La Intel·ligència Artificial és al centre del món, protagonitzant debats de tot tipus i en tots els àmbits. Fins i tot es troba entre les prioritats del Papa, que hi ha dedicat el seu Missatge per la pau d’aquest any, plantejant certes preguntes urgents per l’impacte que té: tant en la dignitat de la persona com en les dinàmiques internacionals, arribant a entrar al sector armamentístic.
Mentre es discuteix sobre la necessitat d’una regulació global, les “màquines intel·ligents” ja s’han posat en marxa amb una potència que ha sorprès i fins i tot espantat als seus promotors. Són eines que provoquen entusiasme i temor justament perquè no es conceben com a meres eines. Reprodueixen o imiten les capacitats cognitives humanes i (entrenades) generen continguts, donen respostes encara que no es facin preguntes, amenacen el que és autèntic amb el que és versemblant mitjançant les anomenades “al·lucinacions”, que poden ser plausibles però no necessàriament certes.

El nostre Primer Pla està dedicat a la paraula de moda enmig d’un progrés imparable per oferir certes perspectives que s’obren pas entre preguntes radicals que se susciten inevitablement sobre el significat del coneixement, sobre la nostra relació amb la realitat i amb la veritat. Hem preguntat a diversos interlocutors com desafia la IA a la nostra concepció de la vida, què és el que revela de l’ésser humà, aquest «ésser unitari i irreductible», tal com el defineix el psicoanalista Miguel Benasayag. Quan li preguntem “què en queda, d’allò humà?”, que sembla haver quedat delegat a mans d’algorismes i mecanismes, ell respon que «en queda tot».
No es tracta només d’afirmar-ho. És decisiu veure que davant de la Intel·ligència Artificial l’ésser humà no es perd a si mateix si està present amb tot el seu ésser. De fet, això és el que se li demana. El més interessant és que la clau de tot això passa per aprofundir cada cop més en la naturalesa de l’únic subjecte autèntic. Només així l’home podrà programar i utilitzar aquestes eines pel seu formidable valor, i fer-ho amb responsabilitat, estimant la veritat, sense manipular i sense deixar-se manipular. Acceptar el repte i no fugir de la provocació inèdita que suposa aquesta revolució farà emergir factors constitutius de la nostra vida amb més força.
En aquest número també recordem al nostre estimat Carras. Jesús Carrascosa va traspassar el passat 9 de gener després d’una vida que va entregar sense reserves juntament amb la seva dona per donar a conèixer al món sencer l’entusiasme que vivia seguint el carisma que el va fascinar en conèixer a don Giussani, de la mort del qual se’n compleixen ara 19 anys. Per això publiquem una intervenció inèdita que recull la quarta entrega del podcast d’El sentit religiós, on diu: «Si estic compromès amb la meva experiència, si miro el meu subjecte en acció en el present, emergeixen dos tipus de factors irreductibles l’un a l’altre. El gran filòsof Jaspers deia: “Totes les causalitats empíriques i els processos biològics del desenvolupament... resulten aplicables a cert substrat de l’home que anomenem material, però no a l’home en si”. En l’home hi ha quelcom que excedeix tot això».
Una humanitat que excedeix tot això és el que hem vist en Carras, una humanitat que no es pot imitar ni replicar, que només es pot seguir, reconeixent aquest punt que emergeix, també en nosaltres, com a veritablement inaccessible fins i tot per l’artefacte més prodigiós.