«Un cens a tot el món» (Lc 2,1). Aquest és el context en el qual va néixer Jesús i on es para l’Evangeli. Ho hauria pogut esmentar ràpidament, i en canvi en parla amb precisió. I així posa de manifest un gran contrast: mentre l’emperador comptabilitza els habitants del món, Déu hi entra gairebé d’amagat; mentre el que mana intenta convertir-se en un dels grans de la història, el Rei de la història escull el camí de la petitesa. Cap poderós s’adona d’Ell, només uns quants pastors, relegats al marge de la vida social.

Però el cens encara revela més. A la Bíblia no hi deixa un bon record. El rei David, cedint a la temptació dels grans números i a una malsana pretensió d’autosuficiència, havia comès un pecat greu, fent precisament el cens del poble. Volia conèixer la seva força i al cap de poc més de nou mesos va obtenir el número dels que eren aptes per empunyar una espasa (cf. 2 Sam 24,1-9). El Senyor, indignat, va assolar el poble amb una desgràcia. Aquesta nit, en canvi, després de nou mesos al ventre de Maria neix Jesús, el “Fill de David”, a Betlem, la ciutat de David, i no castiga pel cens, sinó que es deixa comptar humilment. Un entre molts. No veiem un Déu irat que castiga, sinó al Déu misericordiós que s’encarna, que entra dèbil al món, precedit per l’anunci: «a la terra, pau als homes» (Lc 2,14). I el nostre cor aquesta nit és a Betlem, on el Príncep de la Pau continua essent rebutjat per la lògica perdedora de la guerra, amb el rugir de les armes que avui també li impedeixen trobar un lloc on estar-se al món (cf. Lc 2,7).

El cens de tota la terra, en definitiva, manifesta, d’una banda, la trama massa humana que travessa la història: la d’un món que busca el poder i la força, la fama i la glòria, on tot es mesura amb els èxits i els resultats, amb les xifres i els números. És l’obsessió del benefici. Però, al mateix temps, al cens es destaca el camí de Jesús, que ve a buscar-nos a través de l’encarnació. No és el déu del benefici, sinó el Déu de l’encarnació. No combat les injustícies des de dalt del cel amb la força, sinó des de baix a la terra amb l’amor; no irromp amb un poder sense límits, sinó que s’abaixa fins als nostres límits; no evita les nostres fragilitats, sinó que les assumeix.

Germans i germanes, aquesta nit podem preguntar-nos: nosaltres, en quin Déu creiem? En el Déu de l’encarnació o en el del benefici? Sí, perquè existeix el risc de viure el Nadal amb una idea pagana de Déu, com si fos un amo poderós que és al cel; un déu que s’alia amb el poder, amb l’èxit mundà i amb la idolatria del consumisme. Torna sempre la imatge falsa d’un déu distant i irritable, que es porta bé amb els bons i s’enfada amb els dolents; d’un déu fet a imatge nostra, útil només per resoldre’ns els problemes i per llevar-nos els mals. Ell, en canvi, no utilitza una vareta màgica, no és el deu comercial del “tot i ara mateix”; no ens salva prement un botó, sinó que Ell s’acosta per canviar la realitat des de dins. I, tot i així, que arrelada tenim nosaltres la idea mundana d’un déu allunyat i controlador, rígid i poderós, que ajuda als seus a imposar-se sobre els altres! Molt sovint tenim arrelada aquesta idea, però no és així, Ell ha nascut per a tothom, durant el cens de tota la terra.

Mirem, per tant, el «Déu viu i veritable» (1 Ts 1,9); Ell, que queda fora de qualsevol càlcul humà i, tanmateix, es deixa censar pels nostres còmputs; Ell, que revoluciona la història habitant-la; Ell, que ens respecta fins al punt de permetre’ns rebutjar-lo; Ell, que esborra el pecat carregant-se’l a sobre, que no treu el dolor, sinó que el transforma; que no elimina els problemes de la nostra vida, sinó que dona a les nostres vides una esperança més gran que els problemes. Desitja tant abraçar la nostra existència que, essent infinit, per nosaltres es fa finit; essent gran, es fa petit; essent just, viu les nostres injustícies. Germans i germanes, aquesta és la meravella del Nadal: no una barreja d’afectes melosos i consols mundans, sinó la inaudita tendresa de Déu que salva el món encarnant-se. Mirem el Nen, mirem el seu bressol, contemplem el pessebre, que els àngels anomenen el «senyal» (Lc 2,12). És, efectivament, el signe que revela el rostre de Déu, que és compassió i misericòrdia, omnipotent sempre i només en l’amor. Es fa proper, tendre i compassiu, aquesta és la manera de ser de Déu: proximitat, compassió, tendresa.

Germanes, germans, meravellem-nos perquè «es va fer carn» (Jn 1,14). Carn: paraula que evoca la nostra fragilitat i que l’Evangeli utilitza per dir-nos que Déu ha entrat plenament en la nostra condició humana. Per què va arribar a tant? –ens preguntem. Perquè l’interessa tot de nosaltres, perquè ens estima fins al punt de considerar-nos més valuosos que res més. Germà, germana, per a Déu, que ha canviat la història durant el cens, tu no ets un número, sinó que ets un rostre; el teu nom està escrit al seu cor. Però tu, mirant-te al cor, al rendiment que no és suficient, al món que jutja i no perdona, potser viuràs malament aquest Nadal, pensant que no estàs a l’alçada, albergant un sentiment de fracàs i d’insatisfacció per les teves fragilitats, caigudes i problemes, pels teus pecats. Però avui, si us plau, deixa la iniciativa a Jesús, que et diu: “Per tu m’he fet carn, per tu m’he fet com tu”. Per què et quedes a la presó de les teves tristeses? Com els pastors, que van deixar els ramats, deixa el recinte de les teves melancolies i abraça la tendresa del Déu Infant. I fes-ho sense màscares, sense cuirasses, encomana-Li els teus afanys i Ell et sostindrà. (cf. Sal 55,23). Ell, que es va fer carn, no espera de tu els teus grans resultats, sinó el cor obert i confiat. I tu en Ell redescobriràs qui ets: un fill estimat de Déu, una filla estimada de Déu. Ara t’ho pots creure, perquè aquesta nit el Senyor ha vingut a la llum per il·luminar la teva vida, i els seus ulls brillen d’amor per tu. Ens costa acceptar això, que els ulls de Déu brillen d’amor per nosaltres.

Sí, Crist no mira números, sinó rostres. Però, entre tantes coses i les boges curses d’un món sempre ocupat i indiferent, qui el mira a Ell?, qui el mira? A Betlem, mentre molta gent, portada per l’eufòria del cens, anava i venia, omplia els albergs i els hostals xerrant de tot, només uns quants van estar prop de Jesús: Maria i Josep, els pastors, i després els reis. Aprenem-ne. Romanen amb la mirada fixa en Jesús, amb el cor dirigit cap a Ell. No parlen, adoren. Aquesta nit, germans i germanes, és el temps de l’adoració: adorar.

L’adoració és el camí per acollir l’encarnació. Perquè és en el silenci que Jesús, Paraula del Pare, es fa carn a les nostres vides. Comportem-nos també nosaltres com a Betlem, que significa “casa del pa”. Estiguem davant d’Ell, Pa de vida. Redescobrim l’adoració, perquè adorar no és perdre el temps, sinó permetre a Déu que habiti el nostre temps. És fer que floreixi en nosaltres la llavor de l’encarnació, és col·laborar en l’obra del Senyor, que com un ferment canvia el món. Adorar és intercedir, reparar, permetre a Déu que arregli la història. Un gran narrador d’aventures èpiques va escriure al seu fill: «Poso davant teu el que hi ha a la terra digne de ser estimat: el Beneït Sagrament. Hi trobaràs l’idil·li, la glòria, l’honor, la fidelitat i el veritable camí a tot el que estimis a la terra» (J.R.R. Tolkien, Carta 43, març de 1941).

Germans i germanes, aquesta nit l’amor canvia la història. Feu que creiem, oh Senyor, en el poder del vostre amor, tan diferent del poder del món. Senyor, feu que, com Maria, Josep, els pastors i els reis, ens reunim al vostre voltant per adorar-Vos. Fent-nos Vós més semblants a Vós, podrem testimoniar al món la bellesa del Vostre rostre.