Ja s’acosten les vacances. No per allunyar-se d’un mateix, sinó com una ocasió per anar encara més el fons del que cadascú viu. Perquè és allà, en el temps lliure, on es veu allò que cadascú vol de veritat. Per això tornem a proposar alguns fragments presos de diversos diàlegs amb el fundador de CL.

Apunts d’una conversa amb don Luigi Giussani prenent un aperitiu abans de les vacances (de Huellas, juliol-agost 1997)
Des dels principis de Gioventù Studentesca (ndt. moviment juvenil del qual va néixer Comunió i Alliberament) hem tingut sempre clar un concepte molt senzill: temps lliure és el temps en el qual no tenim obligacions, no estem obligats a determinades tasques: el temps lliure és temps “lliure”. Sovint discutíem amb els pares i professors sobre si GS ocupava massa el temps lliure dels nois. Ells defensaven que haurien d’estar estudiant o ajudant a casa; tanmateix, jo els deia: «Però els nois han de tenir temps lliure!». I hi objectaven: «Bé, però a un jove o a una persona adulta se’l jutja per la seva feina, per la seriositat a la seva feina, per la tenacitat i la fidelitat que hi tenen». «No -responia jo-, en cap cas! A un noi se’l jutja per com utilitza el seu temps lliure». I esclar, tots s’escandalitzaven. Tanmateix, si és temps lliure, significa que un home és lliure per fer el que desitja. Per tant, es comprèn el que desitja veient com utilitza el seu temps lliure.



El que de debò vol una persona, sigui jove o adulta, es comprèn no per com treballa o estudia -que és el que està obligada a fer-, no quan es mou determinada per conveniències o deures socials, sinó per com utilitza el seu temps lliure. Si un noi o una persona madura malgasta el seu temps lliure, no estima la vida: és un neci. I les vacances solen ser el moment en què gairebé tots ens tornem necis. Al contrari, el temps de les vacances és el més noble de l’any, perquè un es compromet com vol amb el valor que reconeix més rellevant a la seva vida; o bé, no es compromet amb res, però llavors és un neci.
La resposta que donàvem als pares i educadors fa més de quaranta anys té una profunditat que ells no albiraven: el valor més gran de l’home, la virtut, el coratge, la seva energia, allò per al qual val la pena viure, resideix en la gratuïtat, en la capacitat de gratuïtat. I és precisament en el temps lliure on emergeix la gratuïtat i s’afirma d’una manera sorprenent. Com es resa, la fidelitat a la pregària, la veritat de les relacions, l’entrega d’un mateix, el gust per les coses, la modèstia en l’ús de la realitat, la commoció i la compassió envers les coses, tot això es veu molt més durant les vacances que durant l’any. De vacances un és lliure i, si és lliure, fa el que més vol.



Això implica que les vacances són quelcom molt important. Això suposa, en primer lloc, valorar l’elecció de la companyia i del lloc, però, sobretot, una certa manera de viure: si les vacances no et fan recordar el que més voldries recordar; si no et fan més bo envers els altres perquè et tornen més instintiu; si no t’ensenyen a mirar la natura en profunditat; si no et fan viure un sacrifici amb alegria, el temps de descans no arriba al seu objectiu. Les vacances han de ser el més lliures que sigui possible. El criteri és el de respirar, si pot ser a ple pulmó.
Des d’aquest punt de vista, fixar com a principi a priori que un grup hagi d’anar de vacances junts és quelcom contrari a tot el que acabo de dir, perquè els més febles de la companyia, per exemple, potser no s’atreveixen a dir que no. En segon lloc, va en contra del principi missioner: anar de vacances junts ha de respondre a aquest criteri. En definitiva, llibertat per sobre de tot. Llibertat de fer el que es vulgui... conforme a l’ideal! Què hi guanyem vivint així? La gratuïtat, la puresa de la relació humana.

L’últim que se’ns pot retreure és que convidem a una vida trista o a un compromís feixuc: seria senyal que qui objecta això és el trist, feixuc i macilent. On “macilent” indica a qui no menja ni beu, a qui no gaudeix de la vida. I Jesús ha identificat el nexe suprem entre l’home que camina a la terra i el Déu viu, l’Infinit, el Misteri infinit, amb el menjar i el beure! L’eucaristia és menjar i beure, encara que ara molt sovint es redueixi a un esquematisme el significat del qual ja no es comprèn. Àgape és menjar i beure. L’expressió més gran de la relació entre la meva persona i aquesta presència que és Déu fet home en tu, oh Crist, és menjar i beure amb tu. I així m’identifico amb el que menjo i bec, de manera que «tot i viure en la carn, visc de la fe en el Fill de Déu» (“fe” significa reconèixer una Presència).