Al començament d’un any nou que el Senyor ens concedeix, és bonic poder alçar la mirada del nostre cor cap a Maria. Ella, essent Mare, ens evoca la relació amb el Fill; ens remet a Jesús, ens parla de Jesús, ens orienta cap a Jesús. D’aquesta manera, la Solemnitat de Santa Maria, Mare de Déu, ens torna a introduir en el misteri del Nadal. Déu es va fer un de nosaltres a la panxa de Maria i a nosaltres, que obrim la Porta Santa per donar inici al Jubileu, avui se’ns recorda que «Maria és la porta a través de la qual Crist va entrar al món» (St. Ambrosi, Epístola 42, 4: PL VII).

L’apòstol Pau sintetitza aquest misteri afirmant que «Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona» (Ga 4,4). Aquestes paraules –“nascut d’una dona”- avui ressonen al nostre cor i ens recorden que Jesús, el nostre Salvador, es va fer carn i es revela en la fragilitat de la carn.

Nascut d’una dona. Aquesta expressió ens remet abans que res al Nadal: el Verb es va fer carn. L’apòstol Pau especifica que va néixer d’una dona, com si sentís la necessitat de recordar-nos que Déu es va fer veritablement home a través d’un ventre humà. Hi ha una temptació, que avui dia atrau moltes persones i que pot seduir també molts cristians: imaginar o fabricar-nos un Déu “abstracte”, lligat a una vaga idea religiosa, a alguna emoció passatgera agradable. En canvi, és real, és humà: va néixer d’una dona, té un rostre i un nom, i ens crida a relacionar-nos amb Ell. Crist Jesús, el nostre Salvador, va néixer d’una dona; té carn i sang; procedeix del si del Pare, però s’encarna al ventre de la Mare de Déu; ve de dalt del cel, però habita a les profunditats de la terra; és el Fill de Déu, però es va fer Fill de l’home. Ell, imatge de Déu omnipotent, va venir en la debilitat; i, encara que no havia conegut el pecat, «Déu, per nosaltres, li va carregar el pecat» (2 Co 5,21). Va néixer d’una dona i és un de nosaltres; precisament per això Ell pot salvar-nos.

Nascut d’una dona. Aquesta expressió també ens parla de la humanitat de Crist, per dir-nos que Ell es revela en la fragilitat de la carn. Es va encarnar al ventre d’una dona, naixent com totes les criatures, i d’aquesta manera Ell es mostra en la fragilitat d’un Nen. Per això els pastors, quan van anar a veure amb els seus propis ulls el que l’Àngel els havia anunciat, no van trobar signes extraordinaris ni manifestacions grandioses, sinó que «trobaren Maria i Josep, amb el nen posat a la menjadora» (Lc 2,16). Van trobar-hi un nen indefens, fràgil, necessitat de bolquers i d’aliment, de carícies i d’amor. Sant Lluís Grignion de Montfort deia que la Saviesa divina «no va voler, tot i que ho hauria pogut fer, lliurar-se directament als homes, sinó que se’ls va voler comunicar per mitjà de la Santíssima Verge, ni va voler venir al món a l’edat de l’home perfecte, independent de la resta, sinó com un nen petit i dèbil, que necessitava la cura i l’assistència d’una Mare» (Tractat de la vertadera devoció a la Santíssima Mare de Déu, 139). I en tota la vida de Jesús podem veure-hi aquesta elecció de Déu, l’elecció de la petitesa i l’ocultament; Ell no cedirà mai a l’esplendor del poder diví per realitzar grans signes i imposar-se als altres com li havia suggerit el diable, sinó que revelarà l’amor de Déu en la bellesa de la seva humanitat, habitant entre nosaltres, compartint la vida normal i corrent feta de fatigues i de somnis, mostrant compassió pels sofriments del cos i de l’esperit, obrint els ulls als cecs i reanimant als extraviats de cor. Compassió. Les tres actituds de Déu són misericòrdia, proximitat i compassió. No ens n’oblidem. Jesús ens mostra Déu per mitjà de la seva humanitat fràgil, que es fa càrrec dels fràgils.

Germanes i germans, és bonic pensar que Maria, la noia de Natzaret, sempre ens condueix al misteri del seu Fill, Jesús. Ella ens recorda que Jesús ve en la carn i, per això, el lloc privilegiat on és possible trobar-lo és sobretot la nostra vida, la nostra humanitat fràgil, la d’aquells que passen pel nostre costat cada dia. Invocant-la com a Mare de Déu, afirmem que Crist ha sigut generat pel Pare, però va néixer vertaderament del ventre d’una dona. Afirmem que Ell és el Senyor del temps, però habita aquest temps nostre, també aquest any nou, amb la seva presència d’amor. Afirmem que Ell és el Salvador del món, però el podem trobar i l’hem de buscar en el rostre de tot ésser humà. I si Ell, que és el Fill de Déu, es va fer petit per ser abraçat per una mare, per ser cuidat i alimentat, llavors significa que avui Ell continua venint en tots aquells que necessiten la mateixa cura; en cada germana i germà que trobem i que requereix atenció, escolta i tendresa.

Confiem doncs aquest nou any que comença a Maria, Mare de Déu, perquè també nosaltres aprenguem com Ella a trobar la grandesa de Déu en la petitesa de la vida; perquè aprenguem a cuidar tota criatura nascuda d’una dona, sobretot protegint el do preciós de la vida, com ho va fer Maria: la vida al ventre matern, la vida dels nens, la d’aquells que pateixen, la vida dels pobres, la vida dels ancians, la dels que estan sols, la dels moribunds. I avui, Jornada Mundial de la Pau, tots estem cridats a acceptar aquesta invitació que brota del cor matern de Maria: protegir la vida, fer-nos càrrec de la vida ferida -hi ha tanta vida ferida-, dignificar la vida de cada “nascut de dona”; és la base fonamental per construir una civilització de la pau. Per això, «demano un compromís ferm per promoure el respecte de la dignitat de la vida humana, des de la concepció fins a la mort natural, perquè tota persona pugui estimar la pròpia vida i mirar cap al futur amb esperança» (Missatge per la LVIII Jornada Mundial de la Pau, 1 de gener de 2025).

Maria, Mare de Déu i Mare nostra, ens espera just allà, al pessebre. També a nosaltres, com als pastors, ens ensenya el Déu que ens sorprèn sempre, que no ve en l’esplendor de les altures, sinó en la petitesa d’una menjadora. Encomanem-li aquest any nou jubilar, lliurem-li els interrogants, les preocupacions, els sofriments, les alegries i tot el que portem al cor. ¡Ella és mare! Confiem-li el món sencer, perquè reneixi l’esperança, perquè finalment floreixi la pau a tots els pobles de la terra.

La història ens diu que, a Efes, quan els bisbes entraven a l’església, el poble fidel, amb bastons a les mans, aclamava: “Mare de Déu!”. Segurament els bastons eren la promesa del que els hauria passat si no haguessin declarat el dogma de la “Mare de Déu”. Nosaltres avui no tenim bastons, però tenim cors i veus de fills. Per això, tots junts, aclamem a la Santa Mare de Déu. Tots plegats: “Santa Mare de Déu!”, tres cops. Junts: “Santa Mare de Déu! Santa Mare de Déu! Santa Mare de Déu!”.