«Fer les paus abans de la posta de sol amb qui s'hagi renyit». (Regla de sant Benet, capítol quart, verset 73). Però en un monestir es renyeix? I tant! No n'hi ha prou de traspassar el llindar de la clausura per treure's de sobre les conseqüències del pecat original. Entrem i vivim al monestir amb tota la nostra humanitat, o en un cert sentit, un cop despullades de tantes coses supèrflues, la nostra humanitat surt cap a fora més obertament en tots els seus aspectes bons i nobles, així com en tots els seus aspectes de misèria, passions, pecats...
Si a més es té en compte que la nostra és una comunitat nombrosa... Imagineu-vos com podria ser la vida de 70 dones que viuen colze a colze les 24 hores del dia. I tanmateix no només és possible, sinó també bell... Molt bell.

Què ho fa possible? Què marca la diferència? El fet que tot és viscut davant de Déu. El bé, el mal, la joia, la ràbia, el cansament, les preguntes...
Set cops al dia anem al cor i preguem: és a dir, set vegades durant el dia interrompem el que estem fent i tornem a posar-nos davant de Déu nosaltres mateixes, la nostra feina, les necessitats del món, les intencions de pregària que se'ns han confiat. Potser just un moment abans m'havia posat nerviosa perquè les coses no anaven com jo volia, però les paraules dels Salms m'eixamplen la mirada vers un horitzó d'espai i de temps més gran que el petit inconvenient del moment. O potser entro a l'església enrabiada amb una germana, però tornar-me-la a trobar al cor per pronunciar juntes les mateixes paraules és per si mateix un judici sobre la meva ira: hi ha quelcom que val més que les meves raons, hi ha una justícia més gran que la que faria amb les meves mans. I al cor neix el dolor pel pecat i el desig de perdó.

No sempre és fàcil, ni és sempre ràpid aquest pas del cor, sinó que normalment és una lluita, una guerra que acabarà només amb la fi del mal - com canta la cançó de don Anastasio - a les ribes del mar de Déu, és a dir, quan la nostra comunió amb Déu i entre nosaltres serà plena... i serà una festa! Mentrestant aquesta guerra es juga al nostre cor i és la mateixa que la de Caïm i Abel, de Hamàs i Israel, Rússia i Ucraïna...

La dificultat que avui en dia marca més la consciència de l'individu i la col·lectiva és la tendència - esdevinguda mentalitat - de concebre la pròpia llibertat com a única detentora dels propis judicis i de les pròpies eleccions, en altres termes: el caprici propi o la pròpia opinió esdevenen el criteri d'elecció i d'acció que la nostra consciència, d'alguna manera, aprova. Només l'experiència concreta del perdó pot trencar aquesta lògica.
Veure l'amor als ulls d'una mare quan has traït, deixar-se abraçar per la germana que has ferit, escoltar les paraules "Jo t'absolc dels teus pecats en nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant", és experimentar ja ara un avanç del que serà el compliment de la nostra vida

El perdó no és un copet a l'espatlla, no és fer veure que no ha passat res, el perdó és reconèixer que necessitem l'amor de l'altre que ens digui que no som el mal que hem comès, però també és acceptar que al nostre torn nosaltres tenim quelcom a perdonar a l'altre, sinó el ressentiment continuaria covant dins nostre espais de guerra.

Per als nostres Pares això és tan important que la Regla preveu un moment del dia en el qual ens reunim precisament per demanar-nos perdó. Primer aquest moment era al vespre, abans de completes, justament per acabar el dia reconciliades. Ara l’hem col·locat al matí, just després de la Missa i això dona al gest una profunditat cristològica, perquè subratlla el fet que la nostra comunió, la mateixa capacitat de perdonar-nos, neix de l’Eucaristia que acabem de rebre.

Fa falta força per demanar perdó i cal llibertat per perdonar i aquesta força, en cert sentit, és el perdó mateix que te la dona.
Però no és res màgic o automàtic, requereix un camí que, cristianament, s’anomena penitència. La penitència – que és part integrant del sagrament de la Reconciliació – no té tant per objectiu reparar el mal fet (perquè, de fet, hi ha coses que no es poden reparar), la penitència que se’ns demana és una obra que ens retorna al camí de la conversió per redescobrir la nostra dignitat i la llibertat de poder dir una altra vegada “Sí”. El penediment i el perdó no són estats d’ànim, són les pedres que transformen els carreus abandonats pel mal en nous fonaments.

La literatura cristiana ha sabut expressar tot això de manera lluminosa en algunes figures, com el Miguel Mañara de Milosz o l’Innominat de Manzoni. El perdó és veritablement el do més bell que Crist ens ha donat morint a la creu i ressuscitant. Nosaltres desitgem acollir aquest do, viure’l entre nosaltres per testimoniar al món no només que és possible, sinó sobretot que només d’aquesta font en brolla la pau.

Comunitat de les monges trapenques de Vitorchiano