La meva experiència al Sínode ha posat de manifest que la comunió en si ja és una expressió completa del camí sinodal, és sobretot una exigència que ha sorgit i també és quelcom profundament desitjat.

Hem experimentat que els nostres intents per “construir” sinodalitat poden provocar l’efecte contrari. Cal reconèixer a cada pas del camí que la iniciativa és de Déu, del seu Esperit; a nosaltres ens toca la coresponsabilitat de demanar assíduament la gràcia de la comunió, la unitat i la pau, i estar més disponibles a la conversió. Així va ser durant els dies del Sínode i comença a donar fruits visibles.

Un altre tret diferenciador el tenim al començament de la primera carta de Joan (que, per cert, és interessant que diversos exegetes la considerin una carta comunitària, comunional; de la mateixa manera que diverses de les cartes de Pau són un esdeveniment comunional): us anunciem la comunió que vivim, la comunió que ens educa i que experimentem; una comunió que ens fa conèixer i estimar el destí [cf. 1 Jn 1, 1-4. La missió coincideix amb el dilatar-se d’una comunió que atrau (en alguns moments del Sínode he recordat l’expressió de Benet XVI a Aparecida, que l’Església creix per atracció)]. Durant els últims anys del meu ministeri episcopal, he descobert que la comunió, justament per ser lloc i forma d’educació, és a dir, de coneixement afectiu que es renova sempre per aquells que s’hi submergeixen, és també una formidable expressió de govern i de gestió. Jesús introdueix en la història una nova forma de govern: la comunió, l’amistat. La comunió, per tant, és una nova síntesi, que es renova sempre, que es rellança contínuament i no es tanca mai.

A més de la comunió, he experimentat la necessitat d’un camí que desenvolupi a la vida la gràcia rebuda en el baptisme i confirmada en la vocació. Aquest camí és la educació o, com se sol dir ara, la “formació permanent”. No arriba mai el moment de dir: “bé, ja hem arribat, ja no cal aprendre res més”; seria viure com uns zombis. Sempre m’ha cridat l’atenció que Jesús, discorrent amb els jueus a Cafarnaüm, arriba a un moment en què diu que hem de ser com nens als peus del Pare, que com un bon mestre ens ensenya, ens ho explica tot [cf. Jn 6,45]; d’altra banda Jesús mateix diu als seus abans de morir que l’Esperit els ho ensenyarà tot [cf. Jn 16, 12-15].

Com a ajuda a aquesta educació, hem redescobert el document Evangelii Gaudium. Per això, a la diòcesi de Moscou vull fer diversos encontres per discernir com s’ha viscut i aplicat aquest document durant els últims 10 anys.

Molt sovint l’educació, la catequesi, es fa com a comunicació analítica de nocions, però falta una síntesi fonamentada en la comunicació d’una experiència d’unitat i comunió viscudes. Cal “entrar en matèria” amb les preguntes reals de la comunitat cristiana, del context en el qual es viu, amb una perspectiva missionera real.

Una altra gran ajuda per educar pot venir de viure l’aventura del coneixement per la fe com a esdeveniment, com experiència comunional. En aquest sentit, hem notat el valor positiu que tenen les “crisis”, un significat nou, no conforme a la mentalitat dominant que, com a molt, veu en les crisis una dimensió negativa, destructiva i crítica. Però la crisi es pot viure com un moment constructiu, una “revisió vital” del propi ésser cristians i de la comunitat.

Com a última cosa, la missió. El nou poble de Déu, constituït pels batejats com a comunió de tots els fidels en camí en la història, participa en la missió de Crist. Aquesta postura genera una cultura de l’encontre fundada en una obertura envers l’altre, capaç de valorar qualsevol aspecte vertader que trobi. Per tal que aquesta posició continuï amb vida, cal tenir un cor “ecumènic” com el de sant Pau: “ens empeny l’amor de Crist” [cf. 2Cor 5,14-15], ens commou, convertint-se així en el factor que mou la nostra vida.

Aquesta urgència ecumènica ens permet tenir una mirada veritablement positiva cap a tot: “Examineu-ho tot i quedeu-vos amb el que és bo” [cf. 1Tes 5, 21]. La vida es torna trista i monòtona quan hi manca aquesta tensió ecumènica: que els que viuen ja no visquin per a si mateixos, sinó per aquell que morí i ressuscità per ells.

Una autèntica postura ecumènica neix, així doncs, de l’afecte a Crist, que és “tot en tots” [cf. 1Cor 12,6], “en el que tot consisteix” [cf. Col 1, 16-17]. Un ecumenisme renovat no es conforma amb “suportar” a l’altre, perquè llavors continuaria essent un estrany, sinó que ofereix espai a l’altre dins de si mateix. Per això el perdó, el donar espai a l’altre en mi, és la forma suprema d’ecumenisme. A La imitació de Crist [cf. I,3,8] es diu: «Ex uno Verbo omnia et unum loquuntur omnia, et hoc est Principium quod et loquitur nobis», «d’una sola Paraula tot, i una sola Paraula ho proclama tot. I aquesta Paraula és el principi que parla dins nostre».

Jesús primer els cridà per estar amb Ell i després envià els seus de missió. La dinàmica de quedar-se i de marxar, de romandre per marxar, sempre ha de ser present. La missió no és una iniciativa meva, sinó un ésser enviats per la comunió viscuda en Jesús dins de la comunitat cristiana. El mètode cristià per anunciar Crist continuarà essent sempre el “vine i ho veuràs”, però a vegades no se sap per què es crida a la gent, on dirigir-la, perquè falta una comunitat acollidora. Hi ha cops que fins i tot la parròquia pot quedar una mica “llunyana”. Per això pot resultar una ajuda la creació de petites comunitats dins dels ambients (llocs de feina, universitats, col·legis, barris), on s’afavoreixi la familiaritat i l’acollida. En petites comunitats també és més fàcil educar en la coresponsabilitat. Un exemple formidable, positiu i constructiu en són els moviments eclesials.

La comunió, que és l’Església en camí dins de la història, ha perdut la missió com a dimensió de la seva naturalesa. En el millor dels casos, la missió és una activitat, però no una dimensió. Hem vist que perquè torni a ser una dimensió normal de la vida cristiana fa falta algú que torni a compartir la seva passió missionera. La passió missionera està feta de testimoni i anunci. No som testimonis perquè no coneixem Crist, i no coneixem Crist perquè vivim distrets per moltes altres coses. Soloviov, imaginant la fi del món al seu Relat de l’Anticrist, fa dir a l’estàrets Joan com a resposta a l’amo del món que li preguntava «què puc fer per vosaltres, cristians?»: «Gran sobirà, el que tenim per més estimat al cristianisme és Crist mateix, Ell i tot el que d’Ell procedeix». Tot el que ve de Crist es pot resumir en la comunió amb Ell i entre nosaltres. No som testimonis perquè no vivim la comunió. La comunió viscuda fa reconèixer els signes dels temps, és a dir, fa que el nostre testimoni sigui recognoscible i creïble. Molts cops no tenim res a anunciar perquè preval en nosaltres una postura individualista i mundana, perquè no hem rebut el missatge de Pau: «No us emmotlleu al món present» [cf. Rom 12,1-2]. «L’Església no pot deixar que el món li dicti l’agenda , ens deia el papa Francesc a la missa inaugural del Sínode. «Transformeu-vos», literalment, «transfigureu-vos», que la vostra propi vida esdevingui anunci. Per les primeres comunitats que es formaren entorn dels apòstols, es compartia de forma quotidiana la missió que cada membre vivia. Crist mateix i la comunió que se’n deriva eren el significat i el contingut de les seves vides, i per tant de la seva missió. No eren coses a fer, iniciatives a inventar o seguir, tot això naixia i es desenvolupava segons la suggerència de l’Esperit escoltada per fi. Ells només es preocupaven de viure la comunió i corregir-se en això, literalment mantenir-se junts en el camí, convertir-se sempre a Crist, caminar humilment amb Déu: «Ja t’han ensenyat, home, què és bo, què espera de tu el Senyor: practica la justícia, estima la bondat, comporta’t humilment amb el teu Déu» [cf. Miquees 6,8].


*Arquebisbe metropolita de l’Arquebisbat de la Mare de Déu a Moscou