Ens hem reunit aquest vespre per celebrar l’Eucaristia en acció de gràcies i oferiment per Jesús Carrascosa, Carras per a la majoria de nosaltres, Carrascón... Continuem acompanyant i vetllant amb afecte i fe les seves restes mortals fins que siguin dipositades demà a la terra. Si volem entendre bé, fins al fons, el que hem viscut durant molts anys d’amistat amb Carras, el que estem vivint, ens deixem il·luminar per la mirada més real que hi ha, la que ens ofereix el Misteri mateix a través de la seva Paraula. La primera evidència que s’imposa és que la vida de Carras era veritat, és veritat i serà veritat per sempre, una vida inseparable de la de Jone, amb qui va celebrar els 50 anys de matrimoni no fa tant.

Ha estat una vida molt fecunda, que ha transmès el gust de la vida, el sentit de la vida, a desenes i centenars de persones. Per això és just reconèixer el que molts heu dit aquests dies: era un pare, per aquesta paternitat que neix de l’encontre cristià i que a la vegada s’alimenta d’haver sigut fill. Per això, per entendre la fecunditat de la vida de Carras, cal mencionar alhora la seva paternitat i la seva filiació, ha sigut pare perquè ha sigut fill, i ho ha continuat essent fins els 84 anys.

La forma històrica d’aquesta fecunditat és la vida nova que neix de Crist per do de l’Esperit Sant, que ell ha rebut amb l’accent singular del carisma de don Giussani. L’encontre amb ell va canviar la seva vida i Carras ha transmès aquesta fecunditat a la mateixa vida del moviment per a tota l’Església. Una fecunditat eclesial que es reconeix de seguida en la sobreabundància amb la qual ens ha tractat. És el contrari de la idea tan difosa que el que és cristià encongeix la vida i el gust per la vida, en totes les seves expressions, com si el segell típic de ser cristià fos que es viu menys humanament per ser-ho.

En el cas de Carras veiem una humanitat rica i intensa com qualsevol pot reconèixer. Es veu en el seu recorregut al llarg de tantes dècades: des dels seus orígens familiars a Gijón, i els anys de formació al noviciat de la Companyia de Jesús, fins als any intensos i turbulents de la militància a la HOAC i les experiències de compromís social, als anys del postconcili, juntament amb els seus estimadíssims amics José Miguel i Carmina. Per limitar-nos als anys en què ja són a Madrid, per ells ha suposat viure a la barraca de Palomeras, després en un pis de reallotjament a Vallecas, després en un habitatge al Puente de Vallecas, i després en diverses residències a Roma, fins a l’última casa preciosa de Via Aurelia, durant els últims anys en què Jone atenia als Papes Sant Joan Pau II, Benet XVI i Francesc.

Si ens fixem en la seva activitat potser el més obvi és dir que ha sigut un educador de generacions d’estudiants sobretot de Batxillerat, i que ha acompanyat igualment centenars d’universitaris, de matrimonis joves o adults, d’ancians, de gent amb necessitats de tot tipus juntament amb Jone, en la seva forma de concebre la fisioteràpia i la dimensió social d’aquesta feina tan valuosa per aquells que la necessiten...

Però descriure només aquests fets no seria suficient per captar l’origen de la seva fecunditat, que ha crescut fins aquest últim període a Espanya, on als 82 anys ha viscut un nou inici, fins a l’últim sospir, amb l’ànim serè i alegre i un impacte fins i tot més gran que el del seu sorprenent ritme de visites i viatges en aquests últims anys a diverses comunitats i grups. L’arrel concreta, conscient i estimada, és el seu sí a Crist, a través de l’obediència a don Giussani i al moviment en tots els seus responsables, que l’ha portat a fer el que no hauria fet si no hagués seguit l’obediència de la fe (la vocació): dedicar-se a la neteja, vendre llibres, ser professor de religió, ser encarregat de relacions públiques davant d’altes autoritats de l’Església i civils, és a dir, portar a terme feines molt humils, assumir càrrecs de responsabilitat i també deixar de dur-los a terme quan ha sigut oportú. No és difícil entendre, des d’aquesta experiència, el que diu Pau als Efesis: «que Crist habiti per la fe als vostres cors; que l’amor sigui la vostra arrel i el vostre fonament; de manera que així, amb tots els sants, aconseguiu abastar tot l’ampli, llarg, alt i profund, comprenent l’amor de Crist, que transcendeix tot coneixement».

Si hi ha un tret inconfusible de la vida de Carras i Jone és la seva hospitalitat ininterrompuda en el temps i veritablement desmesurada. Per això ens resulta tan comprensible el signe al que el profeta Isaïes lliga el temps de la consolació definitiva del Senyor, la seva victòria sobre el mal i la mort: «Aquell dia el Senyor de l’univers prepararà per a tots els pobles, en aquesta muntanya, un banquet de menjars suculents, un banquet de vins de solera; menjars exquisits, vins refinats». Que bé que sabem els que som aquí que no és una metàfora! Tampoc necessitem gaires explicacions per entendre que aquells banquets eren signe d’alguna cosa més, sempre d’alguna cosa més, que la seva atenció a cadascun de nosaltres era, d’alguna manera, un servei per a la salvació de tots, com apareix al relat de sant Lluc sobre l’eucaristia que hem sentit: «Hi anaren i ho trobaren tot com els havia dit i prepararen la Pasqua. I quan va arribar l’hora, s’assegué a la taula i els apòstols amb ell... Perquè ¿qui és més, el que és a taula o el que serveix? Oi que el que és a taula? Doncs jo estic enmig de vosaltres com el que serveix». Hi ha poques afirmacions dels sinòptics amb tanta densitat per identificar el misteri de Crist com aquestes frases. Doncs aquesta hospitalitat desbordant i aquest servei de Carras, al que hem vist amb el drap de cuina i el davantal innombrables vegades, era per col·laborar amb el bé i la salvació de les persones, i ho ha mantingut fins al final. Hem vist el que diu sant Bernat: «La mesura de l’amor de Déu és estimar-lo sense mesura» (De diligendo Deo VI, 16).

A Carras li agradava fixar-se en frases de “l’escola de comunitat” que repetia com fórmules pedagògiques, algunes de les quals estupendes i que han demostrat la seva eficàcia perquè ens en recordem: «Venç el que abraça més fort». És Carras pur. Algunes eren acudits, com reconeixia ell mateix rient-se’n. Me’n recordo d’una de molt bonica. Repetia que «la prova que l’Església és continuïtat de Crist és que és una, santa, catòlica i apostòlica; l’Església és comprensiva i incloent, i això són característiques humanament impossibles». La consciència madura, diu don Gius, es converteix en unitat per comprendre-ho i incloure-ho tot. Tenim molts indicis a la vida de Carras i Jone d’aquest aspecte «comprensiu i incloent», d’aquesta síntesi humanament impossible, com, per exemple, la viva tendresa i la intimitat afectiva entre ells fins a l’últim sospir, per la qual han gaudit d’estar junts en aquest espai en què per hipòtesi tots els altres sobren, que tenia lloc sempre juntament amb la disponibilitat infatigable de tots dos per la missió encomanada a través del servei al moviment. També va saber anar, per exemple, més enllà de la dialèctica “escola pública-escola privada” tan freqüent a Espanya. Aquí n’hi ha molts que us heu trobat amb Carras a col·legis privats de la zona nord de Madrid i les vostres vides han canviat perquè hi va haver un professor de religió que feia classe a col·legis de la zona alta. I aquí hi ha molts vallecans que heu canviat de vida perquè us heu trobat amb un professor de religió als instituts de Vallecas. Anava més enllà d’aquestes contraposicions que humanament semblen insuperables. Ha sigut amic de rics i pobres, ha viscut en la pobresa i ha viscut en cases magnífiques. Ha acompanyat a matrimonis i famílies des dels primers que us anàveu casant a Espanya quan començàvem fins a les famílies adultes; ha tingut una estima infinita pels consagrats laics, Memores Domini, amb qui compartia aquests últims temps; i ha estimat als sacerdots i els ha cuidat amb dedicació tota la vida. Ha anat més enllà de les contraposicions que divideixen i empobreixen a l’Església.

Es pot imitar una vida així? Potser no. Probablement, si qualsevol de nosaltres volgués reproduir com un esquema els trets de la seva humanitat, en sortiria una imatge, una espècie de model extern que tindria quelcom de caricatura, de grotesc. Però podem seguir allò que ha fet possible que la humanitat de Carras hagi sigut així. Tots nosaltres podem seguir i aprendre dins la història que ell ha viscut a l’Església, que molts dels que som aquí vivim al moviment, fins que la fe informi la nostra vida. La fe en Jesucrist ha informat la humanitat de Carras, que era la seva, irrepetible, però la fe és la mateixa i el fruit que produeix la fe que informa la vida floreix de les maneres que Déu vol a la vida de cadascú.

L’última paraula que li he sentit dir a Carras en aquesta vida va ser el diumenge després d’acabar la celebració de l’Eucaristia amb un filet de veu: «Gràcies». És una bona paraula per acabar. Com que em quedo curt i potser tots ens quedaríem curts, donarem gràcies a Déu per la vida present i futura de Carras, amb les paraules de sant Pau als Efesis: «Al que pot fer molt més sense comparació del que demanem o concebem, amb aquest poder que actua entre nosaltres; a ell la glòria en l’Església i en Crist Jesús per totes les generacions dels segles dels segles. Amén.»