La Jornada per la Vida sol reduir-se a una contraposició entre una minoria que defensa el valor de la vida, sobretot en els moments més vulnerables (gestació, naixement, discapacitat o vellesa), i una majoria que sol resultar més indiferent però també capaç, en determinats moments, d’una forta reivindicació (política, mediàtica i cada cop més també jurídica) en temes com l’eutanàsia, l’avortament i altres nous presumptes drets. Així acaben per no escoltar-se ni comprendre’s.

Paradoxalment, ambdues parts són similars a l’hora de subratllar valors com l’acollida, la compassió, l’acompanyament i la pietat, però arriben a conclusions diametralment oposades. Passa el mateix, salvant les distàncies, amb la guerra o la immigració, altres temes també centrals a la Jornada de la Vida. Tothom vol la pau, però quina és la pau més justa? Mentrestant, mentre es discuteix, moren homes, dones i nens innocents. Mentrestant, malgrat les crides a incrementar la natalitat, al món es compten més de 40 milions d’avortaments a l’any i les morts per eutanàsia i suïcidi assistit van augmentant. Una autèntica hecatombe “voluntària”. Molts debats i molts bons propòsits, però al final l’home continua fent el que vol: amb els altres i amb els més dèbils sobretot, però també amb si mateix. Desitjant crear un món sense Déu, l’home es posa a si mateix al lloc de Déu. El resultat és gairebé sempre la violència, l’eliminació d’allò que molesta. És el mateix engany utòpic que es va experimentar amb les ideologies totalitàries, però d’una altra manera.

Per als cristians del nostre temps es planteja aquí la mateixa alternativa que es perpetua des dels temps de Crist: Jesús o Barrabàs? El poder de Déu o el poder de l’home? Em sembla que aquest és el cor de la Jornada per la Vida: la vida és misteri perquè es veu i se sent, però no es posseeix. Com deia don Giussani: «si estic atent, és a dir, si soc una persona madura, no puc negar que l’evidència més gran i més profunda que percebo és que jo no em faig a mi mateix, que no m’estic fent ara a mi mateix. Jo no em dono el ser, no em dono la realitat que soc, soc quelcom “donat”». El problema de la presència de Déu com a factor determinant a la vida no es pot reivindicar per tant reduint-lo a una contraposició ideològica. Jesús, que morí i ressuscità per tots, ha revelat la senyoria amorosa de Déu sobre l’existència. Es tracta per tant d’imitar-lo, testimoniant «la força sorprenent de la vida».

Es tracta, com a cristians, de comunicar la bellesa que hem trobat i que, amb les mateixes dificultats que tothom, redescobrim cada dia. La Jornada per la Vida pot convertir-se d’aquesta manera en un gran moment que documenta el que necessita el cor humà: Algú que el faci ressorgir, que el salvi per sempre. També dins del límit i del dolor. Pel que fa a la resta, «tot flueix», com deia V. Grossman, però la glòria de Crist, humil i sofrent a la creu, la mateixa glòria d’una mare que veu patir el seu fill en la malaltia i amb tendresa l’acompanya testimoniant-li l’esperança de l’amor, la glòria del malalt que ofereix a Déu el significat misteriós del seu mal per la salvació de tots nosaltres, aquesta glòria mai no s’acaba. I aquesta glòria és el que canvia el món.

Publicat al diari Avvenire