Fa poc vaig tenir un diàleg amb un grup d’estudiants universitaris i el primer que em van preguntar va ser: «Com viure una relació afectiva si tots som mesquins i ens traïm?». Els joves senten el pes de la responsabilitat del futur de la societat, especialment quan es veuen envoltats per fets tan dramàtics com els que hem vist aquest any: el terrible atac del 7 d’octubre, guerres que no cessen, actes brutals de violència comesos en nom d’un fals amor que en realitat és un abús. Hi ha moltes anàlisis al respecte: als joves els costa comprendre el món que els envolta, són més fràgils i tenen més dificultats per saber el que volen i qui volen arribar a ser, prefereixen viure en un món virtual més que no al real, etc. No jutjo el contingut d’aquestes interpretacions, però tinc la impressió que gairebé sempre es miren les causes contingents o les conseqüències del seu malestar. Rara vegada algú s’interessa pel seu origen.

Don Giussani deia ara fa trenta anys a un grup de joves: «Menteixes quan dius a la teva nòvia “T’estimo” si no desitges que s’afirmi el seu destí». Què significa estimar algú «pel seu destí»? Tothom desitja «estimar», el desig de felicitat d’un mateix i de qui tenim al costat és propi de la nostra naturalesa. Tanmateix, sovint venç la frustració o la por a no ser capaços de mantenir aquest desig. Llavors, en el millor dels casos, ens acontentem amb el que cadascú és capaç de donar perquè la vida resulti menys amarga. Però molt sovint això s’acaba transformant en voluntat de posseir l’altre i per tant en violència. «No existeix cap ideal pel qual puguem sacrificar-nos perquè de tots en coneixem la mentida, nosaltres que no sabem què és la veritat». Aquestes paraules d’André Malraux ofereixen un punt de fuga en aquest curtcircuit. El que sembla que fa més falta avui és un gran ideal pel qual donar la vida. Si no, seria inexplicable el temor de tantes parelles a tenir fills.

Però quan és vertader un ideal? I quan s’acaba convertint en somni i ideologia? Té raó Malraux quan diu que no sabem què és la veritat, o potser aquest desig profund, autèntic, de bé que habita al nostra cor no és el signe que existeix una veritat i que la realitat no és un engany ni un joc d’interpretacions? Educar els joves en una postura d’espera, d’obertura positiva cap a si mateixos i cap a la realitat, em sembla que és el primer pas per posar-los en condicions d’interceptar aquests senyals concrets que indiquen que tot no és una il·lusió. Evidentment, m’adono –parlo com a pare, professor universitari i responsable d’una realitat que congrega a molts joves– que, per ser creïbles, els adults hem de ser els primers a mantenir aquesta postura: què pot esperar un jove si el seu pare o la seva mare, o els seus professors, viuen sense esperar res?

Durant el temps de Nadal aquesta espera es fa palpable. Fa dos mil anys els pastors de Betlem, i amb ells tota la humanitat, esperaven un canvi al qual no podien posar nom. Justament a aquesta espera ve a respondre avui l’anunci del Nadal: «El destí del qual jo he nascut i al qual tendeixo, em meu principi i la meva fi, s’han convertit en Un de nosaltres. […] Crist és quelcom sense el qual l’home i la realitat sencera desapareixen, i queda només el breu impacte de l’instant –plaer o dolor– que el temps converteix en cendres» (don Giussani). Les cendres dels nostres somnis són rescatades per l’únic ideal que resisteix l’embat del mal i del temps: Déu mateix ha vingut a trobar-nos. El destí ja no és aquella il·lusió impossible que es compleixin els nostres somnis, tan volubles i precaris. El destí s’ha fet company de camí en una amistat on sempre podem verificar si el camí és vertader i si és per a nosaltres. En aquest sentit, les paraules del Papa a l’última Jornada Mundial de la Joventut obren de nou un horitzó ideal pel que val veritablement la pena apostar: «A vosaltres, joves, que cultiveu somnis grans però a vegades ofuscats pel temor de no poder veure com es realitzen (…) Jesús us diu: No tingueu por!».


Corriere.it