona conté un cert matís de violència. Als seus llibres recupera una paraula en desús, espigolar, recollir fragments del que hi ha.
Espigolar significa recollir el que queda als rostolls. No s’ha de llençar res, és clar, però sobretot cal deixar sempre alguna cosa per aquell que ho necessiti, i aquest és el significat que té aquest preciós verb a la Bíblia. Espigolar és una acció petita, diminuta, sense història. On algú troba quelcom que val tot i que semblava no valdre.

Espigolar, recollir sense pressa. Potser la pressa és l’enemic més subtil de la família. I també d’un coneixement veritable, profund i nutrient, perquè el cansament, el temps, el treball en equip són factors indispensables per a un creixement autèntic.
És així. El “tot de seguida” no es creu que hi hagi un demà pel qual treballar, uns fills als quals cuidar, uns nets per qui preservar la terra. Significa que falta el llevat de les relacions, falta la confiança. Però això ens torna tristos i angoixats. Com si el món s’acabés amb nosaltres i per això pots consumir-lo i destruir-lo. Malgrat que ningú és feliç en el paper de destructor.