Les dues pomes de la portada són d'un quadre de Giovanni Testori, de la seva mirada amant de la realitat, sempre i a tot arreu, capaç de descobrir fins i tot en un fragment tan quotidià la seva existència vital, nostàlgia, signe d'una altra cosa. Com deia Rilke de les pomes que pintà Cézanne, «indestructibles en la seva tossuda presència».
No hi ha res més eficaç que seguir la mirada d'un altre per tornar-hi a veure. Sobretot per veure el que es té a davant: «L'home contemporani sembla incapaç de percebre la profunditat de la realitat que els nostres ulls veuen i toquen, ja sigui una flor o un rostre humà». En aquestes paraules de Joseph Ratzinger es resumeix la provocació de la qual parteix la lliçó de Paolo Prosperi a la convivència dels joves de CL a Assís. «La malaltia que més afecta l'home d'avui (i per tant a nosaltres també!) no és una malaltia de la voluntat, sinó dels ulls». Els testimonis del Primer Pla volen mostrar com pot canviar la mirada, com canvia en un camí que neix de la meravella per l'encontre amb Crist. Diu don Giussani: «Tota la gent que aquests anys m'ha preguntat: "Què significa el cent per un aquí a baix?" no ha entès que allò etern és el compliment d'un sentiment d'aquí a baix (...). On es pot experimentar l'etern aquí? En com et fa veure el teu pare, com et fa veure la teva mare, com et fa veure la dona que estimes, com et fa veure l'home que estimes!».

A l'hora d'estrenar un nou calendari, fent balanç, amb la incògnita del que passarà, la fragilitat i la impotència que es perceben són l'espera inextirpable d'alguna cosa que ens alliberi. El temps pot fluir i perdre's, o bé un instant pot ser etern quan hom torna a veure les coses, també les habituals, amb tota la seva profunditat, sentint un deute de vida. Darrere nostre es tanca un any marcat per fets molt dolorosos, confusió, violència, en una societat que els experts han definit com de "sonàmbuls". Deixant a banda els tòpics, la qüestió és descobrir una fe que sigui capaç de despertar el que està adormit. Que ens retorni uns ulls per poder captar, com diu Silvio Cattarina, fundador de la comunitat L'Imprevist, aquest «desig infinit» que ja no es veu però que continua existint, només que «camuflat, encobert», perquè fa por. Fins que hom -com explica Andrea Falesi, un apassionat de Dante que s'ha tornat a interessar pel cristianisme després d'haver-lo rebutjat tota la vida- comença a albirar quelcom diví, a qualsevol edat. «He estat vist», diu.
No hi ha res més senzill que ser mirats per tornar a veure.