«Cap explosió, per molt que retroni, sobre o sota la terra, o en l’infinit espai còsmic, podrà eixordar el cor de qui ha escoltat aquestes paraules fulminants de l’evangeli: “El Verb es va fer carn”». Qui ho escriu, el pare Vsevolod Spiller, sacerdot ortodox durant el règim soviètic, coneixia la persecució en tot el seu furor ideològic i aquesta «tendència cap a l’extrem» que, com diu en aquestes pàgines el sociòleg Sergio Belardinelli, «ja està succeint a escala planetària» i «la violència terrorista de la qual només n’és l’expressió més eloqüent».
Tanmateix, Spiller estava convençut que hi havia un esdeveniment més potent que qualsevol altre, l’anunci que Déu es fa home. Avui el poder i el mal tenen rostres nous i la tendresa del Nadal que s’acosta seria no-res, imperceptible, si no fos un fet inaudit, un amor ple de pietat, més necessari que l’aire que respirem.
El rector de l’única església catòlica de Gaza explica en aquesta revista com la fe fa inexpugnable el cor de la seva gent mentre tot es deshumanitza al seu voltant. Pot semblar arrasada per la història, però la notícia d’aquest Fet continua canviant silenciosament la manera de viure, passi el que passi: la fe «no ens separa de la realitat», els ulls «ens permeten captar-ne el significat profund», s’obre «una nova manera de veure», com diu la frase del Papa al Cartell de Nadal.
Així, la “pau” no és un silenciador del dolor, sinó la llavor d’una experiència nova que permet estar davant de les ruïnes, de la casa o de la vida, fer-se preguntes i entendre què és el que respon, mirant a la cara la mort i el mal, que reobre traumes i ferides molt profundes a pobles sencers, de la mateixa manera que pot explotar en qualsevol família. En aquest número recollim la mirada de diversos testimonis que no volen mirar cap a una altra banda: des del cardenal Pietro Parolin, secretari d’Estat vaticà, a María Ruiz, una jove espanyola a Jerusalem que en el moment de més foscor dona el seu sí a Crist com a aportació seva al món.

Recordava don Giussani anys enrere, davant d’altres guerres: «Quan la societat es troba en una cruïlla decisiva, és fonamental que el judici d’aprovació o condemna, en primer lloc, compti amb la urgència d’educar joves i adults, és a dir, a tothom, ja que tots necessitem impulsar la nostra capacitat de justícia i de bondat. Si renuncia a educar en una estima veritable per l’home i, per tant, en una justícia real, la humanitat queda atrapada pels desastres que ella mateixa es procura». I hi afegia que: «el drama actual» és la manca «d’una educació a l’altura de la transcendència que té la lluita entre els homes».
Una educació que només pot rebre qui té un pare. Enmig del drama es fa més clara la necessitat de renéixer que tenim tots, com ens recordava el patriarca llatí de Jerusalem, Pierbattista Pizzaballa, que ara diu sentir-se més cridat que mai a «un alt grau de paternitat. El pare és qui genera per a la vida. I aquí, ara, hi ha una necessitat immensa de generar nova vida».