El passat 12 de març el secretari de l’Estat vaticà, cardenal Pietro Parolin, va inaugurar l’última edició de Basílica i Àgora, un encontre promogut per la diòcesi de Parma que aquest any s’ha dedicat a la missió educativa de les comunitats cristianes i de qui es dedica des de primera línia a la relació amb els joves. En la seva intervenció, pronunciada a la catedral de la ciutat, el cardenal va repassar les característiques pròpies de l’educador cristià, la seva responsabilitat i les seves tasques, parlant d’«educació del cor i educació en la pau».

«L’Església és educadora com a mare, i la primera educació de la qual s’ha d’ocupar l’Església-mare és la que es dirigeix a l’orientació i sentit fonamental de la vida», va explicar Parolin, que en diversos moments es va referir, a més del magisteri del papa Francesc, a Luigi Giussani, «una de les grans figures d’educador cristià que l’Església ens ha regalat en aquests temps», i a qui «li agradava definir l’educació com a “introducció a la realitat total”. Don Giussani convida a assumir una “hipòtesi d’explicació total de la realitat” que parteixi d’una tradició. Per nosaltres els cristians, aquesta tradició està representada per la nostra fe, per la interpretació de la realitat que ens ofereix el credo cristià i la tradició viva de l’Església».

La relació amb aquesta tradició, assenyalava Parolin citant al fundador de CL, passa per una auctoritas. «Sense figures autoritzades que presentin als joves una proposta de vida fascinant, no hi ha educació». Des d’aquí dona pas al tercer punt pres de Giussani, la verificació. «Cada jove ha de verificar personalment si tot el que diu el cristianisme sobre la vida, la mort, el present, el futur, l’amor, la convivència social, la família... si tot això realment ajuda a viure millor. És a dir, si la tradició cristiana ajuda veritablement a cada persona a confrontar-se amb la realitat, a donar sentit a tot, a viure bé i en profunditat totes les coses i, sobretot, si aquesta manera d’entendre la vida respon a les exigències més profundes del propi cor». D’aquesta manera, «cada educador ha de ser en cert sentit com Joan el Baptista que, “amb els ulls fixos en Jesús”, ensenya els seus deixebles a mirar en la direcció adequada, a orientar-se cap a aquell que pot respondre a les seves ànsies, el que busquen i desitgen».

En aquest sentit, l’educació asèptica, “neutra”, es revela com un fals mite. «L’Església no ha de tenir por de presentar la “proposta” cristiana perquè la visió de la vida i la moral que conté estan ben fonamentades, han passat el filtre de la història i han sigut font de felicitat i realització plena per milions d’éssers humans, a més de font de progrés, prosperitat i pau per a molts pobles al llarg dels segles. L’educació significa abans que res ajudar els joves a descobrir el fonament bo de la vida. Ser al món és un do i un bé».

Només dins d’aquestes premisses, segons Parolin, és possible una “educació del cor”, tema central de la primera part de la seva intervenció. «Per nosaltres, el cor no és un “productor” de sentiments, moltes vegades caòtics, contradictoris i fins i tot cecs. La tradició bíblica ens ha ensenyat a considerar el cor com a “lloc espiritual” on cadascú pot veure’s a si mateix en el seva realitat més veritable i profunda, sense vels i sense quedar-se en les coses marginals. És la intimitat de cadascú, on viu el propi ser, la seva subsistència, en relació amb Déu, els altres homes i la creació sencera».

Educar el cor passa, abans que res, per educar en la bellesa. Però també fa falta una “educació emotiva”, capaç d’acompanyar els joves a descobrir els seus estats d’ànim i comprendre’n les causes, a no ser reactius i, a vegades, a «prendre una deguda distància». I cal parar atenció a una “educació afectiva”, com anomena Parolin l’acompanyament per «arribar a ser capaços d’instaurar relacions d’amistat i d’amor que siguin estables i autèntiques». Una “educació en l’amor” –«el fi més elevat al qual tendeix l’educació del cor»– a la qual el cardenal va dedicar especial atenció. «L’amor és una aspiració, una inclinació arrelada al cor humà que empeny a buscar una relació en la qual siguem acceptats i estimats incondicionalment, i en la qual acceptem i estimem incondicionalment l’altre. Un donar-se i rebre’s sense reserves. Quan això succeeix, la persona descobreix una nova dimensió de si mateixa i la seva existència fa un “pas endavant”». Però educar en l’amor és sobretot convidar a descobrir que es tracta d’un camí amb les seves etapes: «afinitat emotiva, enamorament, coneixement mutu, fins a madurar una decisió definitiva en la relació», entrant així en l’esfera sexual com a «decisió final d’entrega i acollida de l’altre que implica ment, cos i cor».

Però «un cor educat, segons l’educació integral que concep l’Església, suposa un cor portador i artífex de pau. En aquest sentit, educar el cor dels joves ja implica educar-los en la pau». Aquesta va ser la segona part del discurs de Parolin: educar en la pau. «Les primeres amenaces a la pau es troben de fet en les relacions personals contaminades per “propòsits del mal” que surten del cor humà, dels quals parla Jesús a l’evangeli». Poden tenir lloc «pel carrer, a la feina, a classe o als despatxos, amb coneguts o desconeguts que trobem a les nostres ciutats». Canviar nosaltres mateixos, explicava el cardenal, forma part d’aquesta “arquitectura de la pau” de la qual parla el Papa, que també implica una tasca educativa. «Educar és un acte d’esperança. De fet, per educar cal alimentar l’esperança de la persona perquè sigui portadora de bé i de novetat», cosa que implica educar en la solidaritat i en el canvi, al servei de la comunitat.

El secretari d’Estat va tancar el seu recorregut recordant una altra vegada les paraules del pontífex. «Ha dit molts cops als joves que no es deixin “robar l’esperança”. Fins i tot davant dels conflictes presents al món, la tasca educativa de l’Església no ha de decaure mai, al contrari, ha de buscar noves motivacions perquè és una obra de formació dels cors que revifa l’esperança, recrea la solidaritat i contraresta totes les llavors de violència que la cultura de la indiferència i del conflicte sembren a les nostres societats, preparant el terreny a les guerres. L’educació és “una de les vies més eficaces per humanitzar el món i la història».