Els debats científics, ètics, legislatius i polítics fragmenten una de les qüestions més dramàtiques del nostre temps, com ho és la “fi de la vida”, que només es pot abordar mirant a la cara l’experiència única i irrepetible de cada malalt, la seva família i qui el cuida. Una situació que no admet abstraccions, sobretot quan ens trobem amb algú que demana que es posi fi a tant de dolor.
«Darrere del desig de morir hi ha la sensació de inutilitat, la impossibilitat de trobar un significat al dolor», deia fa poc Davide Prosperi en una sèrie de trobades amb metges, infermers i juristes que cada dia s’enfronten a situacions com aquesta. «Les decisions mèdiques, assistencials i també jurídiques toquen la necessitat de la utilitat de la vida, a la qual no poden donar una resposta completa. Crist no ens va evitar el desert, es va fer company de camí al desert Es tracta d’un judici que es fonamenta en una tradició, una visió de la vida que som responsables de saber oferir a l’home d’avui, donant-li raons que parteixin de l’experiència».

Com a fruit d’un camí junts, el Primer Pla descriu amb exemples concrets una presència que es fa companyia a través dels que viuen en primera persona situacions de sofriment i malaltia incurable. Una revolució, gairebé sempre amagada, que succeeix cada dia en cases i habitacions d’hospital, silenciosa però capaç de travessar qualsevol ideologia disposada a restar humanitat per tal d’eliminar el sofriment. «I això és el que desitgem en secret –deia sorprenentment el cardenal Ratzinger el 1978–. Sí, ser homes és massa pesat. Però Déu no va actuar així. Ell no ens ha tret la nostra humanitat, sinó que la comparteix amb nosaltres».
La cura de la vida, del gran misteri de la persona, amb tota la seva dignitat a cada moment, és l’únic que pot deixar espai a certs interrogants, a vegades atroços, o a un silenci indicible i sagrat. Què és la llibertat? Quin és el valor de l’existència? Qui el decideix? Què significa honrar la vida? Fins on arribar? En el moment de la mort, ¿tot acaba en no-res? Entrar en aquestes qüestions tan delicades que s’obren en l’àmbit del “dret a morir” és abans que res respondre al problema del significat de la vida. «La dificultat més gran que té l’home és acceptar i reconèixer la positivitat de la seva vida –deia don Giussani–. Per això l’eutanàsia és com un símbol, el símbol actual de l’absoluta desesperació que governa tota la cultura humana (...). Un símbol del plantejament desesperant de la resposta que l’home dona a la vida».
En aquestes pàgines veiem una pacient que, després de resistir-s’hi molt, acaba acceptant un dur tractament quan veu que l’hi proposa un metge per al qual «el problema no era no morir, sinó viure». Viure fins al fons, fins i tot en els últims instants, o en els més foscos. I poder endinsar-se en el rostre d’aquest amor que ens dona la vida i l’aire que respirem, en aquesta companyia originària, més radical que qualsevol solitud. Com deia el propi Giussani, ja greument malalt, a qui li preguntava si se sentia sol quan patia tant: «Jo mai no estic sol perquè Crist és el company indivisible del meu jo».