L’Infant recolza la seva maneta al cap canós del rei que s’ha agenollat als seus peus: és el detall que, més que cap altre, colpeix i commou d’aquesta representació de l’Adoració dels Reis Mags pintada per un mestre anònim al voltant del 1330 al Sacro Speco de Subiaco. Som a la capella de la Mare de Déu, un espai arquitectònic agregat a l’inici del segle XIV a aquell extraordinari complex sorgit al voltant de la gruta habitada per sant Benet als anys del seu ermitatge, entre el 497 i el 500. Les parets estan completament cobertes de frescos amb la Vida de Maria pintats per dos mestres d’una cultura clarament contigua, que els estudis recents consideren propera a l’escola d’Úmbria: de fet, provenia de Perugia Giovanni, prior del monestir del Sacro Speco els anys que precedeixen la gran pesta de 1348. Al mur que queda a la dreta de l’altar, a sota d’una representació de l’Anunciació, hi trobem en una seqüència lògica dos requadres amb la Nativitat i l’Adoració dels Reis. Totes dues escenes queden col·locades sota la protecció d’una coberta sostinguda per petits pilars de fusta exempts: gairebé una metàfora del cimbori que a tantes esglésies, especialment medievals, cobreix i protegeix l’altar i, per tant, el lloc on Crist es fa físicament present amb l’Eucaristia.

LLEGEIX TAMBÉ - Nadal 2023. El cartell de Nadal

L’artista anònim de Subiaco té en ment un prototip concret: el de Giotto a la Cappella degli Scrovegni, que als requadres referits a la Nativitat erigeix un humil temple davant de l’entrada de la cova. No havien passat ni trenta anys de la conclusió de l’obra de Pàdua, però evidentment les novetats d’aquella obra mestra eren prou importants per haver tingut ràpidament una difusió viral. Certament, el mestre de Subiaco havia tingut manera de conèixer la solució ideada per Giotto per a l’Adoració dels Reis Mags, perquè a la Capella de la Mare de Déu replica la solució del mestre, girant l’escena 180 graus. Prové també del requadre de Pàdua la idea del rei més ancià que es posa de genolls i besa els peus del Nen, que al seu torn és als braços de Maria. Ella queda enaltida, asseguda en un tron invisible per nosaltres: d’aquesta manera es traça una diagonal que uneix els tres protagonistes de l’escena. En la seva senzillesa, el Mestre de Subiaco accentua aquest motiu, a través d’un escorç més de perfil. En resulta l’efecte d’un conjunt unit, on les mans fan de tendríssimes baules entre les figures. Des de baix apunta la del Rei que s’acosta a la boca el peu de l’Infant per besar-lo; després venen les del petit Jesús, que amb la dreta aventura un gest de benedicció i amb l’esquerra acaricia el cap del Rei; al capdamunt, les mans de la Mare que sosté l’Infant i alhora sembla acariciar-lo.



Els grans prototips ho són perquè sempre deixen un espai de llibertat per a qui els replica. És el que succeeix en la translació d’aquesta imatge de Pàdua a Subiaco, on el Mestre anònim hi afegeix l’element dels gestos de l’Infant, mentre que Giotto, en canvi, havia presentat el petit Jesús completament embolcallat per la tela, cos real i profundament present. Davant de la solidesa d’aquest model previ, aquí l’Infant sembla retallat enmig de l’espai del fresc amb una gràcia gòtica. Però des del moment en què el Mestre li ha deixat les mans lliures ens pot fer commoure amb aquell gest imprevist, tendre i senzill. Ho podem entendre com una primera forma del seu sentiment de pietat que abraça tothom -inclosos els reis- del qual parla don Giussani en el fragment que acompanya aquesta imatge.