En aquestes hores trepidants, plenes de mobilització i oració per la petita Indi Gregory, hores en les quals són molts els que lluiten justament perquè els seus pares puguin veure atès el seu desig d’acompanyar-la amb tot el seu amor i comptar amb el suport d’una estructura sanitària adequada durant el temps que se li concedeixi viure, emergeix de forma dramàtica aquesta pregunta radical que és a l’arrel dels necessaris debats sobre les implicacions ètiques, educatives i jurídiques d’aquest cas. Es tracta de la pregunta pel sentit del dolor i en especial, com succeeix en aquest cas, del dolor innocent. El jutge anglès que porta el cas sosté de fet que “l’interès d’Indi” passa per no prolongar el seu patiment. Un “interès” que els pares de la nena, segons el jutge, no són capaços de veure. Que el dolor i el límit són, doncs, una objecció que “ha de” prevaler sobre la vida i l’amor? Anem al fons de la qüestió: per què Déu permet el dolor innocent? Crec que només deixar-se ferir pel fibló d’aquesta pregunta es pot mirar amb esperança el que està passant amb Indi i els seus pares, i estar al seu costat sense enfonsar-se en el patiment, la fatiga i la incomprensió del món, un “infern” del qual ha parlat el pare d’Indi en sortir dels tribunals. I així comprendre perquè en aquest cas el jutge s’equivoca i els pares d’Indi tenen raó: si el sofriment té un significat, llavors és just fer tot el possible per acompanyar a qui pateix, amb aquest amor i aquesta cura que qualsevol persona, amb el seu gran misteri, mereix.

El 2011 Benet XVI responia d’aquesta manera a una nena que li demanava explicacions pel dolor dels seus coetanis: «No tenim resposta, però sabem que Jesús va patir com vosaltres, innocent... Això em sembla molt important, malgrat que no tenim respostes si la tristesa persisteix: Déu és al vostre costat». El papa Francesc, uns anys més tard, deia davant de la mateixa qüestió: «Aquesta pregunta és una de les més difícils de respondre. No té resposta». I després hi va afegir: «Què puc fer jo per tal que un infant no pateixi, o pateixi menys? Estar a prop seu. Que la societat intenti tenir centres d’atenció, de curació, centres també d’ajuda pal·liativa perquè els nens no pateixin; que desenvolupi l’educació dels nens amb malalties».

I també, just aquests dies, a propòsit del conflicte palestinoisraelià, que ens té a tots amb l’ai al cor, el cardenal Pizzaballa comentava: «A la creu comença una nova realitat i un nou ordre, el de qui dona la vida per amor. […] La resposta de Déu a la pregunta de per què els justos pateixen no és una explicació, sinó una Presència. És Crist a la creu. En això apostem la nostra fe avui. Jesús parla correctament de coratge en aquest verset […] Vull, volem ser part d’aquest nou ordre que Crist ha inaugurat. Volem demanar-li a Déu aquest coratge. Volem ser victoriosos sobre el món, assumint sobre nosaltres aquesta mateixa Creu, que també és nostra, feta de dolor i d’amor, de veritat i de por, d’injustícia i de do, de crit i de perdó». Com digué una vegada don Giussani: «Quant de coratge fa falta per sostenir l’esperança dels homes!». Cal coratge per compartir el sofriment dels homes.

Rellegir aquestes declaracions m’ha fet venir a la memòria una experiència personal. Fa uns anys l’associació La Mongolfiera, una ONG dedicada a ajudar famílies amb nens amb discapacitat, em va demanar que escrigués el pròleg d’un llibre que explica la seva història a través dels testimonis de famílies implicades. Escriure aquell text em va obligar sobretot a posar-me davant de les seves mateixes preguntes. Preguntes que casos com el d’Indi, com el de tants nens innocents que avui moren degut a les guerres i la persecució, replantegen de manera imponent. Mirar les famílies de la Mongolfiera, aquests joves amb discapacitat i els seus pares, va ser el que em permeté començar a posar nom al misteri del dolor. Ho diu de manera grandiosa Charles Péguy: «Vosaltres nens imiteu Jesús. No l’imiteu. Sou nens Jesús. Sense adonar-vos-en, sense saber-ho, sense veure-ho».